Els films essencials | Saber

‘Sur le chemin de l’école’ (Camino a la escuela)

Josep Oriol Jorba>>

Nota preliminar

Pascal Plisson, director de cinema i documentals és l’autor, entre d’altres, de “Masai, guerreros de la lluvia” i del documental que ens ocupa: “Camino a la escuela”.

Amb aquest darrer film Plisson ha estat guardonat amb el Premi César 2014. A través del seu commovedor treball es posen de manifest les increïbles vicissituds que han de patir molts infants del món, que viuen en llocs remots, per anar a l’escola; es tracta de nenes i nens que ja de ben petits, amb uns sis o set anys, acompanyats pels seus germans de entre onze i tretze anys es lleven a l’alba i es preparen per fer llargues rutes per camins amb dificultats amb l’il·lusió renovada diàriament de arribar a l’escola per estudiar i d’aquesta manera preparar-se pel dia de demà. Una lliçó pels infants del nostre món occidental i pels pares en primera instància.

A través del seu commovedor treball es posen de manifest les increïbles vicissituds que han de patir molts infants del món, que viuen en llocs remots, per anar a l’escola.

El documental, amb el suport de Unesco i Unicef, forma part d’un projecte educatiu que vol conscienciar sobre la importància de l’educació per a les generacions presents i futures i, alhora, fer un clam d’alerta per a què tots els nens i nenes del món tinguin l’oportunitat d’accedir a l’educació.

Fitxa tècnica i artística

Direcció: Pascal Plisson

Guió: Marie Claire Javoy i Pascal Plisson

Productora: Winds-Ymagis-WildBunch

Fotografia:Emmanuel Guionet

Musica:LaurentFerlet

Duració: 75minuts

País: França

Any de la realització: 2013

Gènere: Documental

Sinopsi

Jackson, Carlos, Zahira i Samuel són els noms de quatre infants de diferents parts del nostre planeta, de Kènia, Argentina, Marroc i Índia respectivament. Els quatre comparteixen el mateix desig i il·lusió: anar a l’escola per aprendre, com els infants del món occidental.

La diferència, però, entre els infants occidentals i els protagonistes del documental és que aquests infants, com molts altres dels països esmentats i d’indrets diferents, han de fer un gran esforç i posar una enorme dosi de voluntat cada dia del món, per esquivar els innombrables perills del trajecte entre el poble on viuen i la localitat on hi ha l’escola més propera i poder arribar sans i estalvis a l’escola. Els protagonistes entenen la importància que representa l’assistència a l’escola, perquè saben que a través de l’educació podran millorar les condicions de vida particulars i de la comunitat on viuen.

Apèndix

Pascal Plisson diu que el seu film és un espectacle sobre l’aventura humana, una pel·lícula que mostra el valor i l’esperança que tenen els infants vers el seu present i el seu futur i no només per a ells mateixos sinó per a la seves societats.

Pascal Plisson diu que el seu film és, més enllà d’un documental, un espectacle sobre l’aventura humana, una pel·lícula que mostra el valor i l’esperança que tenen els infants vers el seu present i el seu futur respectivament, i no només per a ells mateixos sinó per a la seves societats. Els protagonistes de Camino a la escuela han estat els primers de les seves respectives famílies en anar a l’escola. Aquest fet els marca i els ofereix una gran oportunitat. El seu viatge diari no és solament un transitar físic sinó, més enllà d’això, una experiència espiritual a través d’un caminar interior que els permetrà passar de la infantesa a l’edat adulta amb molta més capacitació i coneixement que les generacions precedents. Mitjançant aquest viatge els infants aprenen a ser, per una banda, responsables vers els seus germans més petits i, per l’altre, solidaris vers els companys de ruta.

Filmar per canviar el món, com diu Esteve Riambau –director de la Filmoteca de Catalunya-. Aquest és de ben segur l’eslògan escollit i assimilat per Pascal Plisson.

El cinema documental retrata la realitat i, de vegades, la transcendeix creant nous espais d’opinió i arribant a percepcions, mitjançant la creació de nous estats de consciència, que per altres mas Media no s’aconseguiria.

De la mateixa manera que els espectadors de la primera projecció fílmica de la història, el 28 de desembre de l’any 1895, van experimentar un impacte visual i sensorial convençuts que un tren sortia de la pantalla, els espectadors postmoderns, ja ben experimentats, ens hi aboquem com si obríssim una finestra, amb l’objectiu de veure més enllà del nostre entorn immediat i respirar un aire més fresc per gaudir de més vitalitat.

El cinema en general sol comunicar de manera polièdrica i multiforme i, de vegades, de forma vidriòlica. El cinema documental en canvi, en termes generals, aporta realisme, reflexió i moltes vegades redempció.