Cares conegudes | Fer

A. Oliveres: “La independència no solucionarà els problemes econòmics de Catalunya”

Arcadi Oliveres // festasarria.cat

Pol Cervera >> Arcadi Oliveres i Boadella és, probablement, l’activista social més reconegut del nostre país. Doctor en Ciències econòmiques i docent de la Universitat Autònoma de Barcelona, col·labora habitualment en diversos moviments socials en un compromís amb la llibertat, la democràcia i la igualtat. L’any 1981 va començar a militar a l’Associació Justícia i Pau, de la qual n’és president actualment i des d’on ha liderat molts projectes de sensibilització de la ciutadania. Malgrat els anys de lluita que acumula a la seva esquena i la situació de crisi que viu el país, no desprèn ni una gota resignació en les seves paraules. Ans el contrari, tan sols ganes de seguir cridant per obtenir el món just i solidari que sempre ha somiat.

–Quin és el principal objectiu de la tasca que realitzeu des de Justícia i Pau?

Nosaltres ens solem descriure com una cadira de quatre potes. La primera pota, que és la històrica, defensa els drets humans; la segona, el desenvolupament dels pobles del Tercer Món, sense fer projectes allà, sinó més aviat la creació de consciència aquí; en tercer lloc, pau i desarmament, entesa com l’objecció de consciència, lluita contra el comerç d’armes i denúncia de les guerres; i finalment, el quart i últim element, pobresa i marginació, treballem a les presons, denunciem casos de maltractament als immigrants i vetllem per la gent que es queda sense habitatge. Aquest són els quatre grans temes de treball, que són tots i cap alhora. Es tracta d’un marc tan ampli que ens obliga a tenir -i afortunadament així és- diverses comissions de treball i moltes persones voluntàries que col·laboren.

-[Cristina Ruiz, de 36 anys] Què és el Quart món? En quin context sorgeix?

Sense voler escombrar massa cap a casa, considero que la primera persona que va utilitzar aquest concepte va ser l’antic president de Justícia i Pau, ja desaparegut, en Joan Gomis. A partir de l’any 1981 va començar a explicar que, ja que ens preocupava la realitat del Tercer Món, calia que no oblidéssim la presència d’un quart món a casa nostra. La idea es basava en què el Tercer Món també tenia cabuda al nostre país, de manera que es podia parlar d’aquest Quart Món. Tot i que en Joan Gomis va emprar molt aquest concepte, tinc entès que a França algú ja havia parlat de Quart Món, ja havia expressat el concepte en aquest terme. En aquest sentit, i fent referència al quart element de treball de la nostra organització, dedicat a la pobresa i la marginació, aquesta problemàtica quedaria inclosa en la tasca que fem en favor d’aquelles persones que pateixen situacions de Quart Món.

-[Oriol Oliva, 22 anys] Vostè va participar a la Caputxinada de 1966 i actualment és docent universitari. Com va veure viure la reivindicació del dia 2 de febrer?

El dia 2 de febrer ens vam reunir bastantes persones del col·lectiu de professors universitaris al mateix convent dels Caputxins, entre les quals, òbviament per raons d’edat, quedàvem pocs dels que havíem estat a la Caputxinada de 1966. Els presents a la trobada vam insistir que la universitat no pot viure aliena als problemes de la societat. En aquells temps, la Caputxinada es va produir perquè el franquisme obligava a reivindicacions d’aquest tipus; ara, perquè entenem que la universitat s’ha automarginat dels problemes reals, problemes que avui dia exigeixen una resposta ràpida i que gent amb capacitat de reflexió, com hi ha a la universitat, participi per solucionar-los. La nostra reivindicació màxima es basava en denunciar aquest allunyament de la universitat respecte els conflictes actuals i el moment que viu el país. Aquesta idea, però, també anava acompanyada d’altres temes concrets a discutir, com els contractes precaris dels docents que no tenen plaça fixa, els menors pressupostos de què disposa la universitat, la reorganització que la universitat hauria d’haver fet després del Pla Bolonya –un pla malaguanyat que no ha servit ni serveix per a res-, etc.

-[Antoni Maria Alemany, 60 anys] De cara a la redistribució de la riquesa, quins impostos poden ser més justos, els directes o els indirectes?

Sempre són més justos els impostos directes, ja que tenen a veure amb els ingressos, mentre que els impostos indirectes tenen a veure amb el consum, i en general el consum queda gravat igual per tothom. Si jo compro un llibre, una barra de pa o una entrada de cinema, pagaré la mateixa taxa sigui quina sigui la meva riquesa. En canvi, en els impostos directes jo pagaré a final d’any una part proporcional als ingressos o la renda que he rebut. Per tant, aparentment, és més justa la fiscalitat directa que la indirecta.

-[Maria Jesús Egea, 56 anys] Com valora els casos de corrupció que s’estan destapant tant a Catalunya com a la resta d’Espanya?

Per una banda, es produeixen perquè és evident que molta gent no és fidel als compromisos que té, com han demostrat molts responsables polítics i econòmics. Per altra banda, però, aquesta corrupció, que es tristíssima, no deixa de ser un reflex d’un sistema de vida que ens hem donat a nosaltres mateixos. Som una societat en la qual durant molts anys el que valia era tenir diners, comprar-se cotxes de luxe, poder gastar allò que ingressàvem i, fins i tot, especular per treure més benefici. Ara sembla que ens hem adonat que aquesta no és la manera de funcionar, però evidentment si un volia tenir un consum ampli, volia tenir gran disponibilitat de béns i amb els ingressos regulars que obtenia no li arribava, doncs era fàcil caure en llaços de corrupció. D’aquesta manera, és cert que hi ha hagut persones que han estat deshonestes, que no han respost a l’esperança que s’havia dipositat en elles des del punt de vista polític i econòmic, però en aquests casos de corrupció també tenen responsabilitat els mitjans de comunicació i les mateixes universitats, on a les facultats d’economia s’ensenya que l’empresa ha d’obtenir sempre el màxim benefici. Evidentment, si comencem a ensenyar aquestes coses, anem molt malament. Per tant, en aquesta situació hi ha una mica de responsabilitat de tothom.

-[Xavier Playà, 18 anys] La independència pot ser una solució als problemes econòmics que viu Catalunya?

Jo sóc partidari de la independència, i així ho he manifestat moltes vegades, però ho considero al marge d’un benefici o una pèrdua econòmica. Tinc la impressió que l’economia té els seus condicionants i aquests depenen més de la pròpia activitat del lloc –industrial, financera, bancària- que no pas de la situació política del territori. Per exemple, si Seat està a Catalunya, tant se li en fot que sigui independent o no. Hi és perquè hi ha uns salaris que li van bé, uns impostos que li convenen, una tecnologia adequada, uns transports que els beneficien i perquè pot contaminar fins al grau que li interessa; aquest són els elements reals que influeixen. Que Catalunya sigui independent o no representa una qüestió bàsicament nacional. Jo penso que amb la independència no guanyarem ni perdrem res en termes econòmics, però per altra banda, considero que hem de ser independents perquè Catalunya s’ho mereix.

-[Ada Gil, 29 anys] Al sistema actual en què vivim, què es podria considerar democràcia real i què no?

La nostra democràcia és absolutament fictícia. A casa nostra hi ha una democràcia formal, que veiem reflectida periòdicament amb les eleccions, però hi ha molts tipus de democràcia que no hi són. Per exemple, no hi ha democràcia econòmica, excepte en el món de les cooperatives. Les empreses, els bancs, són institucions en què hi ha un dirigisme i on no hi té cabuda la participació de la ciutadania. Si hi haguessin sistemes cooperatius, podria existir una democràcia econòmica, però avui en dia no els tenim. Tampoc hi ha democràcia política. Nosaltres anem a votar, però escollim a partir d’unes llistes tancades, d’uns candidats que ens arriben prèviament establerts, sense possibilitat d’haver participat en unes eleccions primàries. A més a més, el sistema electoral es regeix per la Llei d’Hondt, que afavoreix els partits majoritaris i perjudica els minoritaris. D’aquesta manera, hi ha unes condicions democràtiques molt precàries, i encara bo si parlem en l’àmbit de Catalunya o de l’Estat, perquè a nivell d’Europa de democràcia no n’hi ha ni una mica. Qui controla el Banc Central Europeu? Què fa el Parlament Europeu? Són preguntes que no tenen resposta en la democràcia actual.

“Hi ha manca de democràcia a tot arreu. Només en tenim un tast”

I encara es podia extrapolar la manca de democràcia en altres temes, com per exemple, el grau de participació ciutadana als mitjans de comunicació. Si són públics, ens hi deixen participar? Rarament, i si són privats encara menys perquè només estan al servei dels seus interessats. Per tant, queda palès que hi ha una manca de democràcia a tot arreu, només en tenim un polsim, un tast.

-[Gerard Fernández, 20 anys] En ocasions sembla que siguin tan sols els joves aquells que es mobilitzen per canviar les coses. Per què es produeix aquest fenomen? Atesa la situació, com és que la gent no surt el carrer a reivindicar-se?

Mobilitzacions n’hi ha de gent jove i de gent gran. Si avui en dia observem tot allò que va donar continuïtat al 15-M hi ha una quantitat notable de gent gran que s’ha mogut en institucions i grups. També seria qüestió de veure en quina proporció es mobilitza la gent gran i en quina la gent jove, i no crec que els resultats fossin gaire favorables ni a uns ni als altres. Per què la gent no surt el carrer? En primer lloc, perquè encara queda un petit coixí de tranquil·litat en aquesta economia desastrosa i amb tant d’atur. Els elements que faciliten aquest coixí són, per una banda, els treballs indignes però existents d’economia submergida, i per altra banda, un altre coixí, el familiar, que serveix a aquella gent que es queda sense recursos, concretat en el fet de poder demanar diners als pares, d’aguantar amb la pensió de l’avi, etc. El dia que aquests fonaments s’acabin, la gent sortirà al carrer. Tot i així, perquè la gent faci el pas de sortir a reivindicar-se encara manca l’últim requisit: perdre la por. Els ciutadans d’aquesta país i d’arreu del món, en la seva majoria, som molt espantadissos, no som capaços de rondinar per raons injustes per les quals hauríem de rondinar.

-[Xavi Plaja, 22 anys] Vostè va participar molt activament al 15-M. Quins eren els missatges que desprenia (o desprèn) el moviment? Per què sembla haver minvat?

Els principals missatges que volia i vol desprendre el 15-M són de pedagogia política, és a dir, pretén ensenyar a la gent com funciona aquest món i quins avantatges i inconvenients té. En una primera etapa, això ho va fer a les grans places de les ciutats i més tard es va anar redistribuint per barris i ateneus; jo penso que aquesta fase es va fer molt bé. En la segona etapa, el moviment es va centrar, no només a explicar allò que estava passant perquè la població en prengués consciència, sinó a treballar en reivindicacions més concretes i aleshores es van crear els grups sectorials d’actuació, uns bolcats amb la situació dels ambulatoris, altres per la llei electoral, un tercers en defensar l’habitatge, etc… i a partir d’aquí s’ha anat treballant. Ha minvat? Des del punt de vista de la presència física a les places és obvi. Ara, si analitzem una mica les conseqüències polítiques d’aquella reivindicació i la manera com les persones participen en aquests grups de treball, ens adonarem que no s’ha produït pas una disminució.

-[Carles Casart, 24 anys] La situació de crisi que estem vivint afavoreix el model capitalista o el debilita?

El sistema capitalista és un model que ha de caure forçosament perquè no es pot continuar mantenint en una situació de crisi. És un sistema que genera por, cosa que permet a aquells que tenen el poder seguir dominant respecte la classe majoritària, però jo tinc la impressió que això, afortunadament, es trencarà aviat i el model capitalista desapareixerà.

“El capitalisme ha de caure i com més aviat ho faci, millor”

És un sistema que des del punt de vista econòmic, ambiental i d’injustícia social no pot seguir molts anys més. El capitalisme ha de caure i com més aviat ho faci millor.

-[Javier Climent, 69 anys] Quin ha de ser el primer pas per sortir de la crisi? Quines mesures caldria prendre i en quin sector?

Hi ha passos a curt termini i passos a llarg termini. Si allò que volem és una sortida immediata de la crisi, hi ha dues mesures que són molt importants. La primera, repartir la feina perquè tothom pugui treballar i, la segona, evitar l’evasió fiscal, la despesa militar, el salvament dels bancs, que són tres quantitats enormes de diners que no es destinen a la gent sinó que es destinen a necessitats completament inútils. Amb aquests diners, podríem recuperar sistemes de pensions, subvencions, ajuts a l’habitatge, la llei de dependència, i per tant, en una primera capa, salvaríem una mica aquesta crisi. En segon lloc, però, com que el capitalisme és un model pervers, aquestes primeres accions no evitarien que en un futur tornéssim a caure en una altra crisi, de manera que, paral·lelament al que hem citat, caldria treballar maneres de canviar el model econòmic. Seria important que el capital no tingués la propietat dels mitjans de producció, ni dels mitjans de comunicació, ni dels mitjans d’habitatge, sinó que sigui la col·lectivitat la que ho posseeixi. No es tracta d’aplicar una dictadura comunista com la de la Unió Soviètica, sinó vetllar per un model de propietat col·lectiva i cooperativa que és, al meu parer, el millor sistema que podem tenir en el futur.

-[Magda Catalán, 55 anys] Quin és el col·lectiu més afectat per l’increment de l’IVA? És una mesura adient atesa la situació actual?

L’augment de l’IVA no és una mesura adient, ja que tal com hem comentat anteriorment, els impostos indirectes mai són tan bons a nivell d’igualtat com els impostos directes. Per altra banda, no crec que hi hagi cap col·lectiu específic a qui afecti més aquesta mesura, sinó que és la població general la que en surt perjudicada. Quan pagues l’IVA, el pagues tant amb els aliments –encara que més reduït-, com amb els llibres, amb els electrodomèstics o amb una estada a un hotel, de manera que aquesta càrrega econòmica es distribueix de forma igual per tots els consumidors.

-[Lluís Marco, 30 anys] Quin paper creus que ha de tenir la societat civil organitzada en el canvi que necessita el nostre país?

Les diverses associacions i entitats han de participar en quatre coses fonamentals. En primer lloc, en la tasca d’informació, perquè tots els mitjans de comunicació estan venuts al gran poder i difícilment ens explicaran allò que passa realment. Per exemple, tal com es feia durant el 15-M a les grans places i que avui en dia faciliten les noves tecnologies, la gent ha d’intentar, a través de pàgines web i de blogs, escriure coses sensates sobre allò que succeeix perquè tothom pugui saber-ho. En segon lloc, aquestes associacions tenen també la responsabilitat d’agrupar-se perquè la gent sola no pot aconseguir res. Si un home està perdent el pis i quan va el jutge al seu habitatge el troba sol, perdrà el seu domicili; en canvi, si en el moment en què el jutge arriba es troba una trentena de persones disposades a ajudar a aquell senyor, segurament el resultat no serà el mateix. Per tant, és imprescindible agrupar-se.

“Els ciutadans, màximament aburgesats i atontats per la televisió, acaben tenint por de qualsevol cosa”

En tercer lloc, cal que es planifiquin accions concretes, volem això i volem allò. Per exemple, si volem que no tanquin un ambulatori, ens plantem cinc nits seguides allà protestant constantment fins que, fruit d’aquesta acció –i s’han donat molts casos-, l’ambulatori torna a obrir-se al públic. Un cop s’han fet aquestes coses, cal un darrer element que ja hem comentat anteriorment: perdre la por. Malauradament els ciutadans, màximament aburgesats i atontats per la televisió, acaben tenint por de qualsevol cosa. No s’ha de tenir por. Jo penso que si, entre tots, féssim aquests passos endavant podríem intervenir molt en el canvi que ens cal.

-[Sergi Pont, 23 anys] En què es diferencia el teu sentiment de lluita actual amb aquell que vas experimentar durant el franquisme?

No es diferencia gens ni mica, és el mateix, ja que es tracta d’una revel·lia contra la injustícia. El que ha alimentat sempre el meu sentiment de lluita és el fet de llegir el diari cada matí i indignar-me.

“El sentiment de lluita actual és el mateix que tenia durant el franquisme”

Quan observes la quantitat de barbaritats que es cometen cada dia en l’actualitat, com també les que es cometien durant el franquisme, la revolta que portes dins, si és que la portes, et permet rondinar i reaccionar. En aquell moment el motiu era un acció franquista, actualment serà per una acció del Banco de Santander, però el sentiment de revolta continua i no ha variat gaire.

-[Guillem Ramis, 25 anys] Quin ha estat la fita o el moment que t’ha omplert més com a activista social?

Hi ha dos moment en què m’he sentit molt satisfet com a activista social. Un d’ells, fou des d’aquesta mateix institució, quan vàrem fer de mediadors en una tancada d’immigrants que es va produir fa 12 anys a diverses esglésies de Barcelona. Els immigrants no volien sortir de les esglésies sense els papers i el Govern no els pensava donar els papers si no sortien de les esglésies, de manera que es va produir una situació complicada, a caixa o faixa. Des de Justícia i Pau vam fer una tasca d’intermediació entre els tancats i les autoritats i finalment vam aconseguir que els immigrants abandonessin les esglésies i, alhora, que 1.300 d’ells rebessin els papers que reclamaven, excepte uns pocs que havien tingut uns problemes policials anteriorment. Jo entenc que aquesta va ser una gran fita. El segon és un moment molt personal, però que m’agrada explicar. Jo vaig tenir un fill que es va posar molt malalt i va morir. Quinze dies abans de morir, però, encara anava a les manifestacions, en cadira de rodes i amb l’oxigen a la boca reclamant un canvi a la societat. És un fet que em va emocionar molt.

–Tens algun referent? Alguna persona que admiris o hagis admirat molt per la seva tasca?

Sí, en tinc. Començant pel meu propi pare, que era un pacifista incòlume i un catalanista acèrrim; passant per diversos professors que vaig tenir als Escolapis, que em van ensenyar el compromís amb la no-violència i amb el Tercer Món; seguint per magnífics professors de la universitat i també per amics que m’han donat un molt bon exemple de vida. Penso que sempre he tingut la gran sort de tenir-los a ells com a referents.

-Vostè va ser escolta durant uns anys de la seva joventut. Quin record en guarda?

Guardo un molt bon record de tot allò que em van ensenyar, que va ser molt, com els principis bàsics de la convivència que hi havia en aquell moment, el bé comú i social que ens interessava a tots i la pròpia percepció de llengua, país i cultura d’aquella època. A més a més d’això, em va quedar i encara em queda a hores d’ara una magnífica colla d’amics. Ara, que ja fa 60 anys que no estem junts a l’agrupament escolta, encara celebrem quatre festes cada any, el Cap d’any, la castanyada, la calçotada i al revetlla de Sant Joan. I això ho anem repetint any rere any la mateixa colla que vam sortir junts del cau. Això és, sens dubte, una riquesa excepcional.

-L’Arquebisbat de Barcelona vol treure rendiment econòmic a l’edifici on Justícia i Pau realitza la seva tasca, fet que suposa el desallotjament de l’entitat. Quina opinió en té al respecte?

Justícia i Pau fa 35 o 40 anys que és en aquest edifici i hem de reconèixer que sempre hem estat uns afortunats perquè, com a entitat eclesiàstica que som, teníem un contracte en què no pagàvem lloguer; només pagàvem l’aigua, la llum, l’ascensor i la porteria. Aleshores, quan un està en unes condicions així pensa que pot ser posat a la porta en qualsevol moment. La cosa ha durat molts anys i hem tingut la fortuna de ser en un edifici amb un ubicació totalment cèntrica, a la Plaça Catalunya, i amb unes vistes meravelloses i, per tant, hem aprofitat molt aquesta bona situació. Ara, segurament d’una manera precipitada, ens han comunicat que la nostra institució ha de plegar la seva activitat en aquest edifici. El que més greu ens sap, i no perquè tinguem dret a reclamar, és que el motiu sigui bàsicament econòmic. L’arquebisbat de Barcelona vol fer caixa i sembla que finalment vendrà els pisos a la Generalitat, que li pagarà un lloguer més elevat, òbviament, que el que estàvem pagant nosaltres i els altres veïns de l’escala. Per tant, i des d’aquest punt de vista, ens han sabut greu les formes, perquè fent tants anys que som aquí el procediment hauria d’haver estat menys precipitat. Ara esperem, tal com ens han promès, que ens facilitin algun local alternatiu perquè puguem establir-hi les nostres oficines i seguir treballant. Mai serà tan bonic com el que hem tingut, però en tot cas, ja l’hem pogut aprofitar i jo em quedo amb això.