Ser | Secció Bertolt Brecht

Joan Godayol: “La cooperació transforma les persones”

Maria Coll>>Entrevistem el bisbe Joan Godayol a la capella de l’Escola del Cor de Maria de Mataró. És ell qui insisteix en què vol venir expressament des de Barcelona a fer l’entrevista. Encara que ja fa força anys que per motius de salut va haver de tornar de les missions, mai perd cap oportunitat per passejar per Mataró, la ciutat on va néixer. Després de quaranta anys lluny de casa, a la serra peruana, cal recuperar el temps perdut.

Vostè ha viscut quaranta anys en un país de l’anomenat Tercer Món. Com definiria el valor de la cooperació?

Des de l’experiència que vaig viure al Perú puc dir que la cooperació són bons sentiments que surten del cor i és pensar que els altres necessiten el nostre acompanyament. Quan hi ha comunicació intercultural es produeix un enriquiment mutu. De l’altar de la vida un pot reconèixer el Crist present en els altres, especialment aquells que ho necessiten més. Per això, a Amèrica Llatina la teologia de l’alliberament era la opció preferencial pels pobres, no exclusiva ni excloent, però sí preferencial.

Quins valors estarien relacionats amb la cooperació perquè puguem parlar realment de cooperació?

Perquè la cooperació sigui ben entesa el cooperant s’ha d’‘inculturar’ al lloc on va; no solament fer turisme i mirar sinó involucrar-se; i no intentar ensenyar sinó aprendre. Els que hem anat del Primer Món al Tercer Món hem tornat canviats. Al final, el Tercer ha resultat ser el Primer. Les mares dels primers voluntaris que van venir a Ayaviri em preguntaven: “Què li ha passat al meu fill? Ha vingut transformat. Ara té més interès en ajudar, a estudiar, s’aixeca més aviat. Què li heu fet?”. No fèiem res, només deixàvem clar que la seva funció era donar suport i acompanyar les activitats que ja s’estaven fent. I això transforma a les persones.

Quan hi ha comunicació intercultural es produeix un enriquiment mutu

Per tant, segons vostè, el secret de la cooperació és acceptar la diversitat?

Quan fem una incursió en un món més natural, més senzill, llavors hi ha vida. L’intercanvi cultural ens ajuda a millorar el món. No hem de fer distincions, hem de fer cooperacions, comprensions i acceptacions de la diversitat. La uniformitat només serveix per les casernes militars i ara ni per això. La veritable unitat és do de Déu però l’hem de construir dins de la diversitat. En la història de la Humanitat tots som diferents, únics i irrepetibles.

L’Església també ha estès aquesta idea de cooperació i de diversitat?

Sí, en el meu mateix gremi de bisbes jo ho he notat. El que no ha sortit a les missions s’ha quedat una mica reduït amb una visió massa quadriculada del seu voltant. En canvi, els que hem anat a altres llocs sense posar-nos d’acord ja sintonitzem amb moltes coses sense parlar, perquè la vida ens ha ensenyat que sortir de l’egoisme i pensar amb els altres et fa més persona.

Vostè ha viscut molts anys al Perú, en les comunitats pobres hi ha més cooperació entre la gent?

Durant els quaranta anys que he viscut al Perú, els darrers catorze de bisbe d’Ayaviri, mai vaig haver de demanar res perquè tot ho fèiem després d’haver arribat a un consens general. Quan hi havia un problema sempre intentàvem arribar a un acord. I, encara que hi havia moltes dones que no sabien ni llegir ni escriure, sempre ens donaven unes lliçons d’humanisme fantàstiques. Gent que ja vivien l’esperit comunitari, la naturalitat del compartir i l’alegria de viure en el servir.

Els que hem anat del Primer Món al Tercer Món hem tornat canviats

Posi algun exemple…

En els Andes la vida sempre es viu de forma més comunitària. Per exemple, si en un poble hi ha un conflicte, a l’assemblea comunal criden al “machula” –persona del poble que té l’experiència– i li pregunten què faria ell en aquella situació. Segons creuen, aquesta figura sempre dóna el consell apropiat. O quan una parella es casa convida a tot el poble i dels pobles veïns. I tothom coopera amb la festa: un dóna unes patates, un altre un xaiet o una llama.. I quan comencen a servir sempre ho fan pels més pobres!

Realment un gran gest de solidaritat!

Allà, de vegades, sense dir res, s’ho diuen tot. Aquesta és una de les coses que vaig haver d’aprendre. Una vegada, en una reunió, uns nens s’organitzaven pràcticament amb la mirada, no deien res, però ho donaven tot per entès. I és que la cooperació no necessita de moltes paraules, és la acció, és estar a prop d’algú. No sabeu pas quants em deien: “Que lindo ha sido que este chico [el voluntari] nos haya visitado y haya sido nuestro amigo. Ha regresado a su tierra y a veces hasta nos escribimos”. Estaven contents perque aquell gringo –així anomenen a Amèrica Llatina els blancs estrangers– no s’havia avergonyit d’estar al seu costat com un més, fins i tot com un amic. Això és la cooperació, no és ni més ni menys, és estar al costat de l’altre i comunicar-se amb les expressions que surten de forma natural. És la companyia.

Per què ens costa cooperar? Significa renunciar a massa coses?

Perquè cooperar vol dir primer pensar amb el proïsme més proper que som nosaltres mateixos, punt de referència de l’autoestima que Déu ens ha donat. Ell ens diu: “No facis a l’altre el que no t’agrada que et facin a tu”, “Estima com t’estimes”. Però hi ha una segona part: “Estima als altres com Déu t’estima amb un amor infinit”. I això vol dir que la cooperació ja no té límits. El primer pas es pot complir, però el segon pas, “Estimar no solament al que t’estima sinó també aquell que no t’estima”, ja és més difícil. Per exemple, personalment, el grup guerriller Sendero Luminoso em va amenaçar de mort tres vegades i em va donar un ultimàtum, però jo com a cristià me’ls estimava igual i pregava per ells.

La crisi econòmica actual està trencant la dependència que fins ara existia entre el Nord i el Sud?

Crec que sí perquè ara els viatges també es fan més ràpid i més barats. Això fa que no només les distàncies materialment siguin més àgils sinó que espiritualment també siguem més propers. Però perquè això passi nosaltres hem de baixar del burro i posar-nos al nivell del poble. Nosaltres no som ni més ni menys que ells, no fer comparacions, perquè les diferències no contribueixen a l’edificació. I si jo em sento superior a l’altre, llavors ja no hi ha germanor i Déu vol que tinguem aquesta germanor.

Text i foto: Maria Coll

Entrevista emmarcada dins la campanya ‘Mataró, ciutat de valors’. Associació Culural Valors. Podeu veure aquestes reflexions en vídeo a: www.youtube.com/matarovalors