Saber | Tribuna

El còdex de la vida

Foto: Creative Commons.

Javier Bustamante>>Cada cultura té la seva forma pròpia de captar la realitat, d’incorporar-la, d’enunciar-la, d’imaginar-la i fins i tot de somiar-la. Crea mites i investiga raons per intentar saber perquè és com és, d’on ha sortit la realitat que té davant dels seus ulls i, en última instància, quin és l’origen de qui es qüestiona tot això.

En la mesura que la cultura avança i, en el si d’aquesta, la persona, es va codificant la realitat. Per això crea sons amb els quals anomena el que l’envolta. Inventa un discurs quan va enfilant aquests sons, com si cantés. I amb aquest procés va humanitzant l’univers, el va fent assequible, familiar i amable. Una vegada que pot crear una imatge dintre seu, l’ésser humà és capaç de plasmar aquesta relació de manera plàstica per deixar constància d’ella. Així és com van néixer les pintures rupestres, els glifos, els còdexs i, per últim, els alfabets.

La manera d’escriure la realitat fa un retrat de com la veu una determinada cultura o persona.

La manera d’escriure la realitat fa un retrat de com la veu una determinada cultura o persona. Com aquests tests psicològics en els quals es projecta el món interior. Per citar un exemple, si ens situem davant d’un còdex prehispànic o pintures, com també se les sol conèixer, podem apreciar un conjunt univers on ha quedat plasmat un fragment de la realitat. Ja sigui un mite fundacional, una relació de tributs o els costums religiosos de les festes. A l’interior dels còdexs tot parla. De fet els antics sabien interpretar-los per «fer-los parlar». Tot té el seu significat: la disposició dels glifos que s’hi representen, la proporció i les mides, les traces i la direcció.

Al començament del període colonial de Mèxic, els tlacuilo –paraula nàhuatl que designa les «persones que en pintar escrivien» els còdex, l’equivalent de les quals serien els escribes– van haver de fer un esforç enorme per interpretar la realitat que es presentés davant dels seus ulls. Molts d’ells van haver de passar a ser informants i així confeccionar còdexs a petició d’alguns missioners, els quals donessin compte, tant de l’origen de les seves cultures com del present que vivien. Gran part d’aquests còdexs estaven destinats a les autoritats espanyoles i, fins i tot, al rei. I per això, sobre les pintures van haver d’anar incorporant paraules o frases en castellà, llatí i nàhuatl que expliquessin el simbolisme.

L’univers indígena es va modificar en canviar les claus amb què l’interpretava i amb què el perpetuava a través del temps. Amb el pas de les generacions va anar adoptant l’alfabet llatí i els antics glifos van passar de ser entitats comunicatives dintre d’un context, a convertir-se en elements decoratius de la pàgina d’un llibre. Així mateix, el suport material va deixar de ser l’escorça de paper amate per a donar pas al pergamí o als fulls de paper.

Amb cada conjunt de paraules, que és la manera occidental de com majoritàriament aprehenem i fixem conceptes, es va pintant un còdex al nostre cor.

Al llarg de les nostres vides va canviant la nostra manera de codificar la realitat. De nens, primer, anem imitant sons, després comencem amb les primeres paraules associades a alguna persona, necessitat o afecte. Posteriorment anem afegint més i més paraules i símbols amb els quals anem incorporant la realitat i després evocant-la quan no la tenim materialment present.

La incorporació del que és nou moltes vegades ens passa inadvertit, però altres vegades és un procés plenament conscient. Fins i tot, pot suposar un trauma quan hem de deixar enrere una manera de concebre el món per anar incorporant una altra.

En el procés d’incorporar la realitat intervé la part física, però també la intel·lectual i l’emocional. Amb cada conjunt de paraules, que és la manera occidental de com majoritàriament aprehenem i fixem conceptes, es va pintant un còdex al nostre cor. Aquelles imatges difuses que anem captant primerament, les anem contornejant a base de paraules fins a aconseguir apressar el que ens succeeix. És així com tots portem un «escrivà» dintre. Imatges i paraules conformen la nostra autobiografia.

Seria un bon exercici contemplar la nostra vida com si fos algun d’aquests antics còdexs. Veure quins són els esdeveniments importants que han deixat la seva marca en el nostre itinerari vital. Quines persones han incidit o acompanyat els nostres passos. Ens quins moments hem sigut més protagonistes del nostre propi guió i ens quins moments simples espectadors. Per això és necessari el repòs, la contemplació i, perquè no, la fascinació de voler emprendre aquesta investigació. Cada vida té el seu propi còdex.

Javier Bustamante és poeta.

Article publicat a www.ambitmariacorral.org

Foto: Creative Commons