Saber | Tribuna

L’era postmoderna: decadència ineluctable? Què hi diu la Història? (I)

Josep Oriol Jorba>>L’espècie humana neix, viu i mor com un conjunt d’essers individuals que desenvolupen actes i fets que un cop consumats esdevenen col·lectius i inexorablement involucrats a un context històric determinat. Factors com el medi, el temps històric, la realitat social amb la seves manifestacions d’excepcionalitat i diversitat, a vegades conjuntades i a vegades contradites, l’econòmica, la cultura, la política i la religió, conformen una realitat superior: la civilització. Una complexa realitat humana que es va modificant al llarg dels temps d’una manera diacrònica. La memòria dels fets històrics –res gestae- així com el registre del recorregut de la civilització, de les societats en general i dels individus en particular, és a dir, la narració de la història –historiam rerum gestarum- ha estat garantida per l’historiador.

Estàtua d’Herodot al Parlament d’Aústria.

Des d’Herodot, considerat el pare de la Història, fins l’historicisme erudit de Ranke, passant per Sant Agustí o Mabillon, l’historiador es limitava a exercir de vegades de cosmògraf i d’altres de simple narrador dels fets ocorreguts. A partir, però, de Comte o Max Weber al segle XIX, i de Braudel, Marc Bloch, Thompson o Pierre Vilar al segle XX, per citar-ne alguns de prou coneguts, la disciplina històrica es va encaminar a interpretar els fets de la història i a descriure i classificar les tendències històriques. Una metodologia amb rang de subdisciplina coneguda com historiografia o, més específicament, com a diagnòstic historiogràfic, essent els principals exponents Lawrence Stone, Iggers o Peter Burke.

Amb el que he exposat vull deixar palès que l’historiador a banda de ser el preeminent i l’indiscutible guardià de la memòria històrica ha esdevingut, per mèrits propis, un element clau i fonamental, que no vol dir únic, a l’hora de qüestionar, entendre i, per què no, preveure tot allò relacionat amb el devenir de la humanitat a tots nivells. Així, per tant, l’investigació plasmada de l’historiador es pot perfectament definir com l’escriptura de la memòria.

La memòria dels fets històrics així com el registre del recorregut de la civilització ha estat garantida per l’historiador

Sense més preàmbuls ni dilacions passo a comentar tot seguit algunes qüestions relacionades amb la civilització occidental, una realitat sociocultural, econòmica, ètnica, religiosa i política, també anomenada, inadequadament, des del meu punt de mira: primer món. No vull, almenys en aquest article, aprofundir en l’argumentació de que acabo de dir, però si almenys indicaré que això de “primer” (món), des del punt d’anàlisi semàntic i gramàtic, en tant que adverbi, puc admetre i dir que el món occidental és el primer en tecnologia i en benestar material i, d’altra banda, en tant que adjectiu, llavors em pregunto: el primer de què? Però bé, tornant al concepte que ens ocupa, el diagnòstic historiogràfic cataloga l’actual civilització com a postmoderna o fins hi tot, segons alguns, metapostmoderna.

El postmodernisme, com a concepte, es va difondre a partir de la publicació del llibre de Jean François Lyotard (1924-1998): “La condition postmoderne” (1979), una obra on l’autor anunciava la fi dels grans relats sobre la història i l’eclipsi de les, en moltes ocasions pletòriques, interpretacions generalitzants com el socialisme, el cristianisme o les idees de progrés, per caure en un relativisme extrem on les representacions dominen per sobre de la realitat.

L’historiador ha esdevingut un element clau a l’hora de qüestionar, entendre i preveure tot allò relacionat amb el devenir de la humanitat

En aquest ordre d’idees, historiadors, sociòlegs i gurus diversos sense contradir l’explicació de Lyotard, hi afegeixen les següents particularitats, a vegades circumstancials, a vegades peremptòries, com la manca de referents, la inhibició de tot compromís, l’impossibilitat de conèixer l’autèntic significat del passat o l’incapacitat d’anàlisi d’un present que, per analogia amb l’idea anterior, tampoc es pot conèixer en la seva totalitat per la complexitat de les actuals morfologies tant epistemològiques com conceptuals. I a nivell de la disciplina històrica s’abandona l’estructuralisme filosòfic i historiogràfic i s’entra en una desintegració del saber i en una pèrdua de confiança en els grans sistemes de pensament. El postmodernisme posa èmfasi en el discurs més que en l’estructura submergint-se en una foscor disciplinar sense precedents.

Paral·lelament, el monopoli del suposat liberalisme econòmic i democràtic cau en una omnímoda via d’inseguretat i descrèdit. La globalització, per postres, ens porta més efectes perversos que no pas solucions holístiques.

Tots aquests fenòmens que he esmentat i molts més, econòmics, religiosos, polítics o els que fan referència a estratègies tecnològiques, no són fruit de la improvisació, malgrat molts esdeveniments que han transformat la història de la humanitat hagin estat, aparentment i molt suposadament, sobtats. No. La història no s’improvisa; és la suma imparable, i generalment incontrolable, de fets puntuals, individuals i col·lectius que, ara més que mai, tenen un efecte global, universal. El devenir és imparable i la línia divisòria entre una era o una civilització i una altra és de tal manera inadvertida i tal subtilment invisible que quan l’home, és a dir, hom la traspassa, es converteix en un mur, parafrasejant a Hannah Arendt, darrera del qual queda el passat; un abans només recuperable per l’escriptor de la memòria, és a dir, l’historiador. Amb molta raó Hans Gert Pöttering, expresident del Parlament Europeu, va sentenciar, en una entrevista sobre el futur d’Europa, que la societat necessita als historiadors, que els polítics necessiten als guardians de la memòria, i ho va fer dient: “necessitem bons professors d’història que ens ho expliquin”.

El postmodernisme posa èmfasi en el discurs més que en l’estructura submergint-se en una foscor disciplinar sense precedents

Seguint l’ordre d’idees vers la tendència postmoderna vull indicar i recordar que els canvis, de la mateixa manera que no son improvisats tampoc són immediats, hi ha darrera d’ells tota una complexa casuística. Com a sobtats es presenten les crisis o, el que és pitjor, per la seva condició d’irreversibilitat, les tragèdies, els drames. I tot plegat, les casuístiques, les conjuntures, les crisis i les tragèdia, conformen la història, en les seves dues accepcions: la que fa referència als fets viscuts i generats per la humanitat al llarg dels temps, i la que te a veure amb la disciplina com a ciència social i humanista.

Dos grans historiadors han abordat la historia des de la vessant dels canvis, les crisis, les recuperacions, en definitiva el cicles de la història. Se’ls coneix com els exponents de les morfologies d’entreguerres com a tendència historiogràfica pel fet de haver realitzat la seva obra escrita en aquell context; es tracta de l’Arnold Toynbee (1889-1975) i l’Oswald Spengler (1880-1936). El primer es centre en la noció de civilització com a eix epistemològic i el segon, Spengler, en la de cultura. Aquest a la seva obra La decadencia de Occidente ja advertia de la tendència cap a la decadència. Una tendència, uns anys després, acotada pel ja esmentat Lyotard.

La qüestió, però, que m’interessa ressaltar i advertir és que aquesta tendència cap a la decadència, en els darrers anys, es manifesta no tant com un anar cap a la decadència sinó com una realitat palmària, una decadència permanent. Les desigualtats creixen, la justícia social està en desús, el capitalisme com a sistema es troba immers en una fase d’absoluta contradicció, les relacions entre el creixement econòmic i els rendiments de capital estan onerosament desproporcionats, es generen beneficis sense produir. El neoliberalisme ha deixat al marge milions d’exclosos socials, el món de les altes finances s’ha convertit en un voraç dictador de directrius polítiques i econòmiques esdevenint, per tant, un poder pletòric imparable que deixa en segon pla la classe política, escollida per sufragi universal. La manifesta falta d’ètica per part de les grans corporacions fa que d’una banda eludeixin impostos i, per tant, contribucions socials, i de l’altra provoca una cascada constant de pobresa i marginalitat. Les economies submergides i les economies “invisibles” campen impunement, res les atura. La corrupció política ha arribat a uns límits d’indecència, de prevaricació que fan tremolar l’Estat de Dret. Mai com en les darrers dècades el cinisme polític havia estat tant superlatiu.

Mai com en les darrers dècades el cinisme polític havia estat tant superlatiu.

Decadència, àdhuc, també és viure en un context d’incerteses i de inseguretats generalitzades com es fa patent, de forma alarmant, en la vida quotidiana de qualsevol persona arreu del nostre planeta. S’està estenent el temor originat per la pèrdua del control per part de l’autoritat. Els governs i, per extensió, els Estats, cada cop son més febles, debilitats pel voraç poder de les grans corporacions que acaben sucumbint als poders fàctics de manera que aquests confeccionant el full de ruta, el pla directori i estratègic de la política i en conseqüència de la vida publica. Vivim, en definitiva, a auspici de la voluntat d’unes oligarquies que disposen el nostre futur i el nostre destí marginant les estructures escollides democràticament pel conjunt dels individus que conformem les diferents societats i per extensió les civilitzacions. El poders actuals per aconseguir els seus objectius anul·len les capacitats de pensar i decidir a través de la del núvol tòxic de la decadència.

Josep Oriol Jorba és director de Respostes.