Viure | Tribuna

Crida al talent sènior

Josep Aracil>>Un enginyer de projectes en pocs casos és un inventor sinó, més aviat, un aplicador de coneixements ja existents que els utilitza per crear o millorar noves activitats. El seu exercici requereix un coneixement el més ampli possible de la matèria en la que s’ha especialitzat. Davant d’un problema determinat cerca la millor forma de solucionar-lo, partint d’una idea personal, suficientment mesurada i contrastada, amb solucions paral·leles o molt semblants a d’altres ja existents. Professionalment he treballat com a enginyer de projectes industrials i, una vegada jubilat, en l’àmbit de l’enginyeria social.

El principal problema que afecta a la humanitat és la manca d’un nou model de producció d’àmbit universal, basat en les persones i no en els diners

Com a promotor del Moviment Sènior he observat que el principal problema que afecta a la humanitat és la manca d’un nou model de producció d’àmbit universal, basat en les persones i no en els diners, que sigui capaç de superar l’atur estructural crònic i fer possible la plena ocupació. Una proposta d’aquest projecte ja existeix amb el nom d’Autosuficiència Territorial (www.aturats40.net), havent estat la meva contribució en el seu desenvolupament actuar com una esponja, recollint moltes aportacions positives ja existents o proposades per fer-ho possible.

L’eslògan de què ‘per sobreviure cal ser competitius’, convertint-se en emprenedors innovadors i creatius, acaba essent una falsa sortida que no soluciona el problema de l’atur sinó que l’ajorna. L’efecte papallona posa en evidència un món interrelacionat, regit per una competitivitat constantment variable. Una empresa competitiva acabarà essent inexorablement substituïda per una de més competitiva que, a la vegada, també ho serà per una altra que encara ho sigui més.

La lluita per la supervivència humana mitjançant la competitivitat no té futur, i és pròpia de primats animals que encara no han pres consciència de la seva diferència amb l’espècie animal, substanciada per la capacitat de pensar. És evident que encara no som realment humans, clarament demostrat amb la nostra incapacitat per a l’alliberament de la nostra animalitat, al no ser capaços de modificar el nostre comportament social amb la substitució de la lluita per ser més competitius pel de l’ajuda mútua, basada en l’Autosuficiència Territorial, amb una organització comunitària que produeixi localment totes les seves necessitats bàsiques, intercanviant amb territoris propers els seus sobrants i mancances, amb uns coneixements globals plenament compartits mitjançant Internet. Produir localment i pensar globalment és el seu principi bàsic, canviant el competir pel compartir.

Potser la saviesa dels anys pugui servir per intentar deixar un món millor a les properes generacions

La posada en funcionament d’un projecte requereix la contribució de promotors capaços de recollir el capital humà i econòmic necessaris que, una vegada assolits, serveixen per crear una estructura organitzativa que converteixi el projecte en una realitat tangible. Fins aquí el propòsit del projecte. Passa, però, que ens trobem davant d’una societat alienada, amb una drogodependència social que la converteix en incapaç de trencar les seves cadenes per superar l’opi del poble en què s’ha convertit la religió individualista i consumista d’adorar al fals ídol dels diners.

Arribat a aquest punt un es pregunta: ¿quina finalitat històrica té la creació d’una societat envellida, constituïda per un important grup de persones jubilades del treball que si ho fan de la vida es poden acabar convertint en vells parasitaris, dependents socials, en una societat que està desmuntant el seu estat del benestar? Potser la saviesa dels anys d’algunes d’elles pugui servir per intentar deixar un món millor a les properes generacions. Val la pena provar-ho mitjançant una crida al talent sènior?