Viure | Tribuna

Canviar per canviar-ho tot

Per una Catalunya independent i descentralitzada

Imatge de Barcelona extreta d'un vídeo de Pau García Laita.

Albert Calls>>Algú em dirà que no és el moment de parlar d’això, ja ho sé. És evident que primer cal ajuntar esforços i trobar-se en la mateixa direcció per avançar i consolidar en el ‘Procés’ que ens permeti anar de ple cap a l’autodeterminació de Catalunya, cosa que no és tan fàcil perquè cal arribar-hi convencent una majoria àmplia, que s’infla i desinfla segons el moment. Però també difícilment s’avançarà si no perfilem com volem el nostre futur, partint d’errades del passat que ens afecten el present i conscients, també, que les utopies pures no existeixen.

En una Catalunya independent hi ha pendent un repte que normalment es queda sempre al tinter: la vertebració i el respecte cap al territori, moltes vegades marginat pel pes de Barcelona i d’una certa ‘classe dominant’ que des de la capitalitat posa en una carpeta petita tot allò que passa fora del seu radi d’acció.

És l’hora, doncs, de saber trobar camins comuns, però també de dibuixar llums i ombres perquè el futur cap al qual avancem sigui el millor possible dins de les possibilitats que només nosaltres mateixos podem obrir. És el moment en què cal donar forma al projecte i al somni, que ha de ser diferent al que teníem i capaç de convèncer molta gent que encara ens falta. I per convèncer res millor que projectar, dissenyar, dibuixar, mostrar, dialogar, escoltant i incorporant idees.

Tot aquest preàmbul em serveix per plantejar que en una Catalunya independent, dins l’ordre de coses importants i transcendents que s’ha de plantejar, les famoses ‘estructures d’estat’, hi ha pendent un repte que normalment es queda sempre al tinter: la vertebració i el respecte cap al territori, moltes vegades marginat pel pes de Barcelona i d’una certa ‘classe dominant’ que des de la capitalitat posa en una carpeta petita tot allò que passa fora del seu radi d’acció.

El repte inajornable de la vertebració

En molts àmbits, però especialment en la cultura i en els mitjans de comunicació, en trobem exemples, que encara hi ha una ciutadania de primera i una de segona, depenent d’on estàs ubicat en el mapa. En la meva opinió, no es dóna el mateix valor a allò que es fa des de Barcelona que a propostes similars fora del seu espai territorial. I caldria analitzar-ne les causes i les possibles millores.

També penso, n’estic convençut, que en els darrers anys hi ha hagut propostes amb major o menor esforç per intentar llimar aquesta evidència tangible, seria injust no dir-ho, però també tinc la mateixa certesa que encara queda molt de camí per a recórrer d’aquest itinerari. Existeixen organismes i institucions que intenten pal·liar aquesta problemàtica i consells comarcals, diputacions i etc. hi aporten la seva tasca, però en aquest cas, sovint, mirant cap endins, cap al propi melic, caient en el mateix parany de la centralitat però a l’inrevès.

Caldria trobar les formes i els mecanismes útils per desenvolupar una xarxa descentralitzadora més completa, amb capacitat d’integrar i retroalimentar-se mútuament, sense vassallatges.

Molt més enllà, el que caldria, seria un projecte de vertebració i respecte cap a tot allò que no emani directament de la capital o de les grans ciutats, que acaben esdevenint grans ‘forats negres’ que atrauen i absorbeixen el que s’hi apropa. Trobar les formes i els mecanismes útils per desenvolupar una xarxa descentralitzadora més completa, amb capacitat d’integrar i retroalimentar-se mútuament, sense vassallatges. En broma, moltes vegades dic, que allà on s’acaba el Metro difícilment s’hi acostarà el barceloní. I sempre és més fàcil que siguem els altres els que ens hi apropem a ells.

Interacció real, tots col·laborant junts amb tots i en igualtat

Per construir una Catalunya independent primer hem de convèncer els de casa i res millor que treballar per trencar distàncies i per integrar projectes i sinergies dins el propi territori.

Dins l’àmbit de propostes de futur junts hem de poder dibuixar un futur polític i gens fàcil és cert, però també il·lusionador i esperançador, en un món en el qual sembla que s’han matat les il·lusions del canvi i el descrèdit de la classe política ens arracona al còrner obscur del no-res; hem de poder plantejar una revertebració del territori, tenint en compte la interacció dels municipis amb les grans ciutats, en un marge d’igualtat, per trencar l’esquema de què el que viu a les capitals és un ciutadà de primera i el que no un de segona, com es constata en molts factors per la pròpia dinàmica.

Per construir una Catalunya independent primer hem de convèncer els de casa i res millor que treballar per trencar distàncies i per integrar projectes i sinergies dins el propi territori. És molt necessari, doncs, asseure’s a analitzar les causes d’aquesta problemàtica i buscar-hi solució amb les parts que hi participen, solucions pràctiques que permetin redimensionar accions i fer interactuar actuacions que es fan fora de la metròpoli i les grans ciutats amb aquestes.

Conscient que hi ha experiències i provatures i que a vegades la societat civil va molt per endavant, caldria asseure a parlar agents i entitats i plantejar-los la seva relació real amb la capitalitat; analitzar, per exemple, com molts cops les notícies que passen a Barcelona tenen una dimensió molt més gran que d’altres del mateix nivell que es generen fora del seu radi més directe, i moltes d’aquestes, a més, són menyspreades fins l’oblit sistemàtic.

Col·laborar per un projecte comú. El global comença en el món local

Dins el projecte d’una futura la Catalunya independent haurem d’aprendre encara a entrellaçar molt millor tot allò que fem i desenvolupar una cultura des de les grans ciutats i els petits municipis, amb capacitat d’integrar-se.

No es tracta, tampoc, de promoure un enfrontament entre les grans ciutats i els municipis i pobles, sinó de treballar, amb major profunditat un teixit i un mapa d’integració de tot el territori, partint d’experiències que ja s’han fet i es coneixen i d’altres de les quals ni tan sols es té coneixement.

Dins el projecte d’una futura la Catalunya independent haurem d’aprendre encara a entrellaçar molt millor tot allò que fem i desenvolupar una cultura des de les grans ciutats i els petits municipis, amb capacitat d’integrar-se, enriquint-se mútuament, treballant molt més unides les grans urbs i el que anomenem ‘perifèries’, amb perdó del mot que té connotacions pejoratives sovint, però que ens fa dibuixar en la nostra ment una imatge clara i precisa.

Una Catalunya vertebrada, integrada i integradora, és la millor opció de futur. Cal que hi treballem i ja.