Saber | Tribuna

Transcendència i agnòsia

Josep Oriol Jorba Costa>>La religió en el món antic, tant en el referent al culte com en l’àmbit funerari, tenia un paper incommensurable; el cas de la civilització egípcia representa el vèrtex suprem de la transcendència.

Aquesta fotografia ens mostra una de les innombrables peces de l’arquitectura i de l’escultura egípcia creada ex profeso per fer saber, a qui la contemplés, que la immortalitat, és a dir, la vida després de la mort, només tenia cabuda a través de la propiciació que se celebrava en el temple mitjançant l’ofici dels sacerdots, intercessors i representants del faraó, fill de Rah o d’Aton. Les columnes formen part d’una sala hipòstila d’un temple de l’època del Imperi Nou (mitjans del segon mil·lenni); ens indiquen, a través de la seva magnificència i dels motius gravats, que l’arquitectura egípcia estava al servei del món religiós. Un exemple, reiteradament present, el trobem en l’ang, la creu egípcia. Aquest coneixement em fa pensar que de la mateixa manera que el món cristià focalitza la simbologia salvífica en la creu, el món egipci ho feia en l’ang. Religions diferents amb simbolismes plens d’analogies. Se’ns transmet que la salvació és mirar cap al cel, és verticalitat; la vida en el més enllà no és un acte de transversalitat sinó d’aixecament. Moisés va aixecar la vara per obrir les aigües del mar Roig i així salvar el seu poble de la persecució del exèrcit egipci. Jesús aixecava la mà pels seus actes taumatúrgics i el seu cos fou aixecat per a la salvació del món a través de la fe. De igual manera, el món egipci aixecava columnes i piràmides per arribar al més enllà, a la vida eterna.

De la mateixa manera que el món cristià focalitza la simbologia salvífica en la creu, el món egipci ho feia en l’ang. Religions diferents amb simbolismes plens d’analogies.

En un viatge familiar a les terres banyades pel riu de la vida, el Nil, vaig poder viure de prop, tocant les pedres sagrades de granit, com el Suprem Sacerdot oficiava l’expiació dels egipcis, l’experiència sagrada de la propiciació salvífica. Però aquest fet em va fer quedar atònit al constatar que el cerimonial egipci era l’arquetip del Santuari Terrenal del poble hebreu, per ser primigeni. Jo com molts de vosaltres, lectors, tenia entès que tant el cerimonial com els rituals propiciatoris del tabernacle, primer, i del temple més tard, havien sigut concebuts per inspiració divina. Tanmateix, me’n vaig adonar que de ben segur no foren altre cosa que repliques teològiques, conceptes aprehesos del món egipci. Vaig arribar a la decebedora conclusió que el fonament de la teologia de la salvació hebrea, de la que més tard sorgiria la cristiana, estava inspirat en el cerimonial que s’oficiava en els temples egipcis fa milers d’anys. Des de llavors la meva fe cega en la inspiració divina de les Sagrades Escriptures, on s’explica la funció del cerimonial com a instrument sine qua non hi havia salvació possible, es va esvair. El viatge a Egipte em va portar a la agnòsia, a l’incapacitat de tornar a assimilar postulats teològics de tradició judaica.