Ser | Tribuna

Ser un mateix

Josep Aracil>>Algú s’ha preguntat per què dels 7.000 milions de persones que composen la humanitat no n’hi ha cap d’igual i totes elles són diferents? Una resposta possible la podem trobar en el pensament científic de Teilhard de Chardin, que va reflexionar sobre els Drets de l’Home arribant a la conclusió que la vida comunitària i la de l’individu no són moviments contradictoris sinó tot el contrari, la integració de dos components humans necessaris. Segons ell, aquesta integració hauria de contemplar tres condicions:

1.- Un individu no te dret a quedar inactiu sinó que ha de buscar desenvolupar-se per poder ser ell mateix, atès que del seu perfeccionament depèn el dels altres.

2.- La societat ha de procurar, en benefici propi, que cada individu pugui ser ell mateix respectant en tot moment la seva originalitat.

3.- En cap cas, sigui quin sigui el fi que es persegueix, les forces comunitàries poden obligar a un individu a què no sigui ell mateix.

Podríem resumir el pensament de Teilhard afirmant l’obligació ètica i moral de cada individu a ser ell mateix amb el total recolzament de la comunitat, que en cap cas pot privar-li que ho sigui. Aquest resum també es podria aplicar als diferents territoris que composen el món, canviant tot el que s’ha esmentat sobre individus per territoris. Així, l’ecosistema cultural de Catalunya tindria l’obligació de ser ell mateix, en benefici propi i de tota la humanitat, fent el que li toca fer, tenint en compte que els temps de les federacions ja ha passat, essent substituït en el futur per organitzacions en forma de xarxes interrelacionades en les que cada node d’aquestes xarxes gaudeix d’un ampli espai de llibertat.

L’ecosistema cultural de Catalunya tindria l’obligació de ser ell mateix, en benefici propi i de tota la humanitat

Totes aquestes reflexions es podrien aplicar a la possible independència de Catalunya, atès que la seva realització podria qüestionar totalment la raó de ser dels actuals grans estats-nació, que s’han convertit en obsolets per al progrés d’una societat del coneixement en la que el més important és ampliar espais de llibertat, tant per als individus com per als territoris, respectant la llibertat individual com la condició necessària per respectar la llibertat comunitària. Si mirem tres territoris d’Espanya, Catalunya, Castella i Andalusia, és evident que cadascun d’ells tenen cultures diferents, originals i pròpies. No és que cap d’ells sigui millor que els altres sinó, simplement, que no són iguals, la qual cosa no exclou la seva possible interrelació en xarxa.

Cada territori te una ànima pròpia que es fa palesa amb la utilització d’una llengua pròpia i una cosmovisió diferent del món. Catalunya s’ha caracteritzat sempre històricament pel seu gran amor a la llibertat i per no voler veure’s sotmesa a cap poder aliè. També ho ha fet per ser capdavantera en el món de la innovació i la creativitat, basada en l’esforç personal i comunitari. Si anys enrere es va apuntar ràpidament a la revolució industrial, avui dia una part cada vegada més creixent dels seus ciutadans ha pres consciència que no pot continuar vivint al marge de la seva pròpia manera de ser. S’ha adonat que el càncer de l’atur estructural crònic que l’afecta requereix la posada en funcionament de mesures originals que l’estat-nació Espanya de cap de les maneres serà capaç d’aplicar. Per aconseguir-ho caldria ser suficientment intel·ligents i valents per endegar, de forma paral·lela al sistema actual de producció regit per les lleis del mercat, un nou model de producció basat en l’autosuficiència territorial, fent servir l’adn cultural dels nostres besavis amb amplis components de cristianisme i del moviment llibertari.