Saber | Reportatge
Club Editor, 60 anys de literatura
En plena dictadura va publicar 'La plaça del Diamant', 'Incerta glòria', 'Bearn' o 'K.L. Reich', obres centrals de la literatura catalana. Ara la néta del fundador, Joan Sales, edita amb la mateixa convicció.
Rafael Vallbona>>L’edició literària requereix temps i compromís. Aquesta va ser l’aposta de rigor de Joan Sales el 1955 i és la idea que empeny sis dècades després la Maria Bohigas Sales al capdavant de Club editor.
Fa deu anys que la Maria Bohigas ha fet de Club Editor la seva idea i la seva vida.
Va ser l’Oblit Baseiria qui em va presentar la Maria Bohigas un matí del 2005 al Farga del carrer Beethoven. L’Oblit havia deixat Columna feia un temps i la Maria aterrava definitivament a Barcelona per fer-se càrrec de Club Editor, el segell que havia fundat el seu avi, en Joan Sales. En aquella cultura oficialment ufanosa del tombant de mil·lenni elles representaven dues visions crítiques del negoci editorial: una havia marxat de Planeta per obrir una petita llibreria, Casa Anita, i l’altra havia recomprat l’editorial al mateix grup i es disposava a tirar endavant el seu projecte en solitari. Dues iniciatives pioneres de l’actual literatura catalana indie.
Fa deu anys que la Maria ha fet de Club Editor la seva idea i la seva vida. Hauríem pogut quedar al Farga per què “per culpa teva, des d’aquell dia quan hi sóc a prop hi vaig“, però prefereixo quedar a la casa que van construir els seus avis el 1948, en tornar de l’exili, al cap de munt del turó del Carmel, a la muntanya Pelada de les meves excursions infantils, i que ha estat i és habitatge familiar i seu de l’editorial. Un barri literari el Coll: Russiñol, Marsé, editorial Bruguera i Club Editor ho testimonien.
La Maria explica que aquell 2005 va comprar l’editorial a Planeta i a l’àvia (que en tenia una part) no pas per romanticisme, sinó per sentit comú: “Quan et trobes que tens la possibilitat de comprar un fons editorial com aquell i que el què a tu t’agrada és fer llibres, si no el compres ets burro.” Havia estudiat filologia a Barcelona i viscut a París. I en aquell moment tenia un peu a Xile per raons personals i l’altre a Barcelona, amb l’editorial a les mans. Feia temps que la seva idea era dedicar-se a l’edició, i ho va fer: “Em venia de gust no sabia ben bé des de quan; probablement des de que vaig començar a pensar en què seria de gran“. Els fills fan el que veuen a casa, diuen; en aquest cas els nets.
La dictadura dificulta la consolidació del projecte fins el punt que costa saber si la literatura catalana té prou lectors per suportar una empresa així; però la convicció és tal que no dubten a eixamplar les mires de la col·lecció i convertir-la en una editorial: Club Editor.
Nascut a Barcelona en una família originària de la Conca de Barberà, en Joan Sales comença a treballar en editorials a Mèxic, on s’exilia essent oficial de l’exèrcit republicà, i després a Catalunya, a Ariel. Edita la revista Quaderns de l’exili i la poesia de Màrius Torres, entre d’altres. D’aquesta època en sorgeix l’amistat amb el poeta lleidatà reflectida en una col·lecció de cartes d’entre 1936 i 1942, que el propi Sales edita el 1976 en el que ha quedat com un passar comptes amb el seu temps i el país.
L’any 1955 en Joan Oliver crea una col·lecció de novel·la en català dins l’editorial Aymà que anomena El club dels novel·listes. Li encarrega la direcció a en Joan Sales, que la comparteix amb en Xavier Benguerel. A la col·lecció en Benguerel edita el 1955 ‘El testament’, i un any després Sales la seva obra magna: ‘Incerta glòria’. Des de llavors fins el 1971, Sales continua reescrivint una novel·la d’una profunditat que va més enllà del domini de l’experiència sensible; encara ara un monument narratiu.
L’any 1959 la col·lecció es fa estreta pel grau de compromís amb la cultura dels seus directors. És cert que la dictadura dificulta la consolidació del projecte fins el punt que costa saber si la literatura catalana té prou lectors per suportar una empresa així; però la convicció és tal que no dubten a eixamplar les mires de la col·lecció i convertir-la en una editorial: Club Editor. Fruit d’aquesta idea l’any 1961 publiquen en català ‘Bearn o La Sala de les nines’, de Llorenç Villalonga, i el 1962 ‘La plaça del Diamant’, de Merecè Rodoreda; i també Aurora Bertrana, Dostoievski, Sebastià Joan Arbó o El crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis. Tot i la marxa de Benguerel, Club editor es consolida com un segell literari què per damunt de tot creu en una llengua sense artificis, i que vol ajudar a crear un clima de relativa normalitat cultural. El mateix que sosté avui la Maria Bohigas.
Club editor es consolida com un segell literari què per damunt de tot creu en una llengua sense artificis, i que vol ajudar a crear un clima de relativa normalitat cultural. El mateix que sosté avui la Maria Bohigas.
En Joan Sales mor el 1983. La vídua, Núria Folch, es fa càrrec de l’editorial fins que en cedeix una part a en Miquel Alzueta, i amb 19 anys la Maria entra a Columna. “Vaig ser com la penyora. L’ocasió de descobrir l’ofici, però també em vaig adonar de que els projectes eren tan diferents que seria impossible desenvolupar res“. Poc després marxa a París i fa de traductora, desvinculant-se de l’editorial, fins el 2005 quan decideix recuperar un projecte que l’engresca.
“Constata que estàs comprant un cadàver“, pensa la Maria mentre negocia amb Planeta la recompra de l’editorial; “el començament del meu aprenentatge“. Una entrada en matèria tan romàntica com cruel: Per començar, paga: “Però era una possibilitat que no es tornaria a presentar, i tanmateix un cadàver amb la Plaça del Diamant o Mirall trencat no era molt cadàver. El que volia era evitar que el projecte del Club dels novel·listes acabés essent el parell de títols que funcionen per què són lectures escolars.”
I per fer-ho sap que ha de mantenir la filosofia original: “Intento ser fidel a la literatura. La literatura ja no forma part de la industria de l’edició. El que té a veure amb el llibre és un procés llarg i lent; una obra es construeix al llarg d’una vida. I sóc conscient que la vida no dóna per escriure més de deu o dotze novel·les, en el millor dels casos. És poc, i passa molt de temps abans un escriptor no comença a tenir un públic generós, si el te. Davant d’això la indústria editorial, com les altres, no espera res. És ara o res, per tant: res.” Però no per això es considera una espècie en vies d’extinció: “Formem part d’aquesta brotada d’una altra mena d’editorials amb un model d’empresa al servei de la literatura“. És clar que aquests nous segells no tenen el catàleg de Club editor, ” el llegat també ha obligat a afinar molt be una línia editorial contemporània capaç d’abraçar be el fons sense deixar-se aclaparar. Ara tinc la sensació que Club Editor camina ja amb normalitat“.
“La literatura ja no forma part de la industria de l’edició. El que te a veure amb el llibre és un procés llarg i lent; una obra es construeix al llarg d’una vida.”
L’argumentari és contundent. Després d’una febrada que els porta a editar 20 títols en un any, ara s’han establert en 7 o 8, amb encerts espectaculars com la Premi Nobel Alice Munro, amb una novel·la inèdita i inacabada de Joan Sales encara al calaix i amb l’exitós debut de ‘La montaña Pelada’, el segell en castellà. Sicília sense morts, de Guillem Frontera, i ‘Un film (3000 metres)’, recuperació d’una oblidada novel·la de Víctor Català de fa un segle, són dos dels llibres més venuts per Sant Jordi. “Som conseqüents, no dissimulem: aquí hi ha lletra, diem al lector. I el lector ho agraeix.“
Baixo amb la moto per la carretera del Carmel pensant en aquesta frase, aquella idea que de jove va fonamentar la meva passió lectora.
Cinc long-sellers de Club Editor
Un film (3000 metres)
Víctor Català
El 1918 la crítica va maltractar aquesta obra moderna i radical que ens acosta la vida urbana convulsa i fosca de l’època i que ara ressorgeix amb la força d’un tresor amagat. Un èxit de Sant Jordi.
Incerta glòria
Joan Sales
Reescrita entre 1956 i 1971. Traduïda al francès a l’anglès i a l’alemany, per la profunditat metafísica és un dels cànons de la literatura catalana. Àlex Rigola n’estrena en breu la versió teatral.
Bearn o La sala de les nines
Llorenç Villalonga
Publicada en castellà i recuperada pel català per Joan Sales, les tèrboles memòries del senyor de Bearn que el fill natural, capellà de la casa, dona a conèixer, són un dels long-sellers de l’editorial.
El carrer de les Camèlies
Mercè Rodoreda
La Cecilia, una nena abandonada i desarrelada de la família que l’acull que cerca el seu lloc entre relacions sexuals i la vida en ambients marginals, va donar a l’autora el premi Sant Jordi de 1966.
K. L. Reich
Joaquim Amat-Piniella
Un any després de ser alliberat de Mathausen, Joaquim Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la biogràfica sobre la vida al camp. Publicada el 1963 és una obra central de la narrativa sobre l’holocaust.
Article publicat a: Casa de VbN
Entrades similars
“La chica desconocida” dels germans Dardenne →
“La mort de Louis XIV” d’Albert Serra →
El cinema espanyol i català troben el seu espai enmig d’un atapeït Festival de Sitges →
