Viure | Secció Bertolt Brecht

A. Pujol: “Enviaria tots els joves quatre mesos a l’Àfrica perquè s’adonessin de com es viu allà”

L'Àngel Pujol en una de les seves estades a Etiòpia // Àngel Pujol

Josep Oriol Jorba / Pol Cervera >> Àngel Pujol és el President del Centre d’Iniciatives Solidàries de Mollerussa. Després de conèixer la tasca humanitària que realitza el missioner Ángel Olaran a Etiòpia, va decidir crear l’any 2005 una entitat de cooperació i desenvolupament per ajudar la població d’un dels països més pobres del Planeta. Avui, encapçalant una agrupació de més de 700 persones, l’Àngel Pujol segueix treballant a preu fet per donar un bocí d’esperança i dignitat a aquells que més ho necessiten.

-Quan vau engegar el projecte? Quin va ser el motiu que us va motivar a tirar endavant aquesta iniciativa?

Un dels motius principals que ens va engrescar a començar el projecte va ser el fet de conèixer l’Àngel Olaran i la tasca que realitzava a Etiòpia. I en segon lloc, la voluntat de conèixer tota la canalla d’aquell país. Quan he estat allà i surto al carrer, mai vaig sol, sempre m’acompanyen entre 25 i 30 nens que em volen donar la mà, i fins i tot es barallen entre ells per ser al meu costat.

“La gent d’Etiòpia és molt agraïda. Et reconeixen que si no fos per tu es moririen de gana”

En aquell moment no camines, flotes, i això em fa sentir molt feliç. Són gent molt agraïda, tant els més menuts com els adults, i en moltes ocasions et reconeixen que si no fos per tu es moririen de gana. Aquesta actitud no té preu.

-Com vau conèixer la tasca que realitza Ángel Olaran?

Em vaig assabentar de les iniciatives de l’Ángel Olaran a través d’un company meu que és oftalmòleg i que vaig conèixer perquè les nostres dones eren amigues. Ell té la clínica a Catalunya, però per Nadal, des de fa més de vint anys, tanca el seu establiment i marxa dues setmanes a Etiòpia com a voluntari, on ajuda la gent amb els seus coneixement mèdics. Aleshores, després de sis o set anys d’amistat em vaig aventurar a anar-hi i, realment, crec que hi hauria d’haver anat vuit o deu anys enrere, perquè ara ja faria quinze anys que ajudo la població d’allà. El cert és que és molt diferent explicar-ho des d’aquí que ser allà i veure-ho amb els teus propis ulls.

-L’Ángel Olaran és recolzat per alguna altra institució?

Ell depèn de l’església, l’empara el bisbe de la ciutat. Ara fa quatre anys jo li vaig dir al bisbe: a l’Ángel Olaran, amb els coneixements que té, amb l’experiència que té com a activista i amb el munt d’idiomes que sap, l’hauríem d’empentar a voltar per diversos països perquè denunciés les situacions d’injustícia i desigualtat que estan ocorrent. Al món hi ha més de 5.000.000 esclaus i cada dia moren de 20.000 a 25.000 nens d’entre tres i quatre anys per desnutrició. Hi ha gent del nostre voltant, que encara que li oferissis un viatge a Etiòpia amb tot pagat per donar un cop de mà, no vindria; la gent prefereix estar tranquil·la jugant a golf. Però quan has tingut la oportunitat de veure de prop el que està succeint, ja no et trobes bé fent segons quines coses durant molta estona perquè ets conscient que hi ha gent que s’està morint de gana. Jo, a més a més d’entre setmana, els dissabtes i diumenges em passo entre vuit i nou hores treballant en els projectes. En ocasions, m’ofereixen d’anar a un dinar o una calçotada i jo, si realment tinc feina sobre alguna qüestió d’Etiòpia, els dic que no. Després, penso que podria estar amb els companys xerrant i passant-ho bé enlloc de ser a casa capficat, però aquest pensament em dura només tres segons perquè caic en què si jo no hagués estat dedicant aquelles hores haguessin mort més nens a l’Àfrica. És aleshores quan em sento feliç i quan interpreto que són els companys els que estan perdent el temps i no jo. És molt important sentir que dediques el temps a coses útils i humanitàries.

-Què representa per a ell el suport que li brindeu des del vostre centre?

Ell valora molt el recolzament que rep per part de la nostra institució. Jo no havia vist mai una persona com l’Ángel Olaran, és una persona que dóna la vida pels demés. Jo sóc treballador, però l’Ángel ho és encara més. Des que es lleva a les sis del matí fins que se’n va a dormir a les dotze de la nit, no té temps de caminar, tot el dia va corrent. Ell s’encarrega del col·legi, està pendent d’aquells nens que puguin estar malalts, fa de xofer per dur-los a la clínica… i, després de sopar, encara té temps de fer un passeig per les diferents cases del poble per veure com es troben les famílies, donar-los ànims i revisar si els nens han après la lliçó del dia a l’escola. Jo he fet moltes coses per Etiòpia, però l’Ángel et demostra que se’n poden fer moltes més.

-La primera vegada que va visitar Etiòpia, què és allò que més el va sorprendre?

Quan vaig arribar a Etiòpia per primer cop, em vaig dirigir a la ciutat on opera i ajuda el meu amic, a Makale. Una de les primeres coses que em va impressionar és que allà difícilment poden aconseguir anestèsia per a les intervencions mèdiques, de manera que vaig presenciar una operació de cataractes en viu amb el malalt sense ser adormit, però alhora, sense queixar-se ni una mica. Allà tothom vol que l’operin, ja que hi ha gent que potser fa més de vint anys que no hi veu bé, i esperen tres o quatre dies al costat de la clínica per tenir la seva oportunitat. A més a més, però, l’escassetat de mitjans i de temps, provoca que els metges hagin d’escollir quins han de ser operats i quins no, i els que reben la negativa marxen sense protestar, tenen una actitud que es per treure’s el barret. Aquest comportament va ser una de les coses que més em va cridar l’atenció. Per altra banda, també em va captivar la manera com actuava i com explicava les coses l’Ángel Olaran. Vaig compartir el sopar de Nadal amb ell i set o vuit voluntaris més, i encara sense conèixer els nens, ja em va engrescar a fer coses en aquella terra. Aleshores em vaig quedar allà quinze dies, dels quals en vaig sortir molt satisfet i pensant que calia engegar un projecte més gran per aportar més ajudes.

-Quin és el procediment general que feu servir per ajudar els pobles d’Etiòpia?

A més a més de la nostra institució, Centre d’Iniciatives Solidàries, hi ha unes quinze entitats espanyoles més que realitzen tasques d’ajut a la població d’Etiòpia i que també col·laboren econòmicament. Estem parlant de 1.500 nens orfes als quals se’ls ha de pagar l’habitatge, l’escola, l’aliment,…cosa que suposa una mitjana de 18 euros per nen cada mes. També cal tenir en compte que allà no hi ha aigua. Durant els mesos maig i el juny, pugen dos mil persones a dalt de la muntanya i situen pedres perquè quan plogui es formi una bassa d’on puguin obtenir aigua per als mesos de juliol i agost. Per a aquesta feina, els treballadors cobren només un euro al dia, una autèntica misèria per una tasca tan dura. Un agost, però, ens vam endur una gran sorpresa perquè va ploure molt i el pantà va acumular 800.000 metres cúbics d’aigua. En aquell moment vaig plorar d’alegria perquè vaig apreciar com quatre anys de feina d’aquella gent per construir la bassa havien valgut la pena.

-Quin és el model polític del país?

Etiòpia fou antigament una colònia italiana. Actualment es regeix per un sistema democràtic, però els dirigents que governen el país ja fa més de trenta anys que hi són. Un 70% de la població és ortodoxa, mentre que el 30% restant són musulmans, però es porten bé entre ells. Se celebren eleccions per escollir el govern, però els polítics fan trampes. Triguen més de sis mesos a donar els resultats de les eleccions i es percep els números són totalment ficticis. Es tracta d’una democràcia irreal, en què si protestes, et tallen el coll. Malgrat tot, els dirigents del país no posen pegues a les institucions que arriben per ajudar, ans el contrari, col·laboren perquè les entitats puguin dur a terme les seves activitats.

-Els treballadors socials que són allà diàriament, també són del centre?

El 80 o 90% dels voluntaris que col·laboren en els projectes són catalans o espanyols i viatgen de tant en tant a Etiòpia per donar un empenta a les iniciatives. Tot i així, el gruix de mestres dels col·legis que s’han creat són natius d’allà, són professionals que s’han format i l’Ángel Olaran els ha facilitat una feina com a mestres d’escola. Fa uns anys, quan no hi havia una estructura establerta, els professors eren de fora, però cobraven molt pels seus serveis. En canvi, els docents natius cobren un o dos euros al dia i amb això ja poden viure. Cal tenir en compte que a Etiòpia hi ha un metge per cada 100.000 habitants, un dentista per cada quatre milions d’habitants; és digne de veure.

-Quines consideres que han estat les transformacions més palpables que heu aconseguit amb el vostre treball?

Les persones que han rebut el tracte de l’Ángel Olaran són ara súper privilegiats. En la zona on s’han dut a terme els projectes hi ha palmeres al carrer, hi ha arbres i una sèrie d’infraestructures. Quan surts dels pobles en què hi ha hagut ajut veus molta més misèria, fins i tot hi ha noies que es deixen fer l’amor pels soldats a canvi d’una llesca de pa.

“Hi ha noies que es deixen fer l’amor pels soldats a canvi d’una llesca de pa”

La nostra tasca més primordial amb la canalla és que tinguin menjar, per això intentem saber on viuen tots els nens de la zona per proporcionar-los menjar i, després, si tenen edat d’anar al col·legi, doncs aconseguir-los una plaça a l’escola. És a dir, el més important és que s’alimentin bé, perquè d’aquesta manera el cap els rutlla bé i poden rendir a l’escola.

-D’on aconseguiu els recursos econòmics per dur a terme aquestes iniciatives?

En els inicis del centre, hi havia una sèrie d’empresaris i amics que ajudaven econòmicament, i la feina d’ajut a l’Ángel Olaran la realitzava jo amb juntament amb una assistenta. Avui en dia, encara que hi hagi algun sector que no ho noti tant, les coses van cada pitjor que fa uns anys i les empreses han deixat de col·laborar tant en qüestió de diners. D’aquesta manera, hem hagut de promocionar molt més l’entitat amb esdeveniments, jocs, concursos, per tal de treure el racó solidari de la gent. És clar que ens implica molta més feina perquè hem d’organitzar moltes coses, però a partir de les diverses activitats podem recopilar els diners necessaris per tirar endavant les iniciatives. També hi ha una relació de membres associats a la institució que paguen una quota de socis i que s’ha mantingut força des que vam començar a rutllar. En general, cada mes enviem entre 8.000 i 10.000 euros, que quan arriben allà es converteixen en molts diners.

-També organitzeu viatges turístics perquè la gent descobreixi el país i conegui els projectes que hi realitzeu. Com intervenen aquestes persones en la vostra tasca?

Aquest és un punt molt important. A Mollerussa hi ha una agència que ens deixen fer publicitat d’aquestes ofertes de viatges sense cobrar-nos res, cosa que ens va molt bé per donar-nos a conèixer. Es tracta d’unes excursions d’uns dotze dies en què, en primer lloc, els visitants dediquen dos dies a descobrir la missió dels nostres projectes als pobles on els realitzem. Després fan sortides turístiques per visitar tot el nord d’Etiòpia, on hi ha unes esglésies molt maques enterrades sota terra.

-Quin és el proper repte de l’associació?

Un cop construït amb èxit el pantà que els pot subministrar aigua durant uns mesos, el proper objectiu és crear un camp de cultiu de 100 hectàrees de terreny. Per a això, és imprescindible proporcionar-los els coneixements necessaris perquè puguin tractar-los en condicions i aconseguir-ne tres grans collites a l’any. De fet, a Etiòpia tenen millors condicions climatològiques, ja que la temperatura mai baixa dels 18 graus i gairebé mai puja dels 30, de manera si es treballa bé en agricultura es pot convertir en un país molt enriquidor.

“El proper objectiu és crear un camp de cultiu de 100 hectàrees d’on en surtin tres grans collites cada any”

El pantà ja existent es troba a vuit quilòmetres del poble de Wukro i ara en volem crear un a mig camí, on posarem una depuradora i intentarem construir un sistema de canonades perquè l’aigua arribi al municipi. A mi, quan sóc a Catalunya i obro l’aixeta o em poso sota la dutxa, em ve sempre el cap la població d’Etiòpia, gent que potser no es dutxa en tot l’any i que ha de caminar molts quilòmetres per aconseguir aigua. També em tinc aquesta sensació quan engego el cotxe o quan obro automàticament la porta del garatge. Jo no vull que aquella gent arribi a prémer un botó i que se li obri una porta, però sí que tinguin aigua, menjar i una vida digne. És el mínim que podem fer.

-Com veus el futur d’Etiòpia i de la resta de països subdesenvolupats?

El món està fet un desastre, però bé, més que capficar-s’hi tot el dia, allò que cal és anar treballant sense pausa i pensar que si tots hi posem de la nostra part es poden fer coses per ajudar a millorar les condicions de vida de moltes persones. Si tirem la tovallola perquè creiem que no hi ha res a fer, ens estaríem equivocant. Jo agafaria tots els joves d’entre 17 i 20 anys, que ja estan ben formats, i els enviaria quatre mesos a l’Àfrica perquè s’adonessin de com es viu allà. No perdrien mig any acadèmic, sinó que guanyarien una vida. Des que estic treballant al CIS potser he enviat uns 2.000 joves a terres d’Etiòpia i tant ells com els pares en ho han agraït sempre. A molts d’ells l’experiència els canvia la mentalitat i quan arriben a casa ajuden molt més en les tasques domèstiques i són més responsables. A més a més, al principi potser no els convenç molt la idea, però quan fa dos mesos que són allà, s’hi troben tan bé que quan tornen a Catalunya ja tenen al cap el proper viatge a l’Àfrica.

-Hi ha gent que té por a visitar països de l’Àfrica. Es pot entendre?

Sí, en cas que no es conegui la realitat d’allà, però Etiòpia és un país segur. El primer dia que vaig arribar, el meu amic em va proposar d’anar a sopar fora i jo pensava que potser no era la millor idea perquè la gent ens miraria malament per ser diferents o tindríem algun problema. De camí al restaurant, la gent ens va saludar amablement i el tracte va ser molt bo. Jo gairebé em sento més segur i tranquil quan sóc a Etiòpia que a Catalunya. Allà, si perds una motxilla o un mòbil, et pregunten directament si és teu perquè ells no poden fer res amb aquests objectes. Jo diria a tothom, i especialment als pares i mares amb fills joves, que no tinguin por de res i que s’aventurin a enviar els seus nois i noies a viure una experiència a l’Àfrica. Els joves no poden viure sempre protegits pels pares, han de viure experiència que els facin pensar i corregir la seva actitud.