Secció Bertolt Brecht | Entrevista

Josep Morell: “Les societats atemorides projecten les pors contra els estrangers”

Albert Calls>>Josep Morell (1960) és periodista i viu a Cabrera de Mar. Curtit en mil batalles de la professió ha tocat tots els gèneres i passat per nombrosos mitjans de referència. La seva trajectòria professional va començar a Catalunya Ràdio el 1983; posteriorment, el 1988 va treballar per a Diari de Barcelona; el 1989 per al COOB; va tornar a Catalunya Ràdio el 1990 i el 1992 va exercir el seu ofici per a l’Agencia CAPA. Del 2001 al 2004 va ser free-lance. L’any 2005, amb d’altres persones, va muntar la productora LaQuimera, que entre d’altres programes ha produït la sèrie documental ‘Carreteres secundàries’ per a la xarxa de televisions de la Diputació de Barcelona. Actualment, Morell es dedica a pensar dissenyar, investigar i produir documentals, programes i sèries per a televisió. El seu treball més recent, centrat en la crisi grega, va ser emès el passat dimarts 29 d’octubre al programa ‘Sense Ficció’, de Tv3.

Què és el que s’ha volgut mostrar al públic amb aquest documental?

Els documentals sempre tenen una visió polièdrica. Cada espectador farà la lectura que trobi més propera. Ara bé, la idea ha estat mostrar l’Avinguda Patision d’Atenes, una mena de Gran Via de les Corts Catalanes que abans era plena de botigues obertes i ara està tancada. També es vol reflectir, com el títol del programa indica, que Grècia és un mirall pels països del sud d’Europa, entre d’altres coses per les polítiques i les receptes d’austeritat que s’estan aplicant.

Quin ha estat el temps de realització?

La recerca del programa s’ha fet durant dos mesos, per Internet, buscant els personatges catalans fent skype’s amb ells i després trobant-nos cara a cara. Una periodista catalana que viu a Atenes i que ja ha treballat anteriorment amb nosaltres, l’Anna Giralt, ha fet part de la recerca dels personatges grecs.

Van tenir dificultats durant el rodatge?

Sorprenentment va ser molt tranquil. Les dificultats van ser les pròpies de qualsevol documental d’aquest tipus. Precisament vam tenir la sort de poder entrar a la seu de la televisió pública grega la nit que el govern grec va decidir tancar les seves emissions.

Les imatges dels noticiaris mostren el cataclisme econòmic… un Apocalipsi modern. A peu de terreny, aquest escenari deu ser visible en els comerços que han tancat, en el dia a dia dels grecs… És més greu encara del que ens mostren les televisions?

Sí. és molt més greu del que mostren les televisions i els diaris: avis que sobreviuen amb pensions de 400€. A Grècia, la gent no pot pagar la llum perquè en el rebut de la llum han afegit un impost del cadastre. Mobilitzacions contínues al carrer i un augment de la xenofobia fan que la gent busqui respostes ràpides. Trobem el camp adobat per als salvapàtries.

La ultradreta va obrint-se espai, malgrat que l’estat hagi començat a posar-los fre legal. Vostès ens ho acosten en el seu documental…

La ultradreta creix proporcionalment a la crisi. El que diferència els països desenvolupats dels que no ho són és el volum de la seva classe mitjana. És un fenomen històricament comprovat, la proletarització de les classes mitjanes fa augmentar sempre els moviments de la ultradreta i la xenofòbia. Les societats atemorides projecten sempre les seves pors contra els estrangers.

Quins van ser els criteris per escollir les persones que sortien al documental?

Vam buscar persones que podien aportar punts de vista diferents i crítics sobre els que esta passant a Grècia. Vam fer una tria de personatges grecs però també vam voler buscar dues històries creuades de personatges catalans que ens fessin més propera aquesta història. Vem triar a la Míriam, una noia de la comarca d’Osona, trombonista, que fa tres anys va desembarcar a Grècia per buscar-se la vida i l’Alexandros, un noi d’Atenes que va quedar-se sense feina i que aterra a Barcelona per buscar noves oportunitats. També un dels nostres personatges es Petros Markaris, l’escriptor de novel·la negre més important de Grècia i que viu a l’Avinguda Patision, així com el periodista Kostas Vaxevanis, que ha estat jutjat per desvetllar la llista dels més grans defraudadors grecs.

Els problemes d’immigració sempre han estat visibles a Grècia, un territori en permanent xoc de cultures i religions, gairebé l’últim reducte d’Europa en aquesta zona, un tap Occident-Orient, com molts dels grecs mateixos consideren. La crisi ho ha agreujat, és evident, però fins a quin punt?

En aquests moments mentre estic responent les seves preguntes centenars d’immigrants malviuen pels carrers d’Atenes, sense que l’estructura de l’estat grec doni solucions. Sense esperances, atrapats en un país que esta paralitzat i que te les seves institucions gripades com el motor d’una moto. Grècia sempre ha estat un lloc d’arribada per a la immigració, com tots els països del sud d’Europa.

Malgrat l’escenari crític hi ha qui deu treballar per plantar cara al problema. Qui són? Què fan?

Periodistes, intel·lectuals, gent que reflexiona sobre per on va el país i l’origen dels mals que afecten Grècia. Com és una societat malalta que no ha escoltat mai el seu estat.

La gent normal i corrent veu una sortida, o no?

La gent del carrer no hi veu cap sortida, els seus somnis s’han esvaït, no hi ha respostes ni sortides, només funcionen les petites iniciatives de la gent de base. Un col·lectiu que s’organitza per repartir medicaments entre els malalts que no poden pagar-los, o un mestre que dóna classes de grec als immigrants il·legals que malviuen pels carrers de la capital. Són dues de les històries que ensenyem en el documental.

Quina és la visió que tenen d’Europa? I la dels seus polítics?

Europa durant anys els hi va donar de tot i ara els hi ha tret tot. La gent s’ha tornat terriblement escèptica i marxa de les ciutats per tornar als pobles dels seus pares…. El problema bàsic és que no tenen esperances.

Els grecs, puntal de la civilització en la qual vivim, se senten culpables i abatuts per la situació…

Se senten abatuts, sense esperança, sense futur, sense somnis, són una societat abatuda emocionalment, són com un boxejador estirat a la lona del ring esperant escoltar la campana que marqui el final del combat.

Què ha après vostè durant els dies de rodatge del documental?

Sempre tens l’oportunitat d’aprendre coses en tots els rodatges, a cada rodatge vius la vida de diferents persones, els coneixes, és una experiència vital on ells et deixen entrar i retratar la seva vida…. permeti’m que ho digui, aquesta és una de les millors feines del món.