Els films essencials | Saber

Documentals històrics sobre la Guerra Civil (IV)

Josep Oriol Jorba>>

DOCUMENTALS HISTÒRICS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

(IV) Los defensores de la fe. La tragedia de España (1938)

Fitxa tècnica:

Director: Rusell Palmer

Any: 1938

Nacionalitat: EEUU

Durada: 1 h. 17’

Format: documental en color

Emissió: TVE en el programa “EL laberinto español”

Des del primer moment el film mostra la seva intencionalitat que és constituir un document fílmic propagandista de la causa nacional des la perspectiva patriota. Es va produir per ser retransmès pel món com a propaganda política del feixisme.

Les causes exposades en el documental fan referència als fets protagonitzats pel Front Popular, que el 1936 boicoteja les eleccions generals i porta a terme un seguit d’actes com la crema d’esglésies, l’alliberament de presos i diversos assassinats. Llavors, el bàndol sosllevat i nacional “per alliberar-se de les desgràcies” fan un front comú de dretes amb el General Franco al capdavant, per tal de posar “ fi al caos”.

El film fa una exposició molt partidista de les causes de la guerra: el Front Popular va liderar la caiguda del govern republicà existent i, junt amb les organitzacions de base, com la CNT i la FAI, va potenciar la revolució social fent pressió, més que boicot, de cara a les eleccions del 1936. Pel que fa al conjunt del actes, s’han d’emmarcar dins un context de revoltes i insurreccions, en definitiva de violència, que van esdevenir l’explosió final de les classes populars cansades de les injustícies i de la misèria.

Quan el documental planteja la fusió de tots els partits en un de sol fa referència a la fusió del diferents partits de la dreta que donen suport al Alzamiento Nacional. El partit únic resultant va rebre el nom de Falange Española Tradicionalista y de las JONS –Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, que va ser el braç polític del Movimiento Nacional.

Al llarg del reportatge apareixen generals i militars com Franco, Queipo de Llano, Mola, Ramón Franco, Aranda, Monasterio i Millán Astray. Tots ells van tenir un paper destacant en els fets que recupera el film:

Francisco Franco Bahamonte (Ferrol, 4 desembre de 1892) va ser un militar integrant de la sublevació de les forces armades del 1936 que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. La seva carrera a l’exèrcit va quedar marcada per la Guerra del Rif al Marroc, on va aconseguir la graduació de general l’any 1926. Va ser investit com a Cap Suprem del bàndol nacional l’1 d’octubre del 1936. Líder del partit únic Falange Española Tradicionalista y de las JONS, va ser el motor del moviment ideològic, totalitari en un primer moment i dictatorial al llarg del seu mandat com a Cap d’Estat. Va morir a Madrid el 20 de novembre del 1975.

Gonzalo Queipo de Llano y Sierra (Tordesillas, 5 de febrer de 1875) militar espanyol en graduació de tinent general de cavalleria. Va ser educat en un seminari. Va combatre en la Guerra Hispano-Estadounidense i en la Guerra del Rif, on va ascendir a general de brigada l’any 1923. Va donar suport al dictador Miguel Primo de Rivera. Amb la República va ser nomenat Capità General de Madrid i inspector General de l’Exèrcit, contribuint de forma positiva amb les reformes militars de Manuel Azaña. Amb Alcalá Zamora va ser nomenat Cap del Quart Militar del president de la República. Descontent amb la política republicana, va participar en el cop militar contra el govern de la Segona República. Durant la Guerra Civil va utilitzar el mitjans radiofònics per a potenciar la guerra psicològica. Nomenat Cap del exèrcit del Sud, va ser conegut com el “Virrei d’Andalusia”. Va morir el 9 de març de l’any 1951 a Sevilla.

Emilio Mola Vidal (Neix a Placetas, Vila Clara, Cuba 1887 i mor a Alcocero de Mola, Burgos el 1937). Va ser el cabdill inicial de la sublevació del 36, així se’l coneixia com “el Director”. L’any 1931 el govern de la República l’aparta del servei i l’empresona. Després de la rebel·lió de Sanjurjo és passat a la reserva. L’any 1934 és amnistiat. El govern del Front Popular el trasllada l’any 1936 a Pamplona per tindre’l controlat. Va ser governador militar d’aquesta ciutat. El 19 de juliol del 1936 protagonitza el pronunciament a Navarra amb el suport del Carlins.

Ramón Franco Bahamonte (Neix al Ferrol 1896 i mor a Espanya en lloc desconegut l’any 1938). Tenia dos germans, Francisco i Nicolás Franco. Era Tinent Coronel de l’exèrcit; militar i aviador. Va participar en la guerra del Marroc com a pilot. El 1930 va formar part d’una sublevació contra la monarquia, havent de fugir cap a Lisboa. Amb la República és rehabilitat ocupant càrrecs de responsabilitat a la direcció de l’aeronàutica militar. Va ser destituït i va passar a l’activitat política com a diputat per Esquerra Republicana de Catalunya. En començar la guerra civil es va posar al costat del bàndol dels sollevats. Les causes de la seva mort encara no han estat aclarides.

Antonio Aranda Mata (Leganés 13 novembre de 1888 – Madrid 8 de febrer de 1979). Va combatre al bàndol nacional, primer com a coronel i després com a general. Va participar en la repressió d’Astúries del 1934. Va organitzar una sortida de forces per ajudar al govern republicà, i després es va passar al bàndol nacional. Pels seus mèrits a la guerra va rebre la “Cruz Laureada de San Fernando”. Va participar a la batalla de Terol, a l’ofensiva d’Aragó i a la batalla del Ebre. Es va integrar a la “Unión de Fuerzas Democráticas y Monárquicas”. El 1943 va ser acusat de conspirar contra Franco; es va salvar pel fet de ser un heroi de guerra. Segons Paul Preston, quan va ser governador militar de València es va preocupar per la corrupció de la policia, la repressió i les activitats incontrolades de membres falangistes. El rei Joan Carles I va ascendir-lo a Tinent General.

José Monasterio Ituarte (Palma de Mallorca 1882 – València 1952). Va combatre a la guerra del Marroc i al bàndol revoltat a la Guerra Civil al cos de cavalleria. Va ser general. Durant la República va ser col·laborador de Gil Robles i, més endavant, del general Cabanelles per preparar el pronunciament. Conseller nacional de la FET i de las JONS. SentTinent General va enviar una carta conjunta a Franco on li deia que calia una monarquia a Espanya. Va ser nomenat capità general de la V Regió Militar (Saragossa) i de la III (València).

José Millán Astray Terreros (La Corunya, 5 de juliol de 1879-Madrid 1 de gener de 1954). Va ser el fundador de la Legió Estrangera. A la guerra del Marroc va resultar ferit i parcialment mutilat. Ha estat famós per la baralla verbal amb Miguel de Unamuno en un acte celebrat a la Universitat de Salamanca (on Unamuno era el rector), el 12 d’octubre de 1936, amb motiu de la commemoració del Dia de la Raza. Al final del discurs pronunciat per Millán Astray, Cap de la Legió, va cridar “¡Abajo la inteligencia. Viva la muerte!”. Unamuno va fer una protesta indicant entre altres coses: “me atormenta pensar que el general pudiera dictar normas de psicologia de masas…Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio ver cómo se multiplican los mutilados a su alrededor… Venceréis poque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis”. Va ser Cap de Premsa i Propaganda del règim franquista. Junt amb d’altres va fundar Radio Nacional.

Les batalles que apareixen en el documental es situen cronològicament de la següent manera:

Batalla de Belchite: del 24 d’agost al 6 de setembre del 1937. Va començar per frenar l’avanç del bàndol nacional o feixista.

Batalla de Terol: del 15 de desembre del 1937 al 22 de febrer 1938. A partir del 20 de febrer les tropes republicanes van ser obligades a retirar-se per la carretera de València, degut a la pressió de les tropes marroquines comandades pel general Yagüe.

Batalla i presa de Castelló de la Plana: 13 de juny de 1938.

Cal destacar que el film no fa distinció, intencionadament, entre el tipus d’ajuda que rep cada bàndol. És a dir, no destaca el fet que entre les ajudes n’hi van haver de voluntàries, com va ser el cas de les brigades internacionals procedents de diferents parts del món per ajudar la causa republicana i per lluitar contra el feixisme (aspecte de guerra romàntica).

En esmentar el suport rebut pel bàndol republicà, difumina i tergiversa la realitat dient que el rojos van rebre ajut dels russos comunistes i de ciutadans anglesos, francesos i americans, tots ells també comunistes.

Repassant, després de vèncer a Castelló, l’estat de la maquinaria de guerra, el narrador diu que l’artilleria era soviètica i que les caixes de municions eren de Mèxic, Txecoslovaquia i França.

Pel que fa al bàndol nacional, no fa esment de les legions Cóndor alemanyes per qüestions clarament d’imatge degudes al component nazi. Esmenta, però de manera molt lleugera, les tropes italianes donant xifres errònies. No esmenta tampoc l’ajuda dels EEUU (carburant). Falseja quan diu que les tropes marroquines eren voluntàries (eren mercenaris a sou). D’aquestes es diu: “van defensar Espanya del comunistes amb energia”, “lluitant contra els Rojos infidels”, d’aquí el nom de defensors de la fe. La realitat va ser que, a banda de combatre en l’estat de guerra, les ‘tropes mores’ van perpetrar barbaritats contra la població civil.

BIBLIOGRAFIA