Els films essencials | Saber

Drancy, un camp de concentració a París (Stephen Trombley)

Josep Oriol Jorba>>

Fitxa tècnica:

  • Escrit i produït: Peter Miller, Bruce Eadie.
  • Dirigit: Stephen TROMBLEY.
  • Presentació: Joan Cullà.
  • Data de producció: 1994.

Nota preliminar:

Cal tenir en compta la següent terminologia:

  • Camp de trànsit.
  • Camp de concentració.
  • Camp d’extermini.

DRANCY era un camp de trànsit, l’avantsala d’Auschwitz. Situat a 7 Km. de París. Les obres s’iniciaren l’any 1930 amb l’objectiu d’allotjar soldats. Tanmateix es va pensar en allotjar al refugiats espanyols que sortien d’Espanya per la Guerra Civil. Però a partir dels empresonaments massius de jueus a París, el mes de juliol de 1941, Drancy es va convertí en camp de jueus administrat per tres oficials de la SS.

El camp estava format per edificis de cinc plantes en forma de U.

Síntesi:

El 14 de juny del 1940 París cau en mans dels nazis. França es va rendir; s’instal·là un nou govern, col·laboracionista i antisemita a Vichy. El govern col·laboracionista de Vichy convertí Drancy en camp de trànsit per ordres dels nazis. Allà hi destinaren jueus estrangers de l’Europa de l’Est (immigrants) i jueus de religió hebrea o israelites. Inicialment només hi van portar homes jueus, més tard les deportacions foren massives, s’hi destinaren dones i nens.

Es va promulgar una llei de desposseïment dels béns dels jueus.

En una àrea o barri jueu de París amb el suport de ciutadans soviètics es van protagonitzar manifestacions, els gendarmes i la policia militar van envoltar el barri i els van detenir.

Els gendarmes eren els responsables de la vigilància del camp. Es podien diferenciar dos tipus de brigades, els antisemites, cruels i maltractadors, i els correctes  i compassius.

Entrevistat: un jueu arrestat als 13 anys, portava identificació falsa, però els nazis li van fer baixar els pantalons i van comprovar que estava circumcidat.

Cada edifici disposava d’un cap d’escala, jueu. El jueus immigrant van tenir al seu càrrec les feines més dures, els jueus israelites les més còmodes. Així es van anar creant unes castes entre ells mateixos.

De mica en mica s’anava morint gent de fam.

Als voltants de Drancy hi havia una ciutat d’uns 35.000 habitants. Des edificis més alts es podia observar el camp. El francesos no jueus van restar impassibles. No deien res, per por?, per indiferència?.

El pla contra aquests jueus a França estava dins del complot de liquidació per extermini dels jueus conegut com “la Solució Final”.

Per anar controlant millor els jueus s’havia creat una organització que afiliava i fitxava aquest col·lectiu, l’organització es deia UGIF (Unió General d’Israelians Francesos).

Amb motiu de la “Gran Batuda” es van produir molts suïcidis per tal d’estalviar-se el sofriment que es preveia.

Els nens jueus eren separats dels seus pares.

Les llistes dels deportats cap a Auschwitz les confeccionaven els caps d’escala.

Les habitacions dels edificis disposaven de lliteres, sense matalàs, només palla. L’aliment era escàs, rondava la fam i les malalties. Les dones al veure les deportacions indiscriminades i que eren separades dels seus fills, embogien.

Dels 74.000 deportats només en van sobreviure 2.500.

Entrevistat: declarà: “els francesos van fer la feina pels nazis, amb molt de gust”.

Apèndix:

Acabada la 2ªGM, el govern francès va vendre la imatge de la França “Resistent” amb la doble finalitat, per una banda per buscar la unitat de la població davant la memòria del succeït; i per altra banda, per a llançar a l’exterior una imatge heroica i positiva.

El fenomen de la resistència va ser puntual; en general, es va col·laborar amb el règim Nazi.

Fins al cap de 31 anys França no va edificar un monument commemoratiu en honor a les víctimes de l’Holocaust, al deportats i exterminats.

A França ha va haver molts anys d’obscurantisme.

Fins a la dècada dels 70 dels s. XX no hi va haver cap llibre al respecte, llavors sorgiren obres com:

  • Drancy un camp de concentració molt ordinari, 1941-1944.
  • Si això es un home, de Primo Levy.
  • La treva, de Primo Levy.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to Top ↑