Saber | Entrevista
Entrevista a David Grau, autor de la novel·la ‘El defensor de les bruixes’
Albert Calls >> L’escriptor i cineasta David Grau (Premià de Mar, 1972) és autor de diversos documentals de temàtica històrica. Ara, ha publicat la seva primera novel·la, ‘El defensor de les bruixes’ (Columna). La trama comença a Viladrau, el febrer de 1622, quan el jesuïta Pere Gil, acompanyat del seu deixeble de raça negra Joanet, arriba en missió del virrei per aturar la cacera de bruixes indiscriminada. Una sèrie de morts, que intentaran ser presentades com a obra de les suposades bruixes, servirà de pretext perquè s’obri una investigació per part del jesuïta per descobrir l’autoria dels crims. Parlem amb l’autor del llibre del dolorós i obscur període històric de Catalunya en el que s’emmarca la narració que ens explica.
‘El defensor de les bruixes’ s’emplaça en l’any 1622, durant la persecució i l’ajustíciament de dones acusades de bruixeria. Per què ha escollit aquest fets per ubicar-hi la novel·la?
En aquest any els processos civils de bruixeria a Catalunya van passar a dependre exclusivament de la Reial Audiència després d’un llarg estira i arronsa amb els nobles, que eren la justícia en les seves possessions i qui feia decennis que estaven jutjant i penjant a qui els semblava, acusant-lo de bruixa o bruixot.
Com s’ha documentat per elaborar el treball?
Doncs llegint sobre el tema, i com sempre un llibre et duu a un altre, una cita d’un autor et condueix cap a un altre camp inexplorat o una altra informació que no coneixies… estirant fils i seguint pistes, ampliant. Bàsicament fent recerca per Internet i a l’interior dels llibres.
Alguns referents són visibles, com ‘El nom de la rosa’. En qualsevol cas, de qui es considera deutor?
Em considero deutor de tot el que he llegit, però sobretot el que tenia ganes és de fer una bona novel·la d’aventures que es localitzés a Catalunya i que parlés de les coses que passaven aquí. Una història que pogués agradar tant a un noi de 15 anys com a un de 80.
El paper de la Inquisició castellana no es pot deslligar de la seva relació amb la monarquia. En aquest sentit el llibre també ens mostra una crítica històrica…
La Inquisició castellana implantada des de finals del segle XV tenia la finalitat de ser el braç executor de moltes polítiques reials en un regne com Catalunya, on ell no podia fer el que li plagués per culpa de comptar amb unes lleis pròpies. Així doncs, és fàcil imaginar que en el llibre hi ha una crítica a aquesta institució, que paradoxalment i curiosament, el protagonista, l’ha de servir perquè la institució repressiva actua a favor dels seus –en aquest cas concret– interessos, que són acabar amb la cacera de bruixes que duen els aristòcrates del país.
A quins motius obeeix la persecució de les bruixes en el període que vostè ens planteja en la narració?
És molt difícil de discernir, quatre cents anys després dels fets, quins motius eren els que s’amagaven darrera aquesta indiscriminada persecució, perquè fins i tot jo, després de mirar-m’ho una mica, no ho sabria dir amb total convenciment d’encertar-la. Però al meu protagonista, el pare Gil, li faig aventurar-se a dir un –o uns– motius més o menys concrets, pels quals els aparells de justícia dels nobles locals cometeren aquestes vergonyants persecucions. I aquests motius que entreveu el pare Gil, tenen a veure amb atemorir a la gent pura i durament, i també amb l’intent d’aniquilar nissagues concretes, famílies marcades que si t’hi fixes en els noms que van apareixent en els processos, reben repetidament de generació en generació, i que potser els motius també s’embranquen en disputes que amaguen revenges i temes de caire econòmic.
I el paper de la societat davant d’aquest fet, quin és?
Des dels que ho toleraven fins els que se n’aprofitaven, els delators… Pel que he entrevist, el paper de la societat és bastant terrible. A part d’alguna escadussera veu que s’aixeca per criticar aquests fets, com la del pare Gil, la majoria de la gent ho viu amb una certa normalitat, es creuen fil per randa les històries de les bruixes malignes i de la bruixeria que és causa de les malvestats dels temps, i accepten que de tant en tant hi hagi gent penjada públicament per ser les concubines del Dimoni.
Realment, si t’acusaven, difícilment te’n sorties. Li consta d’algú que se’n sortís ben parat d’un procés d’aquests tipus?
Jo crec que si t’acusaven no te’n sorties. Hem de diferenciar dos processos completament diferents: per una banda l’inquisitorial, en el qual podia ser que algú t’hagués acusat de practicar la bruixeria i si tirava endavant hi havia finalment un judici davant un tribunal d’inquisidors, que depèn de com te’n podies sortir; i els de les justícies dites baronials, o sigui judicis civils en les jurisdiccions nobiliàries, que són els tractats en la meva novel·la, en els quals no te’n sorties de cap manera. Era una cadena impossible de trencar. Tot provenia d’una delació en un procés anterior, i tu, com a persona delatada de practicar la bruixeria ja sabies que series condemnat a morir penjat, perquè no podràs superar la sessió de tortura que farà que certifiquis que ho ets, i que encara que ho vulguis impedir, també acabaràs condemnant pròximament a algú altre quan et demanen que el delatis sinó vols allargar la sessió insuportable de tortura.
El personatge, el pare Gil és un bon teòleg. Va haver qui es plantava, des de l’interior de l’Església, davant les injustícies dels processos contra les persones acusades de bruixeria?
De persones que es plantessin tal i com coneixem ara, fent una vaga de fam o jugant-se la pell no en conec cap perquè precisament en aquella època anar contra certes coses no era com ara. Ara bé, com a mínim, sabem que hi havia certa gent, com en Pere Gil, cap provincial de la Companyia de Jesús, que sí aixecava la veu demanant que algú fes alguna cosa per aturar aquella desmesurada barbàrie dels processos civils contra la bruixeria. El pare Gil, opinant així i mostrant-ho de cara al públic segurament es va buscar molts enemics, però el pes que tenia dintre els jesuïtes combinant-ho amb què durant la seva llarga vida va conèixer i tractar amb diversos personatges que ocuparen llocs de poder i que l’apreciaren i n’elogiaren les virtuts, podríem perfectament inferir que si en Pere Gil va actuar com va actuar, és també perquè ho podia fer.
Narrativa negra, narrativa històrica, narrativa de tesi… la seva novel·la barreja molts ingredients i juga amb plantejaments de qui, com és el seu cas, ha treballat en el cinema i els documentals…
Sí, la veritat és que és un llibre que té ingredients per a tothom i per a gairebé tots els gustos: intriga policial, crítica social i política, amor i sexe, pàtria, paganisme, amistat… Molt condimentat i en la justa mesura diria, però no veig que tingui a veure amb haver treballat en el món audiovisual, l’única cosa que sí que hi té a veure és que moltes vegades sembla que en llegir una escena, estiguis copsant una escena de cinema. Això potser sí.
Quin va ser l’abast social de les caceres de bruixes en l’època en la que passen les accions del llibre?
L’abast va ser devastador. Es parla de d’un miler d’ajusticiats en pocs decennis només a Catalunya. Però per parlar de xifres exactes i documentades, a més que són les de les víctimes que sobrevolen per damunt de la història que explico, a Viladrau, sabem que del 1618 al 1622 hi són penjades una vintena de dones amb noms i cognoms. Si el municipi tenia entre dos-cents i tres-cents habitants a tot estirar, estaríem parlant que prop d’un deu per cent dels seus habitants penjaren de forques en un període tan curt com cinc anys. I això és molt bèstia, posat al dia i proporcionalment, és com si a Premià de Mar, el meu poble, en cinc anys pengessin a més de mil cinc-centes persones.
Cal una revisió de la història? El que ens expliquen sol estar mutilat i adulterat moltes vegades?
Per sort, la història dia a dia es va revisant, tot i que li pesi a algun historiador d’aquests de la poltrona, gràcies a gent molt intel·ligent, valenta i sense complexos, com en Jordi Bilbeny. Ara bé, el que també caldria i molt és que coneguéssim una mica més de la nostra història, que és apassionant i riquíssima. Això serviria per desmuntar-nos tòpics suats sobre nosaltres, i a la vegada ens aixecaria la moral per adonar-nos que alguns ens volen fer viure a Madrix però que la pastilla que et duu a la realitat passa per reflectir-te en un passat ric i sobretot, lliure.
Entrades similars
Entrevista al poeta Salvador Riera, autor del llibre ‘Un pont de versos’ →
