Viure | Tribuna

Coneixement i valentia

Josep Aracil>>Es fa molt difícil d’entendre que només 10.000 persones avaricioses, catalogades com a psicòpates convulsives, per tal de tenir més diners actuïn impunement com a depredadors animals, cometent tota classe de barbaritats vandàliques, moltes de les quals es podrien considerar com a crims contra la humanitat. Encara, però, es fa més difícil entendre el fet que una humanitat, amb una població de 7 mil milions de persones, sigui tan ignorant i cega per no prendre consciència d’aquesta realitat tan negativa. L’excusa de que tota la vida ha estat així no serveix. Acceptar-ho suposaria no creure en el progrés i l’evolució humana.

L’egoisme de tenir més diners i la competició són els motors que mouen a les persones, tot i que només són una de les dues cares de les persones. L’altra cara és la solidaritat i el compartir, que realment són els valors que ens haurien de diferenciar de l’espècie animal, que actua sempre d’acord amb la llei de la selva en la qual el més fort es menja al més dèbil.

Fins aquí el retrat d’una societat esquizofrènica, incapaç de copsar la negativa realitat que l’envolta. Una societat que ha perdut la brúixola de navegar, i accepta servilment ser guiada pels qui la porten cap a la precarietat i la desigualtat social de rics, cada vegada més rics, i de pobres, cada vegada més pobres.

La societat ha perdut la brúixola de navegar i accepta servilment ser guiada pels qui la porten cap a la precarietat i la desigualtat social

Només una vegada copsada aquesta realitat tan cruelment negativa es podria fer una crida a les persones socialment més compromeses i conscienciades per començar a crear, de forma pacífica i positiva, una nova societat realment humana, centrada en les persones i no en els diners. El coneixement, prèviament filtrat, de tota la informació assequible des d’Internet així com l’accés, també assequible, de les matèries de tot tipus necessàries, permetria albirar la possibilitat real de suprimir la fam en el món. Caldria simplement apostar, entre d’altres fórmules, per l’autosuficiència territorial basada en l’ajuda mútua i la solidaritat, per avançar cap a la plena ocupació, com la condició necessària per recuperar la dignitat humana que atorga el treball.

Amb el coneixement però, no n’hi ha prou. Caldria sobretot ser valents i no covards, no acceptant viure pidolant com a criats quan podríem fer-ho com a senyors, propietaris del nostre propi destí. Malauradament aquesta valentia, aquesta lluita per una vida més digna, no es dóna. Fer-ho suposaria haver d’acceptar una càrrega psicològica massa feixuga, que de cap de les maneres es vol assumir. Les persones que ens movem en el teixit associatiu constatem una clara manca de sensibilitat crítica ciutadana, feta palesa en el funcionament dels nostres municipis en els que els seus polítics fan i desfan, sense cap tipus d’oposició ciutadana que només es manifesta quan veu afectat el seu propi portal.

No n’hi ha prou en sortir al carrer cada 11 de setembre com una reivindicació necessària per millorar la qualitat de vida d’una societat afectada per una crisi que ningú sap com acabarà

Tampoc n’hi ha prou en sortir al carrer festivament cada 11 de setembre, reclamant la independència de Catalunya com una reivindicació necessària, però no suficient, per millorar la qualitat de vida d’una societat afectada per una galopant crisi econòmica i social que ningú sap com acabarà. La falsa creença que l’estat ha de solucionar tots els problemes socials ha fet abaixar la guàrdia a una societat civil desencisada, incapaç de veure o de superar la realitat negativa que l’envolta i, també, el camí que hauria d’endegar per avançar cap a una nova societat civil comunitària, fent el que nosaltres sabem fer: esforçant-nos per intentar solucionar els gravíssims problemes que ens afecten, fent-ho nosaltres mateixos de forma solidaria i comunitària i no esperant que còmodament ho facin els altres.

Josep Aracil és President del Consell Sènior de Premià i d’Eurosenior