Saber | Tribuna

‘El abuelito está muy bien’

Planta Hospital Clínic.

Juan Mari Tellería>>Amb aquestes candoroses paraules, pròpies d’una nena, expressava la infanta Leonor la seva alegria per l’èxit aparent de la recent i costosa operació patida per SM el Rei Don Juan Carlos I de Borbón y Borbón, o almenys així ho han donat a entendre els mitjans de comunicació.

I per ser sincers, l’únic que podem fer es complaure’ns amb i per a ella. Finalment, què pot saber una nena de set anys d’entrellats polítics i dinàstics? Quina informació pot tenir de la situació real de l’estat, de la monarquia o del conjunt socioeconòmic del país? O quina culpa se li pot atribuir? Una nena sempre és una nena, infanta o no.

El problema no és que la infanta Leonor de Borbón y Ortiz s’alegri perquè el seu avi està molt bé. Radica, per contra, en la quantitat de nens espanyols o residents al territori nacional els avis dels quals, papàs, mamàs o germanets no estan tan bé, i no perquè no volen anar a l’hospital quan tenen un problema de salut, sinó perquè amb les recents disposicions dictades per l’administració —llegeixi’s “les conegudess retallades”— no poden ser degudament atesos. Encara bullen en la nostra ment imatges i notícies recents aparegudes en els diferents mitjans de comunicació en les quals s’escoltaven veus enfafades (i amb raó!) davant les dràstiques mesures preses per les autoritats pertinents i que afecten directament a la vida mateixa i al benestar de la població, una cosa que en principi hauria de ser sagrada.

Per això, tota la informació, de vegades de manera pesada, sobre la salut de SM i de la seva ràpida i costosa operació ens sembla una miqueta vexatòria, una miqueta insultant, per no dir “provocativa”, per al comú de la ciutadania. Només l’avi de la infanta Leonor tindrà dret a una sanitat com Déu mana? Únicament ell podrà “estar molt bé” enfront de tants altres que no poden estar-ho? Perquè, dit sigui amb tota la tristesa del món, ens imaginem malament a tan regi personatge en una llista quilomètrica d’espera per ser operat o amb problemes greus a l’hora de ser anestesiat o atès a causa de manca de mitjans en el centre on se l’ha intervingut. I com és normal, la pregunta ve per si sola: hi haurà tal vegada avis de primera, de segona, de tercera, de quarta, fins a de cinquena categoria, i no ens havíem assabentat? O pitjor encara, ens haurem arribat a creure tant allò de la llibertat i la igualtat que al final hem quedat aclaparats per la ideologia dominant i no sabem el que fer ni el que dir davant situacions tan injustes com aquesta?

La nena Leonor, amb els seus set anys i tot un entorn en el qual res li manca —encara que més d’un ha apuntat, i creiem que amb bon encert, que la pobra té mancança d’allò més fonamental per a la persona humana, però això és un altre assumpte—, sens dubte que no pot entendre el que signifiquen retallades ni mesures econòmiques de reducció de la despesa sanitària. No entren encara en el seu cervell infantil conceptes com el de la injustícia social, el de la desigualtat o el de la corrupció. I tampoc creiem que tingui massa clar el que significa això de ser rei, príncep, infanta i altres títols i prebendes. És simplement una nena petita que, com és natural, s’alegra que el seu avi, al que ha d’estimar molt, estigui molt bé. Quina criatura no actuaria igual?

L’única cosa que podem desitjar-li a aquesta nena petita és que sigui molt feliç en la seva vida i que pugui gaudir molts i llargs anys de la seva família, de totes aquelles persones que —se suposa— l’estimen i la mimen. Ens agradaria poder desitjar el mateix per a tants d’altres nens de la seva mateixa edat, i també majors i menors, que tot i vivint al mateix país i en la mateixa època han perdut, o estan perdent avui, ara mateix, familiars molt estimats perquè una administració immoral (i amoral) no es preocupa per res de les vides i la salut dels súbdits de l’avi de Leonor.

La justícia social i la protecció dels menys afavorits no és una opció que els governs o les administracions puguin adoptar o no, segons la seva conveniència o els seus interessos. És un mandat emès per una autoritat molt més alta que els reis d’aquest món, una autoritat inapel·lable i en aquests temes totalment intransigent. La salut de les persones, el mateix que la seva educació o formació, no és un patró de canvi ni un punt a negociar en una taula. És simplement una obligació prioritària dels qui posseeixen el poder i una clara evidència de la seva pretesa legitimitat davant Déu i davant els homes.