Ser | Tribuna

“Moonlight” de Barry Jenkins

Recompondre una vida esmicolada

Joan Millaret Valls >> “Moonlight” és una pel·lícula estructurada en tres actes, tres dies de tres moments diferents de la vida de Chiron. Tres fragments d’una vida traduït gràficament al pòster de la pel·lícula amb un rostre tripartit amb tres edats i franges de colors no diferents, sinó complementaris, com gradació d’un mateix color. No són les edats de l’home, però són les tres fases en la construcció de la personalitat, de la persona; la infància, adolescència i joventut. Moments cabdals, fets que marquen l’evolució personal i humana del protagonista principal.

La infància sense pare, amb una mare drogoaddicta (Naomie Harris) i la recerca d’una figura paterna que sembla trobar en un camell del barri (Mahershala Ali), després una adolescència marcada per la humiliació i el maltractament escolar, finalment la joventut com un noi que s’ha fet a sí mateix, encara que sigui al marge de la llei.

A partit d’una obra teatral de Tarell Alvin McCraney, el film de Jenkins és minimalista i auster, sense efectismes ni grandiloqüències, però amb un deix visual gens rutinari i força estilitzat, marcat i cridaner en ocasions. Un film de batecs, fet a pinzellades, impressions soltes. Un noi pràcticament sense nom, definit pels seus sobrenoms, silenciós i introvertit fins a la mudesa, d’identitat esborrada i fugissera. Fragments trencats d’una vida esmicolada que conformen un colpidor fresc iniciàtic de com bastir una vida enmig de l’hostilitat general.

Podríem dir-ne cinema de negres. “Moonlight” és de la mateixa productora responsable d’un altre film sobre la condició dels negres com l’oscaritzada “12 anys d’esclavitud” (2012, Steve McQueen). Film sense complexos, que no ha de denunciar taxativament la marginació o el racisme que pateix la comunitat afroamericana, encara que aquests elements es fan presents fora de camp, ja que tot passa en un barri marginal, a l’estat de Miami, en un entorn conflictiu i una família desestructurada.

En aquest procés de reconstrucció de la identitat, el film aborda aspectes tan importants como la violència del voltant, la impotència que genera el temps present o l’absència de futur i d’il·lusions. O també el singular apropament a un tema com l’homosexualitat, gens fàcil en contexts d’agressivitat i masclisme, fanfarroneria i fatxenderia.

Una pel·lícula ben posicionada de cara als Oscars, ja que és una de les pel·lícules nominades amb més candidatures, fins a vuit; entre elles, millor pel·lícula i millor director.