Ser | Tribuna

Quan el nom no fa la cosa

Albert Calls>>Els noms de les coses haurien de donar una pista clara del que són, llançar la nostra ment de manera instantània a la diana del significat. En la política catalana més recent, però, sembla no ser així i en lloc de ‘fer la cosa’ soterren paranys semiòticament eufemístics.

Un primer exemple: CDC (Convergència Democràctica de Catalunya). Més que ‘convergència’, el tret més destacat en els darrers anys d’aquesta formació política, implícit en titulars periodístics de totes les mides i magnituds, és precisament la ‘divergència’ amb el seu principal soci, UDC. D’altra banda, els plantejaments sobiranistes dels darrers temps d’aquesta força política ‘convergeixen’? A Catalunya, a Espanya?…

Ben curiós, també, que ‘Unió’ (UDC, Unió Democràtica de Catalunya) sigui el nom per designar una força política sobre la que permanentment penja l’espasa de Dàmocles del trencament amb CDC, és a dir: la ‘des-unió’, per entendre’ns més clarament.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Costa imaginar-se el ‘socialisme’ en algunes de les persones que l’han liderat en els darrers anys. És a dir, si l’associem amb ‘suor’, ‘recursos migrats’, ‘moltes hores de treball’ i ‘lluita per assolir drets laborals’. I si extrapolem aquesta mateixa tesi a l’homònim estatal, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), el terme ‘Obrero’ aplicat a la majoria dels seus dirigents –que cadascú hi posi el nom que vulgui aquí– es fa difícil la veritat. De fet, podríem aventurar-nos a insinuar que destacats ‘socialistes espanyols i catalans’ actuals, segurament van veure el moviment obrer des de molt lluny.

Més paranys semiòtics, seguim… El terme ‘Popular’ del partit que li dóna nom fa pensar en un punt de trobada happy, folk i multitudinari… ‘de tots’. Res més lluny, segurament, de l’actitud estructuralment elitista i del perfil conservador d’aquesta força. Tanmateix, els seus líders més destacats en els darrers anys són herois venerats pel poble? Com podria desprendre’s, a priori, de la ‘popularitat’.

Té ‘iniciativa’ ICV? Esquerra (ERC) no amaga en el propi nom la seva principal debilitat (la ‘dreta’ que hi treu el nas)? Izquierda Unida no és en si mateix una declaració d’intencions inassolible i utòpica? UPyD (Unión, Progreso y Democracia) no contribueix habitualment a allunyar-se de la seva terminologia nominativa? Ciutadans representa la ciutadania o el nom és una apropiacció pretenciosa d’un col·lectiu?

Hi ha noms de grups polítics amb els que costa més trobar-los la volta: Candidatura per la Unitat Popular (tal vegada, una entelèquia?). O també Plataforma x Catalunya, que fa pensar en una base petroliera a l’alta mar. Són veritablement solidaris els líders i els militants de Solidaritat? Amb el Reagrupament ja se’ns estava avisant que anar junts, a Catalunya, és una entelèquia?

I si apliquem aquesta norma a conceptes ‘nacionals’? Com ‘Estatut’, que ha passat a significar el contrari del que posa al diccionari i a evocar-nos la imatge mental d’aquell estri tan vinculat a l’ofici de fuster, el ribot. Més encara, el ‘Dret a decidir’ (antigamen anomenat ‘Dret a l’autodeterminació’), sembla significar, en els darrers temps, que no et deixaran prendre cap decisió. ‘Federalisme’, aplicat al moment actual, què vol dir? Hi ha diverses teories per estudiar i analitzar, segons qui les planteja. I ‘Independència’? És un mot que provoca orgasmes psíquics a favor i en contra i que pren flexibilitzacions a debatre com ‘Interdependència’; és també un concepte que en la seva omissió (quan no s’esmenta) amaga múltiples possibilitats interpretatives, el buit purament fet substància.

Són uns hipòcrites els polítics? Motiu pel qual aquesta característica subjau implícita en els noms de les forces que votem i en les seves propostes i projeccions neuròtico-socials, sovint inversament proporcionals al que plantegen. Ja sé que la tesi és agosarada, però analitzada en profunditat donaria encara per molt més.

Publicat a Núvol el 16 de novembre de 2013