Saber | Tribuna

El deure de l’estat

Josep Oriol Jorba >> Els estats, estiguin constituïts com a monarquies o repúbliques, provenen d’una legitimació gens democràtica, ja que són els hereus dels estats moderns, unes estructures de poder que no eren altra cosa que l’extensió de les monarquies absolutes i aquestes una evolució de les monarquies patrimonials medievals. En definitiva, formes de poder instaurades sota l’auspici de la llei del més fort.

En cap ocasió, al llarg de la història de la humanitat, s’ha donat la tessitura de què el poble hagi liderat i legitimat la creació del seu propi estat. Ni tan sols l’aclamada i exaltada Revolució francesa, que va provocar el trencament amb el despotisme il·lustrat, va tenir arrels populars, ja que en definitiva fou una revolució burgesa.

En conseqüència, per la pròpia lògica, els estats, tinguin la forma de poder que tinguin, estan més involucrats i còmodes en la gestió de la repressió i l’opressió del poble que no pas en la formació per la transformació o millora dels individus i de les estructures que constitueixen l’estat. Prima més el control policial i l’exacció fiscal que l’obsessió per garantir els drets i el benestar de la ciutadania. Proves, mil.

Malgrat la crisi global cap estat ha rebaixat, de forma substancial, la despesa militar ni tampoc els impostos; tanmateix continua essent tou i permissible envers les tracamanyes i evasives dels poderosos.

A dia d’avui, en lloc de treballar de manera conjunta, tots i cadascun dels agents que configuren el marc polític per a l’elaboració d’un model d’equilibri i de justícia, l’estat es centra de forma imperativa en la funció recaptatòria; i a més ho fa de manera ineficient, improductiva, amb buits legals, pròpia d’un estat amb un projecte inacabat.

Quan el vèrtex de la piràmide social no fa la funció de líder, quan el govern no gestiona i administra adequadament el més important i preuat per a la societat, com és l’educació per a la formació, llavors ha de ser la pròpia societat, des de la base, la que ha de liderar el procés per a la transformació.

No cal descriure, ni fer un elenc, tots els decrets i declaracions que han figurat a les ‘cartes magnes’ o que actualment estan presents a les ‘declaracions universals’ o a les ‘singulars constitucions’, per entendre que la missió bàsica, fonamental, de l’estat, no és altra que la de protegir al ciutadà dotant-lo d’un corpus de drets i deures a través de la bona i eficaç formació. Per tant, si la formació no és la convenient i adequada, llavors mai tindrem allò que volem, allò que ens mereixem, a saber, un autèntic ‘estat de dret’.

En definitiva, aquest seria, essencialment, el full de ruta natural en democràcia. Però bé, degut a què l’estat no té, ni tampoc treballa en la direcció per a tenir un model de funcionament que vetlli per aconseguir l’anteriorment esmentat, cal que la formació, des del punt de mira integral de l’ésser, es treballi des de la base, des de les relacions socials primeres, des de les relacions pares/fills.

Presa de la Bastille durant la Revolució francesa (1789).

Presa de la Bastilla. Revolució francesa.

Quan el vèrtex de la piràmide social no fa la funció de líder, quan el govern no gestiona i administra adequadament el més important i preuat per a la societat, com és l’educació per a la formació, no tant intel·lectual sinó humana, a fi de què les sinergies que es generen coadjuvin a tenir una societat justa i equilibrada, llavors ha de ser la pròpia societat, des de la base, la que ha de liderar el procés per a la transformació.

Si l’estat no va per aquest camí perquè té altres prioritats o perquè, simplement, no té el model clar, llavors la total i plena responsabilitat de lideratge recau en tots i cadascun de nosaltres. Aleshores el canvi ha de venir de baix cap a dalt, és a dir, des dels pares i els fills, des de les escoles i universitats, des de les empreses i les entitats no governamentals.