Cares conegudes | Ser

Toni Albà: “Sempre que escolto el monòleg de Hamlet em fa pensar en nosaltres els catalans”

Albert Calls>>Toni Albà (Vilanova i la Geltrú, 1961) és actor, autor, director i productor de teatre, format a l’École de Théâtre Jacques Lecoq de París. Va viure a França durant 10 anys, on treballa amb la Cie. Dram Bakus i assoleix un gran èxit amb l’espectacle Opération Fu (gira de vuit anys per 29 països). El 1993 s’estableix a Catalunya per crear i protagonitzar l’espectacle L’ombra, amb el qual obté un gran èxit de crítica i públic. Fins avui ha produït, protagonitzat, escrit i dirigit nombrosos espectacles. S’ha donat a conèixer al gran públic per les paròdies dels programes ‘Polònia’ i ‘Crackòvia’, de TV3. Parlem amb Toni Albà amb motiu de l’aparició del seu llibre Ser o no ser catalans i en ple temps d’intensos debats identitaris.

Com neix el projecte d’escriure Ser o no ser catalans, publicat per Columna Edicions?

La idea de fer un llibre com Ser o no ser catalans parteix d’un encàrrec de l’editora per fer un llibre sobre el procés d’independència de Catalunya. Si m’hi hagués hagut de posar des de zero no l’hauria pogut fer, però els vaig explicar que en els actes de l’Assemblea Nacional Catalana feia una dissertació a partir del famós monòleg de Hamlet, traduït per Salvador Oliva, en el que cada una de les frases em serveix per desenvolupar un tema relacionat amb l’essència del títol: Ser o no ser catalans. Parlo sobretot dels dubtes del catalans.

Què hi trobarà el lector?

Hi trobarà vivències personals en les que explico, a tall d’exemple, moltes situacions que ajuden a entendre el meu posicionament a favor de la independència. Cal dir que totes aquestes experiències les explico sota la òptica dels sentiments. Molt sovint, ens diuen que no hem de barrejar esport i política o nacionalisme i economia… Justament jo enfoco tots aquests temes a partir dels sentiments humans per mirar de trobar respostes a la falta d’entesa entre Catalunya i Espanya.

Hi descobrim un Toni Albà diferent del que estem acostumats. Humor però amb una seriositat de fons que ens desconcerta… brillant, irònic i sobretot amb la dificultat de tot monòleg per retenir al públic…

Segurament molta gent pensa que quan et dediques a l’humor només estàs capacitat per a fer riure. Jo crec que tothom està capacitat, i sobretot és lliure, d’expressar les seves opinions. Si a Ser o no ser catalans mostro una part més reflexiva de la meva persona no és que no la tingués abans sinó que la gent la desconeixia. Sempre m’ha sorprès una expressió que en el món de l’espectacle s’atribueix a còmics com per exemple a Chaplin, qualificant la seva obra d’humor blanc (entès com a humor inofensiu, primari… ). Chaplin en les seves grans creacions és tot menys blanc.

Shakespeare és als fonaments del seu treball. Per què ha triat aquest referent?

El monòleg de Hamlet, segurament el més famós de tota la història del teatre, sempre m’ha fascinat i sempre que l’he escoltat o l’he vist interpretat en el cinema o en el teatre m’ha fet pensar en nosaltres els catalans. Quan l’ANC em va demanar si podria participar en algun acte no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir-me a utilitzar la magnífica traducció de Salvador Oliva per utilitzar de guia i desenvolupar el que volia explicar.

Cal un major compromís dels escriptors, els actors, la gent de la cultura… Ho dic perquè vostè s’ha ‘mullat’ clarament, sense manies?

Jo crec que cadascú és lliure de fer el que vulgui. Hi ha molts actors i gent de la cultura que no s’han mullat i que són ferms defensors de la independència. Molts companys de professió estan lligats laboralment en produccions televisives, cinematogràfiques o teatrals de fora de Catalunya i tal i com estan les coses, entenc que no vulguin veure compromeses les seves garrofes. Crec que cadascú ha de ser conscient de les seves posicions i actuar en conseqüència.

Entre les raons que planteja en el seu llibre per les quals Catalunya hauria d’esdevenir un estat lliure, quines destacaria?

Sobretot n’hi ha una que val per totes, que és la raó moral. Podem parlar de raons històriques, econòmiques, administratives, de relació de poders, de justícia, d’injustícia… Però el que està clar és que moralment els catalans tenim dret a optar per la independència.

Hi ha gent que parla en castellà a Catalunya i és independentista. Tenen raons per pensar que se sentiran bé en una Catalunya independent?

I tant. Els catalans d’origen espanyol, xinés, sud-americà, africà… són també catalans. Els sentiments de cadascú s’han de respectar. Quan algú em diu que és català i espanyol al cinquanta per cent i que dubta si votar afirmativament per la independència sempre dic que no li estem demanant que sigui o se senti només català; li demanem que exerceixi també de ciutadà català. Aquest exercici no consisteix en deixar de ser i sentir-se espanyol sinó que consisteix en valorar quin és el millor futur per ell i els seus.

El seu compromís amb el país li ha dut avantatges però també problemes. Què pesa més, però, al final?

El meu compromís amb el país va lligat a una decisió que vaig prendre fa uns quants anys, quan començava a imitar l’Aznar i el Papa Joan Pau II, i vaig començar a rebre correus anònims amb insults i amenaces. Molts dies sortia de TV3 amb por, fins que vaig decidir no tenir més por. Crec que avui la majoria de catalans ja no tenen por, i per tant no miro els problemes que em pugui causar el fet de “mullar-me” per la independència sinó que miro només els avantatges.

Més projectes en el camp literari… o la televisió i els escenaris no li deixen massa espai?

No em plantejo mai els projectes de futur amb massa determinació. Faig el que se’m presenta valorant el punt de seducció de cadascun dels projectes. És cert que la televisió i el teatre em prenen molt de temps, però escriure també forma part de la meva activitat en dramatúrgia. Penseu que en el teatre de creació estem obligats a fixar damunt el paper tot el que imaginem.

La traducció al castellà del seu llibre encara tardarà?

De fet no ho sé. Va ser una de les primeres preguntes que vaig fer a l’editorial i la veritat és que m’agradaria molt que el llibre pogués arribar a tots aquells catalans castellanoparlants en els que recau el dubte de què els passarà quan arribi la independència. Jo crec que el llibre els dóna la mà per iniciar aquest viatge sense por.

Publicat a: www.laclaudigital.cat