Ser | Reportatge

“El amor es más fuerte que las bombas” de Joachim Trier

Llepar-se les ferides

Joan Millaret Valls >> El director noruec Joachim Trier canvia d’escenari en la seva tercera pel·lícula “El amor es más fuerte que las bombas/LouderthanBombs” per rodar a Nova York en règim de coproducció europea després de films com “Reprise” (2006) i “Oslo, 31 de agosto” (2011).

La seva nova pel·lícula té un marcat accent melodramàtic ubicat en l’àmbit familiar que arranca amb els preparatius d’una exposició pòstuma d’homenatge a una mare morta fa uns anys en un estrany accident de cotxe, Isabelle Reed (Isabelle Huppert), cèlebre fotògrafa de guerra. L’exposició anirà acompanyada d’un article al New York Times d’un íntim col·laborador d’ella, el periodista Richard (David Strathairn), on es revelarà un secret conegut per tots, menys pel seu fill adolescent.

Aquest film, que no vol parlar pas del periodisme de guerra, fa una immersió en el dolor familiar a partir dels diferents punts de vista dels personatges afectats per la tràgica absència de la mare, però alhora també trasbalsats pels seus propis afers personals. El vidu, Gene (Gabriel Byrne), manté un embolic amb una companya professora; el fill gran, Jonah (Jesse Eisenberg), ha estat pare i planta la seva dona i fill a l’hospital per estar al costat del seu germà adolescent Conrad (Devin Druid). I és que el fill petit roman absolutament encloscat en sí mateix després del descobriment del secret que amagava la seva mare, amb una tendència a desenvolupar comportaments de risc, esdevenint el personatge més problemàtic i conflictiu de tots.

El film esdevé una teràpia de dol col·lectiva que mesura l’abast de l’efecte dominó que té la desaparició de la figura de la mare en les respectives vides del protagonistes i el sotrac emocional que els estaborneix tot i el pas del temps. Però tanta inflamació revestida de complexitat i transcendentalitat acaba per perdre’s irremeiablement en una retòrica buida i ploranera. Una pel·lícula que disfruta llepant-se les ferides, encomanant-se d’una lletania de la pena, amb una tendència molesta a la grandiloqüència, i dotada d’un to parsimoniós i greu excessivament calculat que, al capdavall, la fa decaure en una solemne fatuïtat.