Cares conegudes | Ser

Jaume Barberà: “L’alternativa a la independència és acceptar l’empobriment”

Jaume Barberà // Manolo Garcia (ara.cat)

Pol Cervera / Josep Oriol Jorba >> Jaume Barberà és un dels periodistes més reconeguts del nostre país. Actualment dirigeix i presenta el programa Singulars a la Televisió de Catalunya, un espai d’entrevistes que fomenta l’aprenentatge i la reflexió en àmbits molt diversos. Darrerament ha publicat el llibre S’ha acabat el bròquil (Ediciones B), on reprodueix els arguments pels quals gran part de la societat catalana viu indignada. Crític i inconformista, Jaume Barberà ens apropa en aquesta entrevista la seva opinió sobre moltes qüestions d’actualitat. Sense embuts.

-Quina és la intenció periodística del programa Singulars?

Des del rigor i la veracitat, pretén desprogramar.

-Què significa aquest concepte?

Els poderosos, els mandataris, s’encarreguen d’explicar-nos una realitat des de la mentida més absoluta, i d’aquí surt la frase ‘Hem estirat més el braç que la màniga’; això no és cert. Així doncs, des del periodisme intencional procurem demostrar que això no és veritat. No afirmem el contrari, tan sols intentem demostrar que no és cert des del rigor i la veracitat. Si tu acceptes que hem estirat més el braç que la màniga, estàs acceptant que ets culpable de la situació actual. Per tant, si ets culpable, has d’acceptar totes les retallades que se’t facin. Des del periodisme, podem demostrar que no és cert que hem estirat més el braç que la màniga? Això és el que fem i em sembla que ens en sortim bastant bé de moment.

Desprogramar també vol dir evitar que t’ocupin el llenguatge. Quan ens diuen que el país és una empresa, això no és cert. Un país no és una empresa i mai serà una empresa, perquè un país no pot tenir un compte de resultats, un país no ven mercaderia, un país som persones i les persones no es venen ni es compren. Quan ens diuen que un país és una família, això tampoc és cert i ho podem demostrar. Quan una família no arriba a final de mes, retalla despeses i ajusta el seu pressupost. Per tant, tots els membres de la família mengen més modestament. Això passa al país? Tots els membres d’aquesta família mengem més modestament? El país, doncs, no és una família. Més coses, ‘No es pot viure del que no es té’, mentida, això tampoc és cert. Què és el crèdit? Si això fos cert, no existiria el crèdit. Aleshores, cap de les empreses que existeixen a l’Ibex 35 existirien, perquè totes estan mega-súper-endeutades. Hi ha una ocupació del llenguatge; nosaltres n’hem de ser conscients i intentar demostrar-ho, perquè si tu deixes que t’ocupin el llenguatge, en realitat t’estan ocupant el pensament. És a dir, t’anul·len.

-Quin és el perfil de persona que li agrada convidar al programa?

El programa Singulars no funciona a partir de buscar noms, sinó a partir de buscar temes. Nosaltres primer identifiquem la temàtica que volem tractar i després busquem la persona adequada. Busquem persones que circulin pels carrils laterals de les autopistes, és a dir, que siguin desconegudes per al gran públic. Una vegada tenim la persona, li expliquem quin és el tema, li’n preguntem la seva opinió i li demanem un article oral. Els directors dels diaris demanen als seus col·laboradors articles escrits per comentar uns fets determinats i nosaltres el que demanem és que se’ns faci un article oral. En aquest sentit, oferim a la persona l’ús d’un suport gràfic a través del Presit, el que abans era el Power Point i que nosaltres hem incorporat sembla ser que amb bastant èxit. Això només si ho necessita, si no li cal, podem fer una entrevista sense suport gràfic. Aleshores, quan gravem el programa, intentem que l’entrevistador, en aquest cas jo, parli cinc minuts dels 50 que dura la gravació i que l’entrevistat en parli 45.

–Aquesta metodologia de programa és creació vostra?

Sí, és una innovació de l’equip de Singulars. Actualment no existeixen altres programes d’aquestes característiques. Nosaltres hem incorporat a l’entrevista el fet de demanar un article oral que després esdevingui en una mena de conferència, una conferència a la qual no hi podria assistir tota la gent que veu el programa perquè no cabria a la sala. Per tant, la intenció és deixar que la persona entrevistada parli lliurement i s’expliqui amb el temps que necessiti, que no és més de 50 minuts. I com a presentador, allò que fas és demanar que t’ampliï algun concepte que hagi emprat o introduir-ne un de nou en cas que estigui dedicant molt temps a un assumpte concret. Que jo sàpiga, aquesta manera de fer no existia o no s’utilitzava anteriorment i per això el Singulars té un component de programa diferent, de programa singular.

-Dóna la sensació que singulars és un programa que, més enllà d’assenyalar els problemes que hi ha a la societat, també mostra solucions. Té un punt constructiu?

Jo no puc dir que el Singulars practica un periodisme intencional perquè pertany a TV3, tot i que l’he creat jo, però jo sí que em considero un periodista intencional. Jo no faig res sense una intenció al darrere, ja tinc una certa edat per anar perdent el temps. Tot el que fem té una intenció i crec que el periodisme, si no té una intenció, desapareixerà. El periodisme no pot ser taquigrafia. Als poderosos els interessaria que fos així i et surten amb aquella mandanga de la neutralitat. Si llegim l’Albert Camus o altres personatges il·lustres de la història de la literatura i del periodisme, podem veure exactament què és el periodisme i què ha de ser. El meu referent és Kapuscinski, per exemple. Considero que el periodisme actualment té una funció molt important perquè vivim en una situació d’emergència social i nacional. El periodisme ha d’explicar les coses tal com són des del rigor i la veritat i no ha de permetre que se’ns ocupi el llenguatge.

-Com es viu des de dins la situació actual de la Televisió de Catalunya?

Malament, es viu molt malament, perquè qualsevol persona es veu afectada si veu amenaçat el seu lloc de treball. Afecta psicològicament, afecta el seu rendiment laboral i afecta la convivència amb els seus companys. Estar amenaçats per un ERO no és qualsevol cosa perquè a la Televisió de Catalunya som 2.000 treballadors, i a qui li tocarà això? Es viu en un gran estat d’angoixa, de preocupació. Aquesta televisió és pública, però els treballadors no som funcionaris, per tant a nosaltres se’ns pot acomiadar avui mateix. No es viu bé de cap de les maneres i la situació, crec jo, que ens portarà a un ERO. I aleshores, tota la societat civil s’haurà de plantejar si Catalunya pot continuar mantenint amb fermesa la seva cultura i la seva llengua amb un aprimament dels mitjans públics. Abans hem dit que un país no és empresa; una televisió pública tampoc ha de tenir comptes de resultats, per tant, fa coses que no faria mai una empresa privada. Una societat privada busca benefici i està bé que ho faci, i en el cas dels mitjans de comunicació, busca benefici i influència. Una televisió pública no pot basar-se en aquests dos principis, sinó que ha de complaure la societat i fer tot allò que necessita, i aleshores, s’ha de permetre que la televisió pública faci uns programes minoritaris.

TV3 ha fet un paper essencial de cohesió del país defensant la nostra cultura i la nostra llengua

O és que un nombre determinat de persones no tenen el dret a veure alguns productes, encara que no siguin majoritaris? Singulars, si no s’hagués emès en una televisió pública, avui no existiria, perquè nosaltres vam passar el primer any patint molt. Potser no se’ns va tractar correctament des del punt de vista de la programació horària, però vam patir perquè teníem resultats d’audiència bastant mediocres. És ara, fa un any i mig, que el Singulars ha rebentat qualsevol límit per ser un programa de referència. Per tant, això vol dir que si aquest programa s’hagués emès en una televisió privada ara ja no existiria, com molt altres programes. El sector públic de comunicació ha de tenir barra lliure? No, en absolut. Jo sóc dels que pensa que els recursos públics s’han utilitzat molt malament en aquest país i fins i tot s’ha arribat al malbaratament, i això no és ser progressista, és ser reaccionari. Quan una persona administra recursos públics, ha de ser molt curosa i molt responsable perquè està administrant els recursos de tothom, per tant, no tot s’hi val. La televisió pública ha de fer un esforç per incloure programes que se sap que són minoritaris, però és clar que ha de tenir un límit. Jo no puc estar fent un programa durant gaire temps si em miren 5.000 persones; això no pot ser perquè el cost no s’amortitza. Així doncs, d’un banda hem de fer per satisfer les minories, però cal trobar l’equilibri perquè si no tots faríem el programa que volguéssim i només ens miraria la nostra mare.

En aquest sentit, TV3 ha fet un paper essencial de cohesió del país i jo em pregunto fins a quin punt s’arribarà aprimant la Televisió de Catalunya. La gestió i el cost de TV3 s’ha de revisar, s’ha de fer el que convingui perquè l’empresa sigui el més viable possible, però això no passa per un aprimament significatiu de les estructures d’aquesta empresa, perquè si a aquesta empresa se l’aprima desmesuradament podem arribar a un punt en què aquesta empresa deixi de fer el que ha fet fins ara. Aleshores, com a ciutadans, ens haurem de preguntar qui defensarà la nostra llengua, per exemple. I no em serveix que ara hi hagi una televisió privada en català. Jo sempre creuré en la necessitat que hi hagi televisió pública, perquè està constantment controlada pel Parlament i perquè els seus treballadors tenen col·legis professionals on adreçar-se per denunciar qualsevol abús. A mi em garanteix més rigor i veracitat una televisió pública que una televisió privada, entre d’altres coses perquè una televisió privada pot deixar de donar-me segons quines notícies perquè perjudica els seus anunciants, per exemple.

-Què pot trobar el lector en seu darrer llibre, S’ha acabat el bròquil?

Porta del llibre // nuvol.com El lector pot trobar en aquest llibre allò que ell ha pensat però que no ha tingut temps d’escriure. També pot trobar-hi algú que li explica allò que ell sempre ha volgut sentir. També hi pot trobar un motiu argumentat per explicar-se perquè està indignat. A través d’aquest llibre, també pot entendre que l’única opció que tenim els catalans és la independència, que no n’hi ha una altra. L’alternativa a la independència és acceptar l’empobriment, l’asfíxia i el sotmetiment; l’alternativa a la independència és acceptar la desaparició lenta però constant de la nostra cultura i la nostra llengua. En el llibre no deixo bé aquells que consideren que la desigualtat és un valor positiu. Tampoc deixo bé els dos grans partits de l’estat espanyol, com són el PP i el PSOE, perquè formen part d’una oligarquia o casta xucladora que funciona i treballa en detriment de tots els ciutadans d’Espanya. Tot això és el que el lector trobarà a S’ha acabat el bròquil, un llibre escrit des del rigor i el respecte.

-Com valora la rebuda que ha tingut el llibre?

A mi m’ha sorprès molt. Sí que pensava que seria un dels deu llibres de no-ficció més venuts, però no pensava que fos el primer. A més a més, el que no em podria haver arribat a imaginar mai és que per primera vegada a la història del Sant Jordi –segons el meu editor– un llibre d’assaig en català, com és S’ha acabat el bròquil, hagi quedat entre els cinc llibres més venuts de tota la diada, en xifres absolutes. Això és inèdit en la història del Sant Jordi, segons la informació del meu editor Ernest Folch. El llibre va sortir a la venda el dia 20 de març, fa més de dos mesos, i continuem ocupant el número 1 en les llistes de vendes. És una sorpresa, de veritat que no m’ho esperava, però també és una satisfacció de veure que hi ha molta gent que pensem igual. I per aquesta raó hem de ser optimistes. Jo vull creure i desitjo que ens en sortirem.

-El primer capítol del llibre es titula “Periodisme i intencionalitat”. Quina relació estableix entre aquest dos conceptes?

Tu no pots escriure un llibre sense una intenció, tu no pots escriure un article sense una intenció, tu no pots anar a cobrir una roda de premsa sense una intenció. Tu no pots fer res sense una intenció. En el cas del periodisme, si jo em limito a escoltar un president a través d’un televisor de plasma i reprodueixo què diu, això és taquigrafia. Jo no sóc periodista per fer de taquígraf, sinó per preguntar-me sempre el per què de les coses. Un periodista, tal com jo dic al llibre, és un buscador de contextos. Com expliquem un fet sense explicar el seu context? Cal explicar el context i per fer-ho cal una intenció. Treballar amb intenció no significa inventar-se coses o que allò que expliquis sigui producte de la teva ideologia, sinó anar més enllà, no quedar-te només amb allò que tothom espera.

Una altra paraula important és el compromís. No es pot fer periodisme sense compromís, i encara menys en una situació d’emergència social com la que vivim actualment. Cal estar compromès amb els que més pateixen, amb els més febles. Cal saber per què els consellers i executius dels bancs avui cobren més que ahir i no els ha passat res i, en canvi, hi ha milions de persones que ho estan passant molt malament. A Espanya hi ha més d’onze milions de persones considerades pobres. Vist això, amb qui cal comprometre’s? Aquests onze milions de pobres són els responsables d’haver convertit el model econòmic en un capitalisme financer i de casino?

El periodista ha de treballar des del rigor i la veracitat, però sempre compromés amb els més febles.

Són ells els culpables de la situació? Tu com a periodista això ho has de veure i estar amb ells. És normal que a una persona pobra se la desnoni? I, en canvi, és normal que no es desnoni als directius dels bancs que han col·locat preferents a jubilats, que han convertir llibretes infantils en preferents? Davant d’aquesta situació, el periodista ha de callar i estar-se quiet o ha de fer alguna cosa? El periodista ha de treballar des del rigor i la veracitat, però sempre compromès amb els més febles.

-Al capítol 3 del llibre hi ha una frase molt interessant que diu “Les crisis provoquen l’emergència de petites coses que, sumades, fan una gran cosa”. Això es pot extrapolar a la independència?

Sí. Tal com insinuo en el llibre, considero que en aquests moment és més necessari que mai un govern de concentració, i d’aquí ve la meva frase “país i no partit”. Hi ha moments en què s’ha de fer país i no partit, i tothom ha de cedir. Avui dia, la millor manera d’ajudar aquells que més pateixen de la nostra societat, els que ho han perdut tot, és fent país i no partit. Aquesta ha de ser la nostra primera prioritat. No podem anar fent accions aïllades que no duen enlloc, sinó que hem de caminar anar junts. En la qüestió independentista, quines són les associacions que més gent arrepleguen, que més gent convoquen? L’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium cultural, aleshores són ells el que han de tirar això endavant. Tenim dos braços armats que saben què poden fer i que estan treballant en l’assumpte, per què han de sorgir més coses? La gent s’ha d’unir a una d’aquestes dues entitats perquè si no al final farem pena, acabarem fent manifestacions de 50 persones. I això, crec jo, no és positiu.

El gran triomf de l’espanyolisme és la desunió dels catalans, per això demano que es formi un govern de concentració

El gran triomf de l’espanyolisme és la nostra desunió, i estem molt desunits. Aquest és el gran problema. Per això jo demano un govern de concentració, perquè és la millor foto que pots enviar a Madrid. És clar que perquè això sigui possible tothom ha de cedir, els partits no han de tenir res inamovible en les seves negociacions. Per exemple, si els socialistes de Catalunya volen fer la consulta però no hi volen posar una data, doncs els altres partits han d’entendre que si el seu gest possibilita que hi hagi un govern de concentració, es pot fixar un temps, un límit i parlar de la data concreta més endavant. No es tracta de renunciar a posar la data, sinó perllongar la qüestió un temps perquè el govern de concentració agafi força. Les coses han de ser més flexibles, si no no ens en sortirem.

Per exemple, ara la Generalitat ha d’aprovar uns pressupostos. Jo he trobat molt bé que no vulgui aprovar uns pressupostos ni amb el 0,7% ni l’1,2% de dèficit, perquè aprovar-los hagués estat terrorisme econòmic. No sé com seran finalment els pressupostos que aprovaran, segurament del 2,1% de dèficit aproximadament, i hi haurà retallades, però jo ja no les qualificaria de terrorisme econòmic, sinó de deriva del capitalisme o d’austericidi. La Generalitat està en fallida i si no tingués els diners nostres que Madrid ens torna amb interessos, avui no podria pagar absolutament res perquè té tancat el mercat de capitals exterior. Per tant, a mi em fa molta gràcia quan des d’alguns partits es diu que fem un dèficit del 4% o 5%. Això seria magnífic, queda fantàstic, però com es fa? Qui et finança les despeses? Siguem realistes, si us plau. Aquí ha de cedir tothom, i també Convergència, és clar. Hi ha coses que els convergents voldrien fer en aquests pressupostos i que no podran fer si volen formar un govern de concentració, però el país necessita això. Jo crec que l’impuls econòmic que necessita Catalunya en aquests moments i d’esperança per als petits i mitjans empresaris, els botiguers, els autònoms… és que hi hagi un govern de concentració. És el millor que es pot fer. Per què a Catalunya no podríem fer un Pacte de la Moncloa? –o diguem-li com vulguem–. Per què no? Fem-ho. Jo crec que hem de ser independents i no deixaré de ser independentista llevat que Espanya es vulgui reformar d’una manera tant extraordinària –i utòpica– en què als catalans se’ns permetés ser-hi voluntàriament respectant totalment la nostra identitat; una Espanya que tingués en compte que la diversitat és riquesa. Ara, però, Espanya va en sentit contrari, i per això vull marxar. Jo sóc independentista perquè considero que la independència és un instrument per construir una societat millor, més justa, més equitativa, més igualitària. Vull una societat on s’ajudi als emprenedors, on s’ajudi al petit i mitjà empresari. Jo crec que això és el que ens convé.

-Quins elements considera essencials en els projectes periodístics que neixen com ara el nostre?

Ser singular. Els productes que tenen èxit són aquells que s’avancen a una necessitat. Això un dia m’ho va ensenyar un professor de màrqueting i em va donar exemples molt concrets. És així. Quan jo volia fer el Singulars, no existia cap programa igual i ara, tot i que alguns se’n copien algunes coses, segueix sense haver-hi un programa de les mateixes característiques. Jo vaig veure que hi havia un buit i és que no s’escoltava prou. Vaig pensar que el que necessitàvem era escoltar, escoltar per aprendre. D’aquesta manera, ens vam avançar a una necessitat i també ho vam encertar per l’època. En moments de crisi, la gent escolta més que en èpoques de bonança. Els ciutadans volen saber què passa i, sobretot, què passarà. Així doncs, els nous projectes han de saber veure què és el que no hi ha i què és el que demana la gent. Si no aconsegueixen descobrir-ho, passaran a ser un producte més, no tindran res que els faci diferents de la resta. Si tu mires un programa i no mires un altres és perquè aquest t’aporta quelcom més. És difícil, però és així, els productes que triomfen són aquells que s’avancen a una necessitat. I si hi ha un producte i en surt algun altre semblant, és perquè el nou té alguna cosa que el fa millor.