Ser | Tribuna

El secret del meu turbant

Nadia Ghulam, autora de 'El secret del meu turbant' // antondensi.blogspot.com

Sílvia Tarragó >> El passat 23 de novembre vaig assistir a la xerrada a càrrec de Nadia Ghulam impulsada per l’associació D’ones de Cabrera de Mar, que va tenir lloc a la biblioteca municipal Ilturo, de Cabrera de Mar, coorganitzadora de l’acte.

Tan bon punt vaig assabentar-me d’aquest acte, vaig tenir clar que no em podia (ni volia) perdre aquella conferència. Uns mesos abans havia llegit un article d’opinió, escrit per Glòria Olivella, de l’Associació Unesco El Masnou, sobre la xerrada que Ghulam va fer a la biblioteca de Teià, i em va interessar molt la seva història. Així doncs, vaig començar a llegir El secret del meu turbant per tal de poder conèixer a fons les vivències de la seva protagonista i co-autora del llibre, una noia de l’Afganistan que es va veure forçada a viure com a home durant uns quants anys.

El secret del meu turbant (II)

Només vaig necessitar dos dies per llegir-lo. La força del relat, el valor que traspuava aquell testimoni i l’agilitat del llenguatge en van ser els responsables. De seguida em va seduir la protagonista, un ésser de carn i ossos que semblava parlar-me a mi, confiar-me els seus records, els seus anhels, la seva personal odissea… El seu periple em va commoure, però no perquè em provoqués indignació o llàstima, no, sinó per la seva capacitat de fer-me veure la força que pot desvetllar el pur desig de viure.

En acabar el llibre, les meves ganes de conèixer a la protagonista d’aquella temible experiència eren immenses. Ja havia llegit novel·les testimonials, K.L. Reich o Si això és un home, però aquest era el primer cop que podria parlar amb el seu autor directament. Per això quan la vaig veure vaig sentir un gran respecte. De fet, em vaig sentir privilegiada de tenir l’oportunitat de xerrar directament amb un testimoni de la història, amb algú que havia conegut el cantó més fosc dels humans, algú que havia tensat els seus propis límits i que, segurament, era el més semblant a un heroi.

Nadia Ghulam va omplir totes les expectatives que tenia. Es va expressar en un correcte català, demostrant la seva gran capacitat d’aprenentage i les seves ganes de conèixer; i va saber comunicar, com ho fa al llibre, la intensitat de la seva experiència. Crec que tots els que érem allà vam quedar impressionats en veure la saviesa d’una dona tan jove. Sense haver arribat encara als 30, Nadia va ser capaç d’ensenyar-nos a valorar tot el que tenim i ens va demostrar que la voluntat és mes forta que la por.

El secret del meu turbant és fruit, segons ens va explicar, del seu desig que apreciem tot allò que ens passa desapercebut. Perquè ella va perdre, fa molts anys, un munt de coses, entre elles part de la seva infantesa. Tanmateix, el record d’aquell temps, d’aquella felicitat, no l’abandona i podem palpar-lo al llarg dels fulls. Enmig de les bombes, la fam i la lluita per sobreviure, hi ha una memòria que és, crec, la que la impel·leix a tirar endavant.

La història de Nadia Ghulam és del millor que he llegit darrerament. Perquè, a més de la importància del seu testimoniatge, el llibre està escrit amb una senzillesa elegant, feta de frases breus però sense deixar de banda una delicadesa gairebé poètica. És el resultat de l’habilitat literaria d’Agnès Rotger i la nitidesa dialèctica de Nadia Ghulam qui, tal com va dir, va revisar amb cura tot el que la seva companya escrivia després que ella li expliqués. Aquesta obra va obtenir el Premi Prudenci Bertrana de novel·la 2010. Un guardó, sens dubte, ben merescut.