Cares conegudes | Ser

Care Santos: “Les històries s’esperen i tenen el seu moment”

Albert Calls>>Amb la novel·la Desig de xocolata, l’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) va rebre el premi ‘Ramon Llull’, publicat per Editorial Planeta. L’aparició d’aquest títol, referent del passat Sant Jordi, ha estat per a ella una gran rampa de connexió directa amb els lectors, que ha ajudat a projectar amb molta més força la seva veu literària. Autora d’una extensa producció que comprèn novel·les, relats i un gran nombre de llibres per a joves, mai ha defugit la vinculació amb el territori i es planteja cada obra com un nou gran repte. Parlem amb ella amb la distància del 23 d’abril.

Foto: Radu Sandovici

Ara ja amb una certa perspectiva del temps… què està representant per a vostè el fet que Desig de xocolata fos guardonada amb el ‘Ramon Llull’?

Sóc molt conscient que gran part de l’èxit de Desig de xocolata té a veure amb el premi. El ‘Ramon Llull’ és un altaveu de luxe, una manera de col·locar-te en un mapa on potser no havies estat mai, encara que t’ho creguessis. A banda d’això, que no és el més important, per a mi el ‘Ramon Llull’ ha estat com passar un examen molt difícil. Feia molt que volia escriure en català una novel·la per a adults. Fins Desig de xocolata només n’havia fet per a joves. D’alguna manera, el senyor Llull m’ha donat un copet a l’espatlla i m’ha dit: ‘Noia, sembla que te’n surts. Potser ho podries tornar a intentar’.

Com ha estat la resposta del públic català?
Excel·lent. Molt millor del que m’imaginava. L’entusiasme dels lectors és sempre el millor que et deixa una novel·la, i en aquest cas n’he rebut molt, i encara continua.

I l’aparició de la versió en llengua castellana?
És curiós perquè, tot i que la versió castellana és meva, la sento com una mica il·legítima. Com si el text en castellà tingués una mica menys de brillantor. Em penso que és una bestiesa, però quan et tradueixes t’adones com de difícil és transmetre segons quines coses d’un idioma a l’altre, fins i tot quan són idiomes germans. I no parlo només de traduir “panellet” o “coca de sant Joan”. L’edició en castellà, per altra banda, sembla que va arribant als lectors més a poc a poc. Ara tothom dóna la culpa de tot al mercat. Jo no sé de qui són les culpes, ni ho vull saber. Els llibres troben el seu camí, si l’han de trobar. Jo només sé i vull escriure.

L’entusiasme dels lectors és sempre el millor que et deixa una novel·la

Les seves darreres obres recuperen la història de Barcelona, és aquesta una ciutat i un gènere, l’històric, en què s’hi troba a gust?

És el territori de la meva honestedat personal i literària. Parlo del meu món: Barcelona i també sempre El Maresme. Els llocs que conec, que estimo, on he crescut. Se’m faria estrany parlar d’altres llocs, tot i que no ho puc descartar. És la història que expliques qui et diu on l’has de situar. A mi em ve de gust explicar històries de gent d’aquí.

Per què va escollir la xocolata? Què s’amaga rere aquesta decisió de fer girar la novel·la entorn aquest producte?
S’amaga una troballa intel·lectual, per molt decebedor que sigui no confessar una addicció incorregible a la xocolata. En una documentació per un llibre anterior vaig topar amb Fernández, un xocolater del segle XVIII que va tenir negoci al barri del Born, de Barcelona. Va ser buscant-lo a ell que vaig anar trobant tota la resta. Per descomptat, en Fernández és present a la novel·la. Però ell va ser només l’inici. I la xocolata m’agrada, per si s’ho pregunta, com a tothom, però no en sóc una fanàtica.

Precisament, gràcies al seu treball ens acosta l’univers xocolater de la capital de Catalunya. Com es va documentar per conèixer-lo?
Vaig remenar arxius, com tinc per costum (em fa feliç passar hores entre papers, sense res més a fer). També vaig fer moltes entrevistes a xocolaters coneguts. Per exemple, Claudi Uñó, de pastisseria Uñó de Mataró, em va ajudar molt generosament. Les meves documentacions són multimèdia. I molt periodístiques, em penso. No puc deixar de banda el periodisme, que ha estat molt i molt important en la meva formació.

Les tres protagonistes són dones.

Inevitablement, em sento més còmoda mirant el món des dels ulls d’una dona. La qual cosa no vol dir que al llibre no hi hagi homes, i que no siguin molt importants. De fet, tots els destins de les dones de la novel·la estan condicionats pels homes que tenen al costat. Podríem discutir qui son els protagonistes, realment, si ells o elles. No tinc cap mena d’intenció feminista en la literatura que faig. Però he de reconèixer que explicar la història de les dones al llarg dels darrers tres segles va ser molt engrescador.

La fascinació pels objectes és un dels eixos de la meva narrativa en general

També tres èpoques diferents. Per què les va escollir?
Feia molt que em voltava pel cap una mena d’estructura en forma de tríptic. Volia explicar una història en tres parts independents, molt diferents les unes de les altres. Ja ho volia fer quan vaig escriure Habitacions tancades, però no va poder ser. Estava clar que havia d’esperar el moment oportú. Cada forma, cada història, cada personatge té un moment.

La fascinació pels objectes és un dels eixos de la narració. Què creu que ha de posseir un objecte per què ens captivi?
Crec que la fascinació pels objectes és un dels eixos de la meva narrativa, en general. Qualsevol cosa, per petita que sigui, em fascina. Quan veig un objecte antic, el primer que em pregunto és què deu haver vist, on ha estat, en quines mans, qui l’ha estimat?. Les coses són molt inquietants, perquè ens sobreviuen.

Com va, hores d’ara, la projecció de la novel·la a d’altres llengües?

A dia d’avui s’està traduint a nou llengües. Em penso que la primera traducció que es publicarà serà la italiana (Editorial Salani), seguida potser de la francesa (Laffont), la portugesa (Planeta) i l’anglesa (Alma Books). Sigui com sigui, la novel·la tindrà una vida molt més llarga de la que ha tingut fins ara, i això sempre és molt emocionant. Imaginar un senyor finlandès llegint Desig de xocolata encara em costa i em sorprèn. Jo que em penso sempre que escric per als meus veïns de carrer…

Ja deu treballar en el proper llibre. Què ens en pot dir?
Poca cosa. Les meves novel·les neixen d’una boira espessa, de moment tot són preguntes i plans. Si tot va bé, m’hi posaré a l’octubre. De moment només sé que la Primera Guerra mundial i Barcelona seran importants en l’escenificació i que hi ha una història familiar molt bonica —d’uns avis meus— que fa molts anys que vull explicar i per fi explicaré. Ho veu? Les històries s’esperen i tenen el seu moment. Ha arribat el moment d’aquesta dels avis. Jo sento que ja tocava.

Foto portada: Bloc Llibreria Índex