Els films essencials | Saber

Documentals històrics sobre la Guerra Civil (I)

Josep Oriol Jorba>>

DOCUMENTALS HISTÒRICS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

(I) El grito del sur. Casas Viejas

Fitxa tècnica:

Director: Basilio Martin Patino

Producció: La Linterna Mágica

Muntatge: Fernando Pardo

Fotografia: Luis Cano

Música: Dimitri Shostakovich

Any: 1996

Durada: 1 h.02’ 15’’

Els esdeveniments de Casas Viejas (localitat gaditana que actualment s’anomena Benalup-Casas Viejas) s’emmarquen dins del període històric de la Segona República (1931-1936), concretament en el bienni reformador (1931-1933). Espanya es troba immersa en la Revolució de gener del 1933, és a dir, en plena efervescència d’insurreccions i vagues de tres setmanes de duració. Paral·lelament els polítics estan treballant la reforma agrària. Hi ha tensions entre els socialistes i els anarquistes. Andalusia, però, és fonamentalment anarquista. Els conflictes populars amb la guàrdia civil són quelcom quotidià. Tot plegat culmina en el poble andalús de Casas Viejas.

Cal parlar de diverses causes entre les que es necessari esmentar: la crisi econòmica general, la crisi del sistema de propietat agrària, les pressions dels partits polítics i també la situació de precarietat -la fam-. Al factor aglutinador del conjunt de causes es pot anomenar situació de crisi general. Si a aquest factor, és a dir, a la crisi general, se li suma el factor sociològic, determinat per les pressions de crisis social i econòmica del país, i el factor ideològic (l’anarquisme), molt lligat tanmateix a la solidaritat amb el grup més ampli del mateix pensament; resulta que la conseqüència és la mobilització, la insurrecció.

El sistema de propietat continuava essent el del antic règim, a saber, latifundista. Els senyors agraris, propietaris de les terres i de les explotacions, impedien, posaven traves a la revolució industrial amb l’únic objectiu de mantenir la mà d’obra necessària i barata per les explotacions del camp. En conseqüència la realitat social i econòmica dels camperols era paupèrrima: alt nivell d’atur i estat molt generalitzat de gana. En definitiva la opressió dels senyors agraris va comportar una situació insostenible, una crisi que va esclatar en forma d’ insurreccions.

L’esperada reforma agrària era la única formalment promesa per la República. Però no s’havia arribat a un acord sobre els principis. Els anarquistes i comunistes deien “la terra per a qui la treballi”; els socialistes “la terra al Estat i l’explotació als sindicats de treballadors agrícoles”; els liberals parlaven de “propietat individual” i els catòlics de “propietat familiar”.

De totes les reformes que havia d’afrontar la República, l’agrària fou la que va tenir més importància degut al paper fonamental que tenia la agricultura en la economia espanyola. La reforma agrària va ser aprovada el mes de setembre del 1932, però era massa complexa; llavors l’aplicació de la llei es va encomanar a l’Institut de Reforma Agrària (IRA). Però la reforma va fracassar per la complexitat de la llei i la carència de medis suficients per poder desenvolupar-la. Aquest fracàs va tenir greus conseqüències per a la coalició de govern republicà. Els camperols no van aconseguir cap benefici, cap millora, amb la qual cosa varen optar per la revolució com l’única opció positiva possible. D’altra banda, els senyors terratinents veien com les seves terres eren susceptibles d’expropiació, factor que va portar a una desvalorització sense efectes, de cara a la societat i la economia, positius. De manera que el problema de fons i els conflictes socials no es van resoldre.

Cal recordar que des de la seva fundació, l’any 1927, la Federació Anarquista Ibèrica va tenir un paper molt important en el moviment obrer espanyol, sobretot mitjançant la branca sindicalista, la CNT (Confederació Nacional del Treball, creada l’any 1910 durant el Congrés de la Solidaritat Obrera) La FAI tenia com a propòsit mantenir i centrar la CNT en els principis del anarquisme. Tàcticament fou revolucionaria i va contribuir al establiment del Front Popular (reuneix organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal per a frenar el feixisme i el nacionalsocialisme).

Els moviments de camperols sense terres van protagonitzar tot una sèrie de revoltes, desafortunadament fallides, amb l’objectiu de instaurar el comunisme llibertari

La fusió del pensament bakuninista i l’acció societària a través dels sindicats obrers va donar un primer moviment anarcosindicalista, especialment fort. A diferència de l’anarquisme català que va prendre més el rol anarcosindicalista urbà i amb un caràcter d’autogestió, l’anarquisme a Andalusia fou més de caràcter camperol. Per això, els moviments de camperols sense terres van protagonitzar tot una sèrie de revoltes, desafortunadament fallides, amb l’objectiu de instaurar el comunisme llibertari.

Els fets de Casas Viejas van esdevenir com una mena d’agent catalitzador de la caiguda del president del Consell de Ministres de la Segona República, Manuel Azaña. Tanmateix van crear una visió de desprestigi i de impopularitat de l’autoritat governamental republicana per part de les classes populars en general i camperoles fonamentalment.

Es va produir un gran escàndol periodístic i parlamentari que va commocionar la societat espanyola. Les Corts van aprovar –el 24 de febrer- amb 170 vots a favor i 130 en contra, la creació d’una Comissió d’investigació sobre els successos. El 15 de març la Comissió va elaborar un informe definitiu en el que reconeixia l’existència de afusellaments. Malgrat tot, el Govern va guanyar una moció de confiança el 24 de març. Tanmateix, els fets de Casas Viejas varen fer perdre molta popularitat al gabinet d’Azaña, i a la llarga va representar una de les causes de la seva caiguda en les eleccions de novembre de 1933. Des de llavors el moviment llibertari va iniciar una crida social de rebuig cap a l’autoritat republicana que va calar profundament en les classes populars; aquestes cada vegada es van mostrar més allunyades d’una República de fonament burgès que no complia amb les expectatives de justícia social.

Pel que fa a la responsabilitat del govern, s’apunta des de varies òptiques i en base a diferents fets constats. Davant la insurrecció i els fets protagonitzats revolucionaris duts a terme per un ampli grup d’anarquistes que volien implantar el comunisme llibertari (destitució del alcalde, crema de documents i títols de propietat, assalt a les dependències de la Guàrdia Civil, mort del sergent) el govern republicà va enviar forces de la Guàrdia d’Assalt i de la Guàrdia Civil, sota el comandament del capità Manuel Rojas, les quals van tirotejar al poble, incendiar la casa on s’havien refugiat alguns dels dirigents de la insurrecció, entre els quals hi era “Seisdedos” que morí calcinat juntament amb altres companys. Àdhuc les forces de l’ordre van procedir a fer detencions i a afusellar als participants, simpatitzants i sospitosos. El resultat fou: 23 camperols i 3 agents de l’ordre morts. Aquest va ser el balanç de la tragèdia de Casas Viejas.

Hi ha constància d’un telegrama del governador que deia: “es orden terminante del Ministro de la Gobernación (Casares Quiroga) se arrase casa donde se han hecho fuertes los revoltosos”. En el procés d’investigació, el capità Rojas va declarar que va complir ordres provinents del Gabinet presidencial, del propi Azaña el qual, segons va dir el capità, havia manat fer el màxim nombre de morts; aquests comentaris, però no es van poder provar.

El balanç de la tragèdia de Casas Viejas va ser 23 camperols i 3 agents de l’ordre morts

El periòdic de la CNT va descriure els fets com “una razzia de mercenarios de la Legión en un aduar rifeño”.La CNT i la FAI van responsabilitzar al govern de la República de les atrocitats.

D’altra banda, i com a prova de què la maniobra de repressió havia estat sota les ordres del Govern, les tropes o forces enviades a Casas Viejas van ser felicitades pel representant del govern, Fernando de Arruinaga Martín-Barbadillo.

Els protagonistes de la insurrecció van ser: Francisco Cruz Gutierrez, conegut com a “Seisdedos”, de 70 anys, carboner d’ofici, anarquista i un dels dirigents de l’insurrecció. Els fills de “Paco” Cruz o “Seisdedos”: Perico I Paco. Maria Silva Cruz, anomenada La Libertaria, anarquista, neta de “Seisdedos”, va participar en els tràgics fets del gener del 1933 dels quals va poder escapar de les forces represives. Uns anys més tard va ser empresonada i afusellada en la llacuna de la Janda l’any 1936. Federico Ortiz Villumbrales era el metge del poble i el que va traslladar els cadàvers al cementiri. Fernando Lago, pare de Manuela Lago,d’una de les víctimes del tiroteig, amiga Maria Silva (filla de Maria Cruz i Juan Silva), entre d’altres.

Els que van donar suport de la República, camperols i moviment popular, en front de la monarquia es van veure traïts per un govern que va deixar que la senyoria latifundista continues oprimint la població camperola. A la zona objecte del cas que ens ocupa, Andalusia, les terres continuaven sent del Duc de Medinaceli, mentre que els camperols no tenien res per menjar. El govern socialista d’Azaña no va donar resposta a les reivindicacions populars i menys a les provinents dels moviments anarcosindicalistes i comunistes.

Els successos de Casas Viejas han estat considerats com un dels factors que van incidir en la caiguda del govern de Manuel Azaña i un preludi de la Guerra Civil Espanyola

Casas Viejas fou una revolució anarquista i sindicalista organitzada per la FAI que va explotar pel rerefons històric i pel malestar social provocat per la crisi econòmica i les tensions amb les senyories territorials, però que no va triomfar ja que no hi va haver el ressò i el suport d’arreu. La FAI esperava que triomfes la revolució ferroviària.

Els successos de Casas Viejas, a banda de la tragèdia que va representar per a la societat espanyola i el dolor i el trauma que van comportar per a la població local, han estat considerats com un dels factors que van incidir en la caiguda del govern de Manuel Azaña i, tanmateix, com un preludi de la Guerra Civil Espanyola.

El fracàs de la revolució i el desprestigi del govern republicà que venia donat tant per la falta de resolució política davant de les necessitats del país com pels tràgics esdeveniments de la insurrecció de Casas Viejas amb tot el seu component humà, polític i social que va responsabilitzar al govern de la República –per omissió i per falta de control- dels fets esdevinguts, va portar la política espanyola a un gir cap a la dreta.

En definitiva, l’incompliment de les expectatives, el malestar popular, les múltiples vagues, les insurreccions populars i anarquistes, les revoltes sindicalistes, i els canvis de poder dins el si republicà van dur al descontent general i als aixecaments militars.

Aquest canvi de rumb va ser aprofitat uns anys després pel General Franco i altres generals per avivar els ànims de la població civil cap a un règim controlat pels militars. Comencen les conspiracions, els pronunciaments i el aixecaments nacionals previs a la Guerra Civil.

BIBLIOGRAFIA

VILAR, PIERRE: Historia de Espanya, Critica, Barcelona, 1983 (16ª edició)
BORJA DE RIQUER I PERMANYER, Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, RAGUER I SUÑER,HILARI, De la gran esperança a la gran ensulsiada 1930-1939 (Volum 9),Enciclopèdia Catalana,SA., Barcelona, 1999
http://www.socialesweb.com/contenidos