Saber | Tribuna

Crisi versus drama

Josep Oriol Jorba>>Avui més que mai la qüestió del significat de les paraules i el seu ús més apropiat està passant per una de les etapes més paupèrrimes de la lingüística. Això es va començar a detectar i a catalogar a partir dels anys 70 del segle XX, arran de la publicació de l’obra La condition postmoderne del filòsof francès post estructuralista Jean François Lyotard; i a conseqüència de l’interès pel tema de referència d’altres disciplines com la semiòtica, l’antropologia, la història o la sociologia.

El significat de les paraules i el seu ús més apropiat està passant per una de les etapes més paupèrrimes de la lingüística.

Feta aquesta breu introducció em vull centrar en dos substantius: crisi i drama. Dues paraules a les que sovint se’ls canvia el seu propi i correcte significat.

Per justificar el què dic faré un curt repàs etimològic. Crisi prové del grec krisis, un substantiu que deriva del verb krinein. La seva significació indica separació, elecció, procés, ruptura o decisió; paraules i accions que contribueixen a la reflexió, a l’anàlisi i,de manera intrínseca, a prendre decisions. Pel que fa al terme drama, sorgeix del declinable grec drama-atosi aquest del verb drao, que vol dir executar, fer i fer mal, entre d’altres accepcions.

D’aquest anàlisi podem treure les següents idees: que la crisi esdevé, generalitzant, una fase circumstancial de dificultat que pot travessar una persona, una parella, una empresa, una societat, un govern. Una situació que, evidentment, interessa i preocupa però que, en definitiva, és reversible. Així tenim crisis conjunturals, històriques, seculars, existencials o puntuals, ja siguin polítiques, de salut, de valors, etc.

Crisi i drama són dues paraules a les que sovint se’ls canvia el seu propi i correcte significat.

El drama fa referència a un esdeveniment aflictiu de la vida, de la realitat de les persones, que és capaç de provocar una vívida compassió. Es tracta de tot allò que es pateix sense haver-ho escollit lliurament. Es pot afirmar, sense por a l’equívoc, que el drama comporta una total irreversibilitat. Posaré alguns exemples: que cada cinc segons un nen menor de deu anys mori de fam, o que la fam representi la principal causa de mort i desempara del nostre planeta, o bé, que la FAO calculi en cinc cents milions els agricultors del Sud que no tenen accés a llavors seleccionades, ni a adobs.

Per acabar, un exemple que mostra com la condició postmoderna que envaeix el món actual barreja i confon intencionadament aquests mots: el centre encarregat dels anàlisis de la FAO (organització per a l’alimentació i l’agricultura, depenent de la ONU) fa servir el concepte protracted crisis, una expressió que planteja problemes ja que els experts departamentals ho tradueixen com a crisi prolongada. Un terme banal que no té en consideració les contradiccions, les tensions, els fracassos ni els drames que provenen de l’esmentat concepte.

Se’ls hi hauria de dir, d’alguna manera, als membres ‘onusians’ que una crisis prolongada comporta fam estructural i no només conjuntural, però que ambdós efectes aboquen al drama, és a dir, a la mort per la fam.

Finalment, deixo anar la següent reflexió: abans de parlar cal pensar, i dir només allò que prèviament haguem pensat i ben pensat.