Els films essencials | Viure

Ladrón de bicicletas (V. De Sica)

Imatge d'una escena de 'Ladrón de bicicletas' // blogs.lanacion.com.ar

Josep Oriol Jorba >>

Nota preliminar

Es tracta d’una obra mestra del neorealisme italià i la més coneguda de la famosa trilogia de V. De Sica, juntament a ‘Umberto D’ i ‘Milagro en Milán’. Va constituir una pel·lícula clau de la postguerra que va influir notablement en molts directors europeus.

Fitxa tècnico-artística

Títol original: ‘Ladri di biciclette’.

Producció: Produzione de Sica-E.N.I.C.

Nacionalitat i any de producció: Itàlia, 1948.

Productor: Vittorio de Sica i Umberto Scarpelli.

Director: Vittorio de Sica.

Argument: Cesare Zavattini, basat en la novel·la de Luigi Bartolini.

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio de Sica, Oreste Bianco, Suso Cecchi d’Amico, Adolfo Franci, Gerardo Gherardi i Gherardo Guerrieri.

Fotografia: Carlo i Mario Montuori.

Musica: Alessandro Cicognini.

Decorats: Antonio Traverso.

Montatge: Vittorio de Sica i Eraldo da Roma.

Intèrprets: Lamberto Maggiorani (Antonio Ricci), Lianella Carell (Maria Ricci), Enzo Staiola (Bruno Ricci), Vittorio Antonucci (el lladre), Gino Saltamerenda (Bolocco), Giulio Chiari (el captaire), Elena Altieri (la patrona), Peppino Spadaro (el brigadier).

Duració: 85 minuts.

Cel·luloide: blanc i negre.

Sinopsi argumental

El film ens presenta a la Roma de postguerra a un obrer del sector del metall que es troba en situació d’aturat. Rep una oferta de treball per la qual necessita una bicicleta. Recupera la seva que la tenia endeutada i només al començar a treballar, un desconegut li roba la bicicleta. Junts, ell i el seu fill Bruno, recerquen amb desesperació la bicicleta pels mercats d’ocasió de la ciutat. Antonio Ricci aconsegueix trobar al lladre, però la manca de proves i l’hostilitat dels veïns del culpable fan que ho hagi de deixar córrer. A conseqüència de la desesperació i la necessitat intenta robar una bicicleta, però amb tanta mala sort que és detingut en plena acció. La presència en els fets del seu fill Bruno commou al propietari de la bicicleta que evita que Antonio vagi a la presó. Humiliat, avergonyit i trist, Antonio Ricci i el seu fill Bruno se’n tornen cap a casa.

L’autor

Vittorio Domenico Stanislao Gaetano Sorano De Sica (Sora, 7 de juliol de 1901-Neuilly-sur-Seine, 13 de novembre de 1974) fou director i actor de cinema italià. Va guanyar tres Premis Oscar. De petit els seus pares, un empleat de banca i una dona napolitana, el van traslladar de la regió de Campania a Roma. El 1927 va pujar en escena a la companyia de Sergio Tofano. Als anys 30 De Sica ja tenia la seva pròpia companyia teatral; a partir de llavors va començar la seva segona carrera, la de cineasta, com a director i actor.

Va ser una figura clau dins el moviment cinematogràfic conegut com a neorealisme italià.

Una de les seves primers aparicions com actor fou en el film ‘Que descarados son los hombres’, del 1932, en la que canta la famosa cançó ‘Parlami d’amor, Mariú’.

Es va casar amb Mimí Muñoz, la filla de la qual va ser l’actriu Vicky Lagos. L’altre esposa va ser l’actriu catalana Maria Mercader, d’aquesta relació van tenir dos fills, l‘actor Christian i el compositor Manuel. La seva primera realització cinematogràfica es va titular ‘Rose scarlatte’ (1940) i la seva darrera pel·lícula va ser ‘Il viaggio’ (1974), d’entre un gran numero de realitzacions.

Context històric i de la realització

La Segona Guerra Mundial va delmar la població europea amb 55 milions de morts i uns 70 milions de ferits; aquest fet horrible i dramàtic junt amb les deportacions i els trasllats a camps de concentracions va provocar que Europa quedés submergida en una ruïna moral i econòmica sense precedents en la història. Àdhuc a nivell polític, Europa i el món sencer van entrar en una etapa molt tensa i complicada, la Guerra Freda.

En aquesta conjuntura, Vittoria de Sica i Cesare Zavatini van crear els guions de dos del films més paradigmàtics d’aquesta etapa de penúries i de misèria que foren els anys immediats a la fi de la Segona Guerra Mundial, la postguerra, ‘El limpiabotas’ (1946) i ‘Ladrón de bicicletas’ (1948). Fins a l’arribada d’aquesta corrent cinematogràfica no s’havien obert del tot les portes del cinema com un mitjà de comunicació social.

Aquest tipus de cinema va representar una ruptura amb el cine de Hollywood i les seves poderoses produccions i va revolucionar l’art de les imatges donant una importància rellevant a la llibertat creadora. La corrent neorealista va suposar tanmateix una postura compromesa amb la societat en general. Els seus autors i realitzadors volien transmetre un missatge que esdevingués “consciència global”, com va dir Amedée Ayfre.

El director de cinema neorealista no filtrava la realitat sinó que l’oferia al públic perquè aquest visques una història i arribés a les seves pròpies conclusions. La cinematografia neorealista presentava a l’home no com un personatge particular o singular sinó com a participant d’un drama col·lectiu.

Cito un paràgraf extret del llibre del professor Caparrós ‘100 películes sobre historia contemporánea’, de l’autor del llibre ‘Historia del cine’, del Pierre Leprohon:

“…lo que el neorrealismo italiano aportó de más noble y profundo, a través de la sinceridad de su testimonio, y de lo contenido de su expresión, es su generosa y ejemplar humanidad… Los seres desgraciados o fracasados del neorrealismo italiano jamás encuentran su justificación en la violencia, en la crueldad o en la amargura. Resultan humanos por su esfuerzo para no ceder ante la desgracia, ante la fatalidad de su destino…”

El film ‘Ladrón de bicicletas’, realitzat durant la postguerra en ple auge del neorealisme va sorgir a la llum després d’altres com ‘Ossessione’, de Luchino Visconti i ‘Roma città aperta’ i ‘Paisà’, de Roberto Rossellini, obres clau del neorealisme italià.

Precisament, aquest moviment va ser important pel nou cinema europeu que a partir de llavors va fer un gir cap a la realitat amb nous ulls. La seva influència va arribar fins hi tot a la Xina, amb el film ‘Camino a casa’, de Ahang Yimou, i a l’Iran amb ‘Niños del cielo’, de Majid Majidi.

Valoració crítica

El film de Vittorio de Sica, ‘Ladrón de bicicletas’, ha estat considerat per la critica com una fita del cinema mundial i un del màxim exponents del neorealisme italià. Es tracta d’una història senzilla que esdevé extraordinària per la seva commovedora capacitat poètica exposada amb un realisme extrem i dramàtic. L’interpretació del personatge d’Antonio Ricci per part de Lamberto Maggiorani, actor no professional, com va ser característic en els projectes neorealistes italians, i la d’ Enzo Staiola, com al seu fill Bruno, van contribuir a què el film s’hagi considerat una obra mestra. Entre pare i fill s’estableix una relació de tendresa, humor un tant amarg i d’angoixa vital, no psicològica ni insinuosa.

El fons del film està tan ben fotografiat que esdevé un documental de l’època, un fresc de postguerra ple de personatges anònims que omplen els carrers de Roma. La gana, l’escassetat d’aliments, la pobresa, la misèria i la desesperació com elements integrants dels continguts del moviment cinematogràfic italià, constitueixen en conjunt una narrativa que expressa com una societat ha estat víctima de l’egoisme i de l’indiferència.

Malgrat la justa crítica social del film, ‘Ladrón de bicicletas’ no és una pel·lícula marxista, no es presenta la lluita de classes, sinó l’home que segueix vivint gràcies a l’instint invencible de set de felicitat embolcallat per l’esperança. Des d’aquesta perspectiva, el film retrata l’home del seu temps, de l’Itàlia de postguerra.

Molts historiadors del cinema mantenen que el neorealisme italià fou més que un moviment de naturalesa històrica. Afirmen que es va configurar com un cine naixent d’una nova actitud davant la realitat, com l’art del pobre i de les virtuts testimonials de la gent corrent.

La grandesa del film es manifesta en saber mostrar el dramatisme d’una societat de postguerra mitjançant la plasmació d’un fet puntual, però quotidià, amb aparença d’insignificant o no transcendent com és el robatori d’una bicicleta que suposa una veritable catàstrofe per a l’economia d’una família. El que per a uns podia ser una fotesa, per a molts, una bicicleta, era l’instrument vital que garantia la subsistència.

‘Ladrón de bicicletas’ no és precisament un film on l’esperança i l’amor triomfen sobre la maldat i on tot l’injust acaba essent esborrat; més aviat mostra que les coses de la vida no sempre surten i acaben com un voldria. En definitiva, expressa les contradiccions de la vida i les dificultats del moment que no sempre es tradueixen en oportunitats.