Ser | Reportatge

Reines del far west, el misteri i el terror

Rafael Vallbona>>Parenta del pulp americà, la literatura popular dels bolsilibros va fer milions de lectors en un país sense llibreries ni biblioteques. Menyspreada per la cultura oficial, el pas del temps l’està convertint en objecte de culte. La biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet en té una col·lecció única.

Quan els herois eren a les novel·les de duro

Els dijous anàvem al mercadillo a buscar novel·les de quiosc. Remenàvem les capses on s’amuntegaven els petits llibres de portades cridaneres, i fèiem festa al descobrir títols com Los que no están o Odisea de un pistolero, firmats per autors que imaginàvem de països llunyans com Silver Kane o Clark Carrados, que relataven aventures fascinants que descobrien el món a aquella colla de nens de poble.

Durant la setmana devoràvem els llibres, ens els canviàvem i, quan els teníem llegits i no teníem ni cinc per comprar-ne més, explicàvem històries que inventàvem. Així van néixer vocacions literàries.

Escriure novel·les de quiosc era una passió similar a la que teníem per llegir-les els lectors que remenàvem cada dijous a la parada.

En Francesc Caudet te setanta sis anys, va amb un bastó que se’l deixa per tot, gasta un sentit de l’humor excel·lent i una profunda veu d’autoritat. Haver escrit quasi 1.300 novel·les atorga un ascendent així, és clar. Ell era en Frank Caudett de títols com El callejón de la impaciencia o Por motivos personales que jo havia llegit. Al cap i a la fi ell també va ser un nen de barri: “vaig néixer l’any 39 al Gòtic en una família humil. Crec que la vocació d’escriure la duia a dins. Els estímuls per què la passió aflorés em van venir de llegir Dumas, Tolstoi o Verne però, sobretot, de llegir novel·les populars. En els primers temps Josep Mallorquí i Guillermo López Kipkiss van ser els meus models. Eren gent amb una cultura immensa i els seus relats tenien molta volada. Els llibres d’en Mallorquí eren un pou d’història. Ells em van convertir en escriptor de novel·les populars, i n’estic molt orgullós“. Continua parlat d’autors que admira: Peter Debry, Keith Luger, Ralph Barby… noms que, avui, gairebé no diuen res a cap lector, però que en van tenir milions quan en aquest país no hi havia ni llibreries, ni biblioteques.

Com Curtis Garland (Barcelona 1929-2013). La seva filla Mercè Gallardo recorda la vocació del seu pare: “ell havia fet de crític de cinema i de guionista, però el que li agradava més era escriure novel·les populars, i va començar ja de molt jove“. Escriure novel·les de quiosc era una passió similar a la que teníem per llegir-les els lectors que remenàvem cada dijous a la parada.

Avui a la plaça de la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat hi ha mercadillo, però no hi veig cap parada de novel·les de quiosc. Tot i això aquí hi ha la col·lecció més important de novel·la popular, de duro, de quiosc o ‘bolsilibro'(pel nom que li va posar Bruguera) del país: és a la biblioteca la Bòbila, a l’altra banda de la plaça. Fa cinc anys que en Francesc conforma aquesta col·lecció amb la complicitat d’en Jordi Canal, el director del centre. Per això hem quedat aquí, ara, que ja se que els Garland, Kane o Luger es deien en realitat Joan Gallardo, Paco González Ledesma o Miguel Oliveros Tovar. “En González Ledesma deia que molts d’ells eren gent represaliada pel franquisme i per això havien de fer servir pseudònim. Tant el pare de la Mercè com jo hem escrit i publicat a manta i mai no havíem patit represàlies“, assegura en Caudet. Ell mateix ha escrit fent servir mitja dotzena de noms. El director de la biblioteca puntualitza amb encert: “de la mateixa manera que als Estats Units hi havia hagut la cacera de bruixes i molts autors van haver de publicar amb pseudònim, aquí molts es posaven el pseudònim per una qüestió comercial. Una cosa que passés a Arizona, si anava firmada per un tal González, no es venia“. “En aquella època els novel·listes populars érem terapeutes”, diu Caudet. “Aconseguíem que qualsevol que agafés una de les nostres novel·les s’evadís durant un parell d’hores i arribés a creure’s que era un agent de l’FBI“. Lloable funció la d’aquesta literatura ara gairebé en vies d’extinció. Les sèries de TV fan avui en dia aquesta funció? “No, no, són una altra cosa, una altra manera d’arribar a la gent“, responen a l’ensems en Francesc i la Mercè. “A més, nosaltres havíem de passar censura. Quantes sèries la passarien avui?” es pregunta en Caudet.

Molts autors van haver de publicar amb pseudònim, diu en Joan Canal, aquí molts es posaven el pseudònim per una qüestió comercial. Una cosa que passés a Arizona, si anava firmada per un tal González, no es venia.

Amb més de 2.000 títols publicats, Joan Gallardo, Curtis Garland, Donald Curtis, Addison Starr o Glen Forrester, ha estat l’autor de novel·la popular més prolífic. “Era tan bo, que els editors se’l disputaven des de ben jove“, diu en Caudet del seu amic Gallardo, amb qui va arribar a publicar un parell de llibres conjunts. A Yo, Curtis Garland (Morsa 2009), Gallardo va explicar al seva vida d’escriptor a preu fet, la passió literària que corria per la seva sang i la pulsió per l’escriptura com un torrent. “En Joan no tenia cap sistema de treball, jo tampoc. Però ell era un home d’una cultura acollonant i d’una memòria immensa“, diu Caudet d’en Gallardo/Garland, que era deu anys més gran. “El meu pare era complidor, sobretot. Els terminis s’havien de respectar“, diu la Mercè Gallardo. “Escrivia per la nit. En el silenci de la foscor el soroll de la màquina d’escriure se’ns ficava al cap. Anava prenent notes i pensant, però arribava un moment en que li quedava poc temps; llavors es tancava tota la nit i en sortia quan la tenia acabada“. Portaven una novel·la per setmana a l’editorial.

En Francesc tampoc és un metòdic, que diguéssim: “l’únic que m’imposo és tenir el títol. Fins que no tinc el títol no començo. Ara mateix, que publico amb Latinoamericana de ediciones, estic escrivint un relat del far west que es dirà Kioba rider. Tota la vida he viscut d’això, vull dir la falta de disciplina només és aparent“. Eren caòtics, però sempre lliuraven al punt. “Es dona el cas del Peter Debry, que va seure’s al costat del linotipista a les set de la tarda amb una ampolla de conyac, i es va aixecar a les vuit del matí de l’endemà havent-li dictat tota una novel·la del Pirata negro“, recorda en Francesc Caudet. Val a dir que la llargada d’un original de novel·la de quiosc oscil·lava entre els 80 i els 95 folis.

Mentre al quiosc la novel·la popular esllangueix, a internet hi ha pàgines de tot tipus.

Caudet es va convertir en Caudett el 1965. Editorial Rollan li va publicar Enigma, primera novel·la de la sèrie FBI, i a partir d’aquí sense parar fins ara. Dos anys després va fitxar per Bruguera, amb qui va publicar uns 400 títols: “aquesta feina mai no l’han pagada be, tret dels anys daurats de Bruguera. Recordo un dia que vam cobrar una bona suma i faltaven minuts per que tanquessin els bancs. En Gallardo em va clavar una empenta i vaig sortir corrents de l’editorial amb el xec a les mans abans no tanqués l’oficina. Potser dúiem 270.000 pessetes cadascú, que llavors (finals dels 70) era molt.” Però les editorials no sempre eren respectuoses amb els drets d’autor. Fins el 1966 rarament en pagaven. Els escriptors cobraven un tan per obra i aire: “les novel·les de terror i de ciència ficció es pagaven millor, fins a 80.000 pessetes. Les del far west eren les pitjor pagades. En mig hi havia les policíaques i les d’amor“, puntualitza.

I ara? Pasqual Ulpiano (Alberto Valle) és un dels pocs joves que es dedica a la novel·la popular. El seu personatge Palop, un agent amb un passat fosc, és un homenatge al quiosc des del propi gènere. Publica a Editorial Base. Segells petits com Dlorean o Darklan publiquen col·leccions de novel·les de Curtis Garland, “ben editades“, remarca la seva filla. Alberto López Aroca és un altre editor que compila novel·les del gènere. I l’any 2013 Akal va publicar 4 volums recopilatoris de novel·les policíaques de quiosc a càrrec del traspassat Moncho Alpuente i de Luís Conde. Ara be, mentre al quiosc esllangueix, a internet hi ha pàgines de tot tipus. “D’aquí un temps seran vintage i tothom s’hi abocarà“, vaticina la Mercè Gallardo, que diu que a la xarxa ja s’estan subhastant llibres del seu pare per un dineral.

Acudit de Pallarés al suplement Tendències de EL MUNDO

Un tresor popular a l’Hospitalet

La biblioteca la Bòbila és coneguda per la col·lecció de novel·la negra i per la intensa activitat que sobre aquest gènere impulsa el seu equip dirigit per en Jordi Canal. Conjuntament amb en Francesc Caudet està compilant novel·les de quiosc, ‘bolsilibros’ o literatura popular.

La biblioteca la Bòbila, de l’Hospitalet de Llobregat, està especialitzada en gèneres literaris populars. És coneguda per la col·lecció de novel·la negra i per la intensa activitat que sobre aquest gènere impulsa el seu equip dirigit per en Jordi Canal, reconeguda autoritat en la matèria. Conjuntament amb en Francesc Caudet, que viu a la ciutat, des de 2010 està compilant novel·les de quiosc, ‘bolsilibros’ o literatura popular, com prefereix dir en Canal: “no hi ha cap més biblioteca pública a Catalunya que tingui una col·lecció d’aquesta mena. Fins i tot la Biblioteca de Catalunya pot ser que no en trobi tantes a les seves lleixes. És una col·lecció patrimonial de la biblioteca, exclosa de préstec però a la disposició d’estudiosos. És d’una importància cabdal: en un moment en què no hi havia cap mena d’oci tret del futbol, i que gairebé no hi havia biblioteques ni llibreries, no es pot entendre la història de la lectura d’aquest país sense la literatura popular.”

Francesc Caudet davant la col·lecció de novel·la popular que promou

La col·lecció té ara ja uns 4.000 títols. Tot va començar quan la dona d’en Caudet, també bibliotecària, va anar a la Bòbila a buscar uns volums i va descobrir una biografia del seu marit. En saber en Canal que l’escriptor vivia a l’Hospitalet, no va dubtar ni un instant a voler-lo conèixer. En Caudet havia començat a recopilar novel·les anys abans, li va proposar en Canal ubicar la col·lecció a la Bòbila, i no hi ha mes que no la faci créixer; ell o algun dels col·laborador espontanis que li porten rareses o exemplars en més bon estat. “Hi ha coses molt ben triades, autèntiques delicatessen“, diu el director de la biblioteca. “En tinc una del segle XIX, un autentic pulp“, presumeix en Caudet.

Els 5 magnífics de Frank Caudett

Curtis Garland. El pseudònim més popular de Joan Gallardo (Barcelona 1929-2013). Després d’escriure crítica cinematogràfica i guions, va debutar amb La muerte elige, i va arribar a ser el més prolífic i respectat dels autors de novel·les de quiosc. El mateix Juan Carlos Onetti va reconèixer la qualitat de la seva narrativa popular. Les seves memòries Yo, Curtis Garland (2009) són el testimoni impagable d’una generació d’escriptors irrepetibles. També va escriure divulgació, infantil i teatre.

Peter Debry. Pedro Víctor Debrigode (Barcelona 1914-La Orotava 1982). De família benestant va estudiar dret, però la guerra li va impedir acabar, veient-se allistat al bàndol nacional sense voler-ho. La desgràcia de l’atzar el va portar a la presó franquista incertament acusat. Allà va començar a escriure el 1945. La seva extensa producció abasta més de 1000 títols de tots els gèneres. Les seves obres més celebrades van ser les policíaques que es van publicar dins la col·lecció Servicio Secreto.

Keith Luger. Era Miguel Oliveros Tovar, mort a València el 1985 i autor d’unes 500 novel·les, majoritàriament del far west, per les que circulava un sentit de l’humor (negre) a prova de tot, segons els crítics. Va escriure guions cinematogràfics (Chinos y minifaldas, Los amores de Don Juan, El juez de la soga), i el seu relat Muy alto, muy rubio, muy muerto, va ser portat al teatre als escenaris de Madrid per Maria Asquerino y Juanjo Menéndez el 1964. En Frank Caudett li professa gran admiració.

Silver Kane. Pseudònim de Francesc González Ledesma (Barcelona 1927-2015), el més famós dels autors de novel·les de duro. Va ser reconegut com a escriptor en guanyar el premi Planeta el 1984 amb Crónica sentimental en rojo, quan ja havia publicat moltes novel·les amb pseudònim. A partir de llavors, el comissari Méndez va passar a formar part de l’imaginari de l’emergent literatura negra espanyola, es va traduir i va obtenir reconeixement. Expediente Barcelona va ser editat a França per Gallimard.

Marc Halloran. Era en realitat l’escriptor i tècnic editorial Jordi Gubern (Barcelona 1924-1996). Va escriure novel·les populars des dels anys 40, moltes d’elles per a la col·lecció Servicio Secreto. En Frank Caudett destaca d’ell el personatge Mike Palabras a Ediciones Cliper, precursor del western humanista, segons Romà Gubern, cosí seu. També va utilitzar el pseudònim Bruno Shalter. Posteriorment va dirigir diverses publicacions a l’Editorial Bruguera (Gran Pulgarcito, Lily, Súper DDT).