Ser | Tribuna

La guerra contra les passions

La imatge d'una escena de 'Matrix' // chellomulticanal.es

Jose Luis Cano >> El gènere de la ciència ficció és un dels últims reductes de la reflexió filosòfica i política. Sovint aquestes reflexions són extremadament pessimistes, com veiem en les famoses distopies 1984 (Orwell), Un món feliç (Huxley), Farenheit 451 (Bradbury), Matrix-1 (Hnos Wachowski), etc. Totes elles veuen un futur devastat pels totalitarismes més terrorífics. O aquesta altra història que he revisat recentment, Equilibrium (Wimmer, 2002), que mostra una tirania que, atribuint tot mal a les emocions humanes, persegueix aquestes amb inusitada violència i amb ajuda d’una insensibilitzadora droga social anomenada prozium. Segons totes aquestes visions, només una societat formada per mansos autòmats pot ser “pacífica”. I, si a més de mansos, poden estar químicament desanimats, és a dir, buits de tota emoció i individualitat, molt millor.

Però aquesta classe de ciència ficció es limita a portar al seu extrem lògic coses que, en realitat, estan succeint des de sempre. Per exemple, no és la pròpia civilització judeocristiana una guerra sense quarter contra el cos i les seves emocions, és a dir, les seves “passions”? No són tals passions les que suposadament ens indueixen una vegada i una altra al pecat, la corrupció, la violència, el caos individual i social? Per neutralitzar aquest problema hem inventat tota mena de controls, repressions i càstigs -morals, religiosos i polítics-, per tal de doblegar aquest enutjós i incorregible animal humà. Ara bé, des de quina intel·ligència pretenem això i amb quins resultats?

Deixant de banda l’òbvia necessitat del poder polític de combatre les diferències individuals de la gent (que sempre són psicoafectives), per dirigir-la i explotar-la millor, hi ha una qüestió psicològica més profunda. En general, els éssers humans estem preparats per manejar tot el que és físic i present, és a dir, tot el concret que podem veure aquí i ara. Però som incapaços de manejar amb encert tot allò que, per ser massa complex, intangible o subliminal -com, per exemple, les nostres emocions i sentiments-, i per molt poderosos i determinants que siguin aquests en les nostres vides, no aconseguim abastar d’un sol cop d’ull. Per exemple, les nostres pors, mancances i desitjos més profunds. Les nostres inclinacions, ferides i rancors. Els nostres conflictes inconscients respecte a, diguem-ne, la nostra pròpia família. La nostra parella. La nostra feina o professió. La nostra pròpia manera d’ésser. La nostra vida i el nostre futur. Etcètera. Però no només no sabem gestionar-ho, és a dir, percebre-ho, expressar-ho, acceptar-ho, compartir-ho, resoldre-ho, sinó que ens espanta. Qui s’atreveix, en efecte, a conèixer-se realment a si mateix? Aquesta por perpetuarà la nostra ignorància sobre totes les coses fonamentals. I per això la majoria de les nostres vides serà una guerra subtil -o no tan subtil- contra elles. És a dir, contra totes les nostres veritats interiors.

Les nostres armes són ben conegudes: el control. La repressió. La superreglamentació. El càstig. Etcètera. A totes les escales. Per exemple, el teu cor està trist? No et facis preguntes i resa o pren-te un antidepressiu. El teu cor és ple d’ira? No vulguis saber per què i limita’t a obeir per les bones o per les males. La teva conducta és inadaptada i molesta per als altres? Empassa’t els teus motius i aprèn noves maneres, si no vols anar a la presó o l’hospital. No aconsegueixes que els teus fills siguin més tranquils i obedients? No facis autocrítica, sinó pega’ls o atribueix-los una malaltia (p. ex. tdah) per drogar-los. Vols, per contra, que siguin persones “de profit”? En comptes d’escoltar-los, imposa’ls-hi una educació rígida, avorrida, superficial, aliena a la seva sensibilitat i interessos… Etcètera. Ara bé, després de tants segles amb tanta violència sociocultural, hem aconseguit realment alguna cosa? Hem aconseguit acabar amb les “malvades” passions humanes i les seves presumptes conseqüències? O encara serà necessària més pressió, més brutalitat, més dolor per al díscol gènere humà?

Malauradament, molt poques persones arriben a comprendre que colpejar a un animal no el millora, sinó que el fa més perillós. No seran, doncs, els nostres temors i ànsies de reprimir i ser reprimits allò que aviva, allò que inflama, allò que desborda incessantment nostres passions més destructives: odi, ira, gelosia, enveja, cobdícia, insolidaritat, violència, venjança…? No serà que, atès que mai escoltem, ni respectem, ni estimem, ni tan sols coneixem bé el que realment sentim i desitgem -i així des de la infantesa-, no serà, dic, que per tot això ens sentim secretament molt més frustrats, buits, furiosos, confusos, sols i fins i tot desesperats del que mai ens atreviríem a admetre? I si fos així, ¿no seran les passions que tant temem i perseguim el crit, el plor, l’erupció compensatòria dels nostres cors perpètuament privats d’amor i comprensió reals?

Personalment, no tinc cap dubte d’això. Mai van ser les nostres emocions, les nostres “passions descontrolades” la causa principal de les nostres desgràcies sinó, a l’inrevés, la nostra por a elles -a la Vida-, i la nostra consegüent brutalitat des de la infància contra elles. Perquè només el gos maltractat mossega. El que obliden universalment els nostres moralistes i repressors és que no només l’egoisme i la ira formen part de l’ésser humà, sinó també l’ànsia d’amor, de comprensió, de llibertat i autorealització. Per tant, si frustrem contínuament les seves necessitats més íntimes, com esperem prevenir l’amarg udol de les seves “males passions”?

Només un colossal esforç de lucidesa i amor podria ajudar-nos.