Fer | Reportatge

Bona arrancada del 63 Festival de Sant Sebastià

Joan Millaret Valls>>Sorprèn l’embranzida que ha agafat la secció oficial a competició del certamen basc en el seu primer cap de setmana. Uns primers dies prometedors que han servit per validar l’aposta del festival per seleccionar títols de cineastes units en major o menor mesura a la història recent del mateix certamen, com la realitzadora francesa Lucille Hadzihalilovic, el director barceloní Cesc Gay o el britànic Terence Davis.

Preparatius pel darrer comiat

“Truman” és una pel·lícula melodramàtica sobre la mort, la vida i l’amistat que es sap moure amb cura i encert entre el drama i la comèdia amarga i irònica.

El barceloní Cesc Gay ha deixat una forta empremta en els espectadors del certamen basc amb la seva darrera pel·lícula “Truman”. Un film sobre un actor argentí de teatre que pateix una malaltia terminal, Julián (Ricardo Darín), que es retroba a Madrid amb el seu millor amic, Tomás (Javier Cámara), provinent de Canadà per passar uns dies plegats. El motiu del rencontre és endreçar i gestionar els preparatius per a la mort del solitari Julián, acomiadar-se davant l’irreversible final i, també, trobar una família adoptiva pel gos que dona títol a la pel·lícula.

Una pel·lícula melodramàtica sobre la mort, la vida i l’amistat que es sap moure amb cura i encert entre el drama i la comèdia amarga i irònica, procurant esquivar en tot moment la fàcil concessió al to més lacrimogen i sentimental implícit en la història, aconseguit gràcies al mèrit d’un molt bon treball d’escriptura de diàlegs i situacions a càrrec del mateix director català. Però els bons fonaments del film serien poca cosa si no fos pel regal d’un magistral duet d’intèrprets d’alçada com Ricardo Darín en el paper de malalt que decideix interrompre el tractament que segueix sobre un càncer per morir amb coratge i valentia, i Javier Cámara com l’amic inseparable, generós i sincer que acompanya fidelment al seu amic en el difícil recorregut d’ordenar les coses abans d’encaminar-se cap a la mort.

Fantasmagòrics mons amfibis

“Evolution” de la francesa Lucille Hadzihalilovic ha estat la proposta més torbadora del primer cap de setmana de festival. Una proposta de genuí cinema fantàstic que s’aporta bastant dels paràmetres del gust i la recepció en el públic que marca un festival generalista com el de Sant Sebastià. A la realitzadora francesa li ha costat molts anys poder aixecar el seu ambivalent i atípic projecte des del seu llunyà triomf precisament en el festival basc amb “Innocence” l’any 2004 en la secció de Nous Directors. Tot i el pas del temps, no cal dir que ambdós films comparteixen una atmosfera fantasmagòrica molt semblant que llisca pels terrenys pantanosos del terror i els mons onírics.

“Evolution” ha estat la proposta més torbadora del primer cap de setmana de festival.

Ara ens trobem en una illa perduda on només conviuen dones i nens, en el marc d’una enigmàtica vila marinera enmig d’un paratge irreal –gentilesa del rodatge a l’illa volcànica de Lanzarote-. En aquest indret predomina la uniformitat en els trets físics de les dones així com en la indumentària, com si fos una societat maleïda i alienada, i on els nens son sotmesos a diverses intervencions per gestar enigmàtiques criatures en un hospital tan decrèpit com sinistre. En aquest esmunyedís i críptic film sobre la concepció i la procreació de les dones barrejat amb els neguits infantils destaca l’escenografia plena d’inquietud i malaltissament suggeridora on tot resta xop i humit, un món subaquàtic, amfibi, que es mou entre la terra i l’aigua. L’atractiva raresa del film es perd a vegades en les llacunes i els buits de la narració per desembocar en un final obert al desconcert absolut.

Els lligams de la terra mare

“Sunset song”, un film de caire melodramàtic rural en terra escocesa a començaments de segle.

El cineasta Terence Davis, motiu d’una retrospectiva l’any 2008 al certamen basc, retorna de nou a la competició després de fer-ho el 2011 amb “The deep blue sea”. El britànic ha presentat “Sunset song”, un film de caire melodramàtic rural en terra escocesa a començaments de segle, a partir de la novel·la de Lewis Grassic Gibbon. El film es centra en el protagonisme d’una noia (Agyness Deyn) que creix en l’ambient d’una família tradicional pagesa marcada per la tirania i brutalitat d’una monstruosa figura paterna (Peter Mullan). Una noia que despertarà sobtadament a una vida esclava lligada al conreu de la terra,forçada a arraconar la seva escolarització i les seves ànsies futures de ser professora.

En una societat dominada pels homes i les tradicions masculines, aquesta noia feta dona descobrirà progressivament la força de la terra a la qual romandrà per sempre més unida. Un clam d’amor a la terra fet de preciosisme, d’una exquisidesa sorprenent, recreant escenes com autèntics “tableaux vivents”, amb presència de cants i cançons que teixeixen una càlida atmosfera sonora. I combinació de moments d’embrutiment amb moments idealitzats, bucòlics, en sintonia amb els desitjos i anhels satisfets d’aquesta dona coratge. Com en un cicle vital d’alegries i desgràcies, arriben de nou moments terribles, coincidint amb l’esclat de la 1ª Guerra Mundial i l’allistament del seu jove marit, un autèntic malson que està a punt d’enrunar una vida aixecada amb tot l’esforç i la tenacitat d’una heroïna moderna. I ella mateixa feta terra.