Viure | Tribuna

El negoci mortuori

Josep Oriol Jorba Costa >> L’esser humà immers de manera irremissible i peremptòria en el mateix cicle natural que els animals i les plantes, neix, creix, es desenvolupa a diferents nivells i finalment mor. Dit això i només fent referència a un ordre concret de la realitat de l’home, en tant que expressió genèrica, es constata que l’ésser entra, per raons del devenir de l’existència i corroborat per la història, en convivència amb el factor econòmic ja des del mateix moment del seu naixement. Unes vegades ho fa per determinació pròpia i altres per circumstàncies ineludibles. Em centraré exclusivament en la realitat concreta del final de l’etapa de l’ésser, la mort.

Quan una persona arriba al final dels seus dies, el destí més habitual, a la nostra societat occidental, és caure a les mans dels anomenats gestors del procés mortuori. La mort, que ha segat la vida de l’individu, posa, de forma inexorable, en mans d’uns professionals les despulles de l’ésser. La persona difunta pot haver deixat dita o escrita la seva voluntat de com ha d’estar tractat el seu cos un cop mort; pot haver anunciat, en vida, que voldrà ser sepultat, enterrat o incinerat. Aquesta voluntat és i cal que sempre sigui així, respectada.

Ara bé, el que no pot canviar la voluntat dita o escrita, és la ingerència del factor econòmic en la gestió del procés mortuori. La societat occidental ha posat en mans d’empreses privades la gestió de la mort. L’Estat, pretesament democràtic i de dret, ha permès que sigui el sector privat consorciat amb l’administració pública el que s’encarregui del sepeli de la persona morta des del punt i final de la vida fins l’acomiadament últim; fent d’aquest procés un acte lucratiu. La mor a occident és un negoci.

Cóm s’ha arribat a aquest estat? On es troba l’arrel d’aquest tracte mortuori? No és l’objecte del present escrit. Mitjançant aquestes línies només pretenc fer un toc d’atenció perquè la societat reflexioni sobre l’assumpte exposat, perquè cadascun de nosaltres aporti inquietuds al respecte i exigeixi, al capdavall, a l’Administració, que faci un canvi de rumb i ofereixi una mort digna però gratuïta; es tracta d’un dret bàsic i universal.

En vida es paga i es tributa prou com perquè al final de l’existència la família de la persona difunta hagi de suportar unes exaccions injustes, pagant unes quanties costosíssimes a una empresa privada perquè es pugui donar digne repòs a la persona que deixa aquest món. Anem cap un model que ens allunya de les cobertures fonamentals i inalienables de l’ésser humà.

En vida es paga i es tributa prou com perquè al final de l’existència la família de la persona difunta hagi de suportar unes exaccions injustes.

De la mateixa manera que la Sanitat pública garanteix el naixement, l’Estat del benestar ha de garantir un enterrament que no comporti cap càrrega econòmica. No procedeix ni és de justícia que s’hagi de pagar el procés mortuori. Tot el que comporta el trasllat del difunt, la preparació del cos, les esqueles, la caixa -si es tracta d’un enterrament o sepultura (a terra o en un nínxol )- o les despeses que genera la incineració, ha de estar garantit i per tant, suportat per l’Estat. Es dóna per entès que en tot moment parlo de garantir un procés mortuori amb plenes garanties sanitàries, digne i, per suposat, auster, sense cap mena de pompa.

Penso que per a gestionar adequadament el procés mortuori, l’Estat està prou capacitat per a fer-ho des del vessant purament públic. Ara bé, si precisa d’ajut extern, és a dir, privat, ho pot fer sempre i quan la pròpia administració assumeixi els costos i no els repercuteixi a les famílies de la persona morta. Per a mi, és execrable que es tregui profit econòmic del fi d’etapa d’una vida. Considero abominable que hagin de ser empreses privades les que gestionin el procés mortuori i s’enriqueixin d’aquest fet irremeiable, d’aquest destí natural i universal.

Per a mi, és execrable que es tregui profit econòmic del fi d’etapa d’una vida.

D’altra banda, puc admetre i entendre, perfectament, que hi hagi empreses que ofereixin serveis addicionals a la mort digna per aquelles famílies que, voluntàriament i perquè s’ho poden permetre, decideixin assumir uns costos, uns plusos econòmics, per a donar llustrosa sepultura als seus difunts; em refereixo a les caixes mortuòries sumptuoses, l’amortallament o a la tanatoplàstia (tècnica reconstructiva en casos de mort per accident).

Cal repensar seriosament aquesta qüestió. Clamem al cel que doni llum suficient perquè el procés mortuori estigui sufragat per l’anomenat Estat del Benestar.

Josep Oriol Jorba és director de Respostes.

Fotos: Creative Commons. / Wikipedia.