Els films essencials | Saber

Documentals històrics sobre la Guerra Civil (III)

Josep Oriol Jorba>>

DOCUMENTALS HISTÒRICS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

(III) Vivir la utopía

Fitxa tècnica:

Director: Juan GAMERO

Any: 1997

Nacionalitat: Espanyola

Durada: 1 h. 35’

Format: documental que combina la filmació en color i l’enregistrament de material documental d’arxiu.

Emissió: TVE de Catalunya

Nota preliminar:

És un documental produït per TVE on es descriu l’experiència anarcosindicalista i anarcocomunista viscuda a Espanya que va transformar de manera radical, encara que transitòria, les estructures socials d’àmplies zones del bàndol republicà durant la guerra civil espanyola.

Consta d’una trentena d’entrevistes amb sobrevivents anarquistes de la revolució social espanyola que donen, per una banda, la seva visió del que per a ells era la manera més eficient, humana i justa de transformar la societat; i, per l’altra, el seu testimoni dels fets esdevinguts en el període de la guerra civil espanyola.

L’anarquisme en el documental

Els diferents testimonis, que expressen el seu punt de vista d’aquesta ideologia política des de la seva pròpia experiència, conformen la visió del moviment i de la revolució que va representar-hi. Aquesta percepció presenta l’anarquisme com a quelcom positiu i necessari, com el camí per a la recerca del benestar de la humanitat basant-se en el socialisme utòpic, com una filosofia de vida, com l’única manera de solucionar la situació de misèria i poder vèncer al feixisme, mitjançant la revolució social i les idees del comunisme llibertari.

El documental transmet les experiències dels entrevistats i fa un repàs dels fets més destacats relacionats amb el moviment anarcosindicalista, entre els que s’hi troba el comunisme; hi ho presenta de manera objectiva, sense interpretar res. També manifesta els aspectes radicals i violents que van protagonitzar alguns grups radicals. Per tant, malgrat que jo no m’identifico amb la manera de veure i interpretar el món del anarquisme, haig de reconèixer que aquesta ideologia va ser útil per al moment històric i per a les circumstàncies que es van viure a Espanya en el primer terç del segle XX. No vull dir amb això que tot el que va protagonitzar i desenvolupar el moviment anarcosindicalista i la revolució que va comportar sigui plausible, ja que condemno la violència vingui d’on vingui, però de manera global l’avaluació, des del meu punt de mira, es decanta cap a una valoració positiva, és a dir, vàlida, tenint en compte l’estat del país, és a dir, la situació d’injustícia i desigualtat social.

L’anarquisme va voler canviar la societat mitjançant el canvi cultural, potenciant l’esperit de solidaritat i el concepte de família universal. Perquè la cultura i l’educació són dos pilars fonamentals d’aquesta doctrina politicosocial. Com a ideologia política preconitzava la vida àcrata, però fonamentada en el coneixement dels principis universals que regeixen l’ésser humà per viure en llibertat. Per arribar a assolir aquesta consciència es potenciava la cultura i l’educació, mitjançant el gust per la lectura entre d’altres vies. Així, cadascú podia expressar la seva visió de la vida. Els comentaris següents en són una bona mostra:

“Cada ser humà té un potencial i un talent per desenvolupar i oferir a la societat”.

“Tot militant és un defensor de la utopia, el poble és sobirà: tot és de tots”.

“En les aigües estancades no s’hi troba la vida, cal acceptar riscs, viure perillosament per sentir la vida”…

El sindicat com a centre d’educació i espai cultural duia a terme representacions teatrals i rapsòdiques, lectura, música,debats sobre sexualitat, salut i naturisme… El moviment anarquista, sens dubte, va desenvolupar una tasca d’impressió molt important, tant de revistes com d’opuscles, a part dels pamflets. Per exemple: ‘El combate’, ‘Cultura Libertaria’, ‘Tierra y libertat’, ‘Solidaridad obrera’, ‘Pruebas de la inexistencia de Dios’, ‘La revista blanca’, ‘Estudios’…Francesc Ferrer i Guàrdia va fundar l’any 1902 l’Escola Moderna basada en els principis racionalistes, el respecte físic i l’ensenyament lògic. Es van crear i potenciar escoles i ateneus per a l’ensenyament laic i gratuït, i per ajudar al desenvolupament de l’individu de manera integral. Les escoles no van rebre subvenció ni de l’Estat ni dels Ajuntaments.

El paper de la CNT i la FAI

La CNT neix el 1910 com un sindicat obert a tota la classe proletària. En dues dècades es converteix en el moviment sindical més actiu i l’organització obrera més important del país. La Confederació Nacional del Treball utilitza la vaga, el sabotatge i el boicot com a instruments de lluita. El 1936 la CNT propugna el comunisme llibertari. La FAI (Federació Anarquista Ibèrica) creada l’any 1927 a València per organitzar i assegurar la durabilitat de la CNT, té el propòsit, tanmateix, de mantenir pures les idees anarquistes. Per tal d’aconseguir objectius, es demanaven al membres integrants uns requisits que podien semblar sectaris de tan radicals com eren.

L’any 1932 els militants de la FAI van anar introduint una gran quantitat d’activistes revolucionaris dins de CNT, la qual cosa va provocar-hi una crisi interna. La FAI va dur a terme una forta tasca de pressió i de descrèdit del govern de la República. Basant-se en la autonomia de cada sindicat, la FAI va proposar vagues revolucionaries en contra de la voluntat de la direcció de la CNT. Uns i altres, però, eren partidaris de la primacia de la revolució. Per a ells la transformació social desencadenada per la guerra es trobava en la paraula col·lectivització, com un intent seriós de crear una federació de municipis lliures i de col·lectivitats obreres. Pel que fa al POUM, cal dir que es diferenciava de la CNT per ser partidari de l’Estat obrer i creure en la necessitat del poder polític.

En els conflictes socials i obrers, tant de camperols com de proletaris o treballadors urbans, es van fer patents les tensions entre les classes socials i aquestes vers el govern republicà. Els problemes no es resolien i les condicions de vida eren cada vegada més pèssimes, amb la qual cosa no van parar d’augmentar les lluites i els conflictes, alguns protagonitzats per grups d’acció com per exemple “els solidaris”. No obstant això, la conflictivitat es va mostrar en les vagues per aconseguir la jornada laboral de les vuit hores. Van aparèixer grups de caire radical com el liderat per Salvador Seguí, “el noi del sucre”( grup format l’any 1923), que lluitaven contra els pistolers, la patronal i contra el govern. Algunes de les tensions van esdevenir com un reflex de la Revolució Russa en diferents reivindicacions. Els sectors més radicals van agafar les pistoles en les revoltes urbanes. Els enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els moviments obrers van ser fecunds. Amb tot, la violència es va manifestar al camp en les insurreccions camperoles que proclamaven el comunisme llibertari basant-se en el socialisme utòpic (episodi dramàtic de Casas Viejas). B. Durruti fou un dels personatges de la revolució social més carismàtic i sol·licitat. La revolució social també representava als obrers enfrontats a l’Església, a la burgesia i al govern o l’Estat.

El falangistes van anar agafant força i van portar a terme no poques accions repressores contra els moviments obrers. Però la revolució social va trobar resposta al camp en plena guerra civil on 300.000 persones va poder viure sota els principis del comunisme llibertari (gestió col·lectiva/ procés de transformació/ beneficis/ serveis a la comunitat). El moviment anarquista volia derrotar el feixisme per crear una nova i millor societat. Però la decepció no va trigar massa a arribar en adonar-se’n que ja no es vivia la revolució, sinó la continuïtat de la Guerra Civil. La revolució anarquista va rebre tot tipus de contratemps: de la guerra, del govern de la República i, fins i tot, dels comunistes. Malgrat tot, però, va existir un canvi social i es va produir una millora (acabant amb la fam en molts indrets, millorant la productivitat tant al camp com a les industries que van ser col·lectivitzades en esclatar la guerra, impulsant l’educació i la cultura). Algunes d’aquestes millores van perdurar en les vides dels homes i les dones que van agafar i viure l’anarquisme com una filosofia de vida, i d’altres es van esvair amb la guerra i amb la dictadura de Franco després.

L’esclat de la guerra

El 19 de juliol de 1936 sonen les sirenes: la guerra ha esclatat! Els anarquistes prenen les armes. El poble també. Els carrers s’omplen de banderes i banderoles de la CNT i la FAI. Una bona part dels Cossos de la Guàrdia d’Assalt i de la Guàrdia Civil es posen al costat dels revolucionaris i del poble armat. Espanya es divideix en dues parts.

Els ciutadans organitzen la societat. El govern de la República està enfonsat. La major part dels capitalistes i de la classe burgesa desapareixen, fugen. Els sindicats i comitès obrers i milicians agafen la direcció de les fàbriques i gestionen els serveis públics. Companys va demanar a la CNT una comissió per governar. Es recerca el suport del Comitè regional obrer antifeixista, fins i tot s’organitzen grups armats per defensar el país (grups de 10×10, formant centúries), integrats per homes joves i grans i, també, dones.

El Comité Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya es crea el 21 de juliol de 1936 pel President de la Generalitat, Lluís Companys, amb la finalitat d’organitzar la lluita antifeixista. Van aconseguir mobilitzar més de vint mil milicians; un gran nombre dels quals eren anarquistes.

Col·lectivitzacions industrials i agrícoles tal i com apareixen en el documental

“La revolució ha posat les terres en les vostres mans” cridaven els dirigents anarquistes. Les terres van ser alliberades de la propietat i les tanques van ser enderrocades. El 80% de les fabriques o empreses de Barcelona es van col·lectivitzar. George Orwell (voluntari del POUM) va dir: “…va desaparèixer el servilisme”. Es van designar els companys més capacitats per dirigir, i es va col·lectivitzar per recercar estalvi i rendibilitat. Es va suprimir el diner (“sense diner no hi ha egoisme”). Economia autàrquica i d’intercanvi.

Exemples d’autogestió: a Alcoi es crea el CLUEA (consejo levantino unificado para la exportació de alimentos). Es van crear consells a Aragó, Astúries i Lleó. A més, es va fundar la federació de col·lectivitats, on cada poble hi tenia representació.

A Barcelona els grups que protagonitzaren la revolució social formaren part d’una comissió d’Habilitació i Control de la Propietat Urbana integrada per: 3 membres de la CNT, 3 de la UGT i 3 de la Generalitat.

En resum: obrers organitzats/ millora social/ autogestió/ funcions de l’Estat exercides per les organitzacions sindicals i obreres/ supressió de l’Estat.

“Mujeres Libres”

Les dones van protagonitzar la seva pròpia revolució: formant-se, participant en les organitzacions sindicals i en els llocs de responsabilitat, desenvolupant feines que fins llavors eren pròpies dels homes (conducció de tramvies, treballs industrials, etc). Frederica Poncell va ser la primera dona europea en entrar en el govern: va accedir a un ministeri del govern republicà quan aquest es trobava a Barcelona.

“Dones lliures” va constituir una federació de dones proletàries que va anar més enllà d’ésser un moviment feminista, per representar un ens de cohesió i de lluita contra el patriarcat amb totes implicacions que el terme comporta. Tanmateix, des de Mujeres libres es va potenciar la formació i l’orientació de la dona vers temes com la maternitat, la sexualitat i la integració al món laboral.

Fets de maig del 1937

Van ser una sèrie d’enfrontaments que es produïren entre el 3 i el 8 de maig del 1937a Barcelona, i a d’altres localitats de la província. Les raons del conflicte es troben en la voràgine pel predomini d’una ideologia sobre l’altre.

Després de un mes de tensió, la crisi forta es va iniciar quan Rodríguez Salas del PSUC , cap de la policia del govern català, va envair l’edifici de la Telefònica, seu de la CNT. La seva acció va precipitar dies de lluita i violència brutal als carrers. Ambdós bàndols tirotejaven als edificis dels contraris. El POUM va lluitar i els militants de la CNT i la FAI li van donar suport, perquè creien que no es podia evitar una contrarevolució dins de la República sense una resistència violenta a la intromissió del Estat policíac. Els comunistes van atacar i matar a anarquistes i membres de les joventuts llibertàries. Segons el documental als comunistes no els hi interessava el protagonisme del anarquisme, per tant, l’objectiu era eliminar als considerats revolucionaris. Els membres del PSUC van provocar una guerra civil dins de la Guerra Civil, instigats possiblement pel comunisme de la URSS, per l’stalinisme. El POUM va ser il·legalitzat. Andreu Nin va ser assassinat. Les lluites es van acabar quan van faltar aliments i van arribar les guàrdies d’Assalt del govern sota la direcció d’un membre de la CNT; llavors es va restablir l’ordre.

Valoració del documental

Com a proposta del socialisme utòpic, pel que fa a la vessant ideològica i com una manifestació àcrata en la quotidianitat, és a dir, en la vessant pràctica, l’anarquisme va calar, sobretot a Catalunya i Andalusia, en uns moments històrics en els que la conjuntura social i econòmica era totalment desfavorable per a la classe obrera, tant del camp com de la ciutat.

Com a filosofia (fundada per Bakunin –per l’anarquisme col·lectivista- i Kropotkin -per l’anarquisme comunista-) i ideari polític es rebutja tota forma d’autoritat i poder establert ( etimològicament anarquisme prové del grec anarkho, és a dir, sense poder o no poder) posant la supremacia en l’individu i proposant un desenvolupament pràctic, mitjançant la col·lectivització i l’autogestió pel que fa al funcionament a partir de l’individu, i proposant el federalisme com a model d’estructuració per assegurar l’autonomia dels diferents sectors socioeconòmics.

Així doncs, tornant a la situació viscuda a Espanya en general i en particular en les dues zones del país abans esmentades, el moviment anarquista va tenir una molt bona acollida en els segments socials de la classe obrera, tant com a militants de la CNT i la FAI com a milicians o participants de les diferents comissions, organitzacions i centres creats per l’iniciativa anarquista. A part de ser acceptat i assimilat com a ideologia, l’anarquisme va coadjuvar i potenciar les voluntats de canvi social que hi havia en les ments de les classes oprimides, i les va portar a protagonitzar la revolta social. Així, els camperols i els treballadors urbans no solament van lluitar per unes condicions de vida dignes i per un canvi social, sinó que van lluitar després contra el feixisme per un canvi polític.

Finalment, assenyalar que, mitjançant les entrevistes del documental als diferents testimonis, es pot constatar el grau d’implicació i d’assimilació del anarquisme de manera que, en el present i després de tants anys, aquestes persones encara mantenen viva la fe en l’anarquisme com a una forma de viure vàlida i positiva, i com el camí que pot portar al canvi social de manera radical.

BIBLIOGRAFIA