Viure | Tribuna

D’una por cerval

Manel Alonso>>Des que es va aprovar l’any 1982 l’Estatut d’Autonomia, o fins i tot abans, quan cada any arriba la primera setmana del mes d’octubre que es repetix al País Valencià com una salmòdia una frase: «El valencià és un dels pocs pobles del món que tenen una data de naixement, el 9 d’octubre de 1238», dia en què la ciutat de Balansiya es rendix a les tropes del rei Jaume I. A partir d’aquell moment es crea una entitat política diferenciada de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, per tant des d’aleshores els habitants del nou Regne de València no seran ni aragonesos ni catalans, sinó valencians.

Sovint em crida l’atenció que sempre es parla de poble valencià quan arriba el 9 d’octubre, i mai de nació. Potser perquè uns i altres reserven el terme nació per a l’espanyola de matriu castellana, o per a la catalana.

Al País Valencià els darrers quaranta anys hi ha hagut un discurs que ha estat el dominant en la societat, un discurs conservador, populista, anticatalanista, on el regionalisme bien entendido ha travat complicitats i aliances amb el nacionalisme espanyol. Després n’hi ha altres, de discursos, com ara el socialdemòcrata autonomista i espanyolista, l’ecosocialisme valencianista, que des de posicions fusterianes ha evolucionat fins acostar-se a un nacionalisme de nació valenciana. I allò que algú ha anomenat nacionalisme tricolor, alguns sectors del qual arriben a acceptar la unitat de la llengua catalana, defenent els particularismes propis. Aquests dos darrers grups l’escriptor Toni Cucarella els anomena «blavers il·lustrats».

Hi ha una part considerable de la societat valenciana que, per una raó o altra, sempre té un ull posat en Catalunya, i això és el producte d’un sentiment contradictori d’amor-odi. És interessant veure com un mateix individu o grup pot utilitzar d’una manera positiva o negativa allò que passa a l’altra banda del riu Sénia segons els interessos que tinga en aquell moment a bé o a mal defendre. Res del que passa a Catalunya no ens és alié als valencians. El perill per a la veracitat informativa rau en quins són els mitjans i la seua posició ideològica que ens fan arribar la informació del que allí passa. El País Valencià està desvertebrat en molts aspectes i en especial en l’informatiu.

Bona part de la societat valenciana sent una gran admiració pel poble català, perquè sap defendre allò que li és propi, i alhora té una por cerval a allò que el poeta Josep Maria Bayarri va anomenar el perill català i que altres anomenen l’imperialisme català, un imperialisme que pot fer desaparéixer el país i totes les seues particularitats, polítiques, socials, econòmiques, lingüístiques i culturals en una Catalunya Nova que tinga com a centre Barcelona en detriment de València.

Alguns, com ara Rita Barberá, Francisco Camps, el desaparegut González Lizondo…, han tret rèdit polític a aquesta por, arribant en alguns casos a comparar el catalanisme, la idea política dels Països Catalans, amb el germanisme expansionista i exacerbat dels nazis alemanys, i l’han comparat a l’annexió d’Àustria per part de l’Alemanya d’abans de la Segona Guerra Mundial. És curiós veure com als components de les diverses famílies del nacionalcatolicisme espanyol els agrada comparar el catalanisme amb el nacionalsocialisme alemany.

Aquesta por i tots els discursos demagògics que al seu voltant s’han creat per tal de trencar tots els vincles lingüístics i culturals entre les dues comunitats han fet que durant dècades la Comunitat Autònoma Valenciana visquera d’esquenes a la Comunitat Autònoma de Catalunya, la qual cosa ha causat un gran perjudici no sols a la normalització lingüística del valencià i a la cultura comuna, sinó també a l’economia valenciana, més pendent de Madrid o Múrcia que de Catalunya, i així s’han anat retardant i es retarden projectes de gran interés com ara el corredor mediterrani.

Ara pareix que alguna cosa s’estiga movent en el sector empresarial per tal de refer ponts, jo, i ja em disculparan per això, al respecte sóc una mica descregut.

Manel Alonso (Puçol, 1962) és escriptor, editor i periodista. Ha participat en la fundació de la revista l’Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil edicions després d’haver passat per la direcció de diverses editorials. És autor de llibres infantils, reculls de contes, novel·les i diversos poemaris. Les seves obres han estat guardonades en nombrosos certàmens literaris.