Els films essencials | Saber

El Gatopardo (L. Visconti)

Imatge d'una escena de 'El Gatopardo' // cinestonia.blogspot.com

Josep Oriol Jorba >>

Nota preliminar

‘Il Gattopardo’ és el títol d’una novel·la de Giussepe Tomasi di Lampedusa (Palerm, 1896- Roma 1957), onzè príncep de Lampedusa. Va ser un autor sicilià d’obra única publicada pòstumament l’any 1958, quan Elena Croce, filla de Benedetto Croce –escriptor, filòsof i historiògraf que va influir sobre l’obra de A.Gramsci i altres de la corrent del materialisme històric–, va enviar l’obra al escriptor Giorgio Bassani, que la va publicar a l’editorial Feltrinelli.

Curiosament, Giuseppe Tomasi va morir, com el protagonista d’’Il Gattopardo’, a Roma i també va ser inhumat al mateix cementiri, el dels Caputxins de Palerm.

L’afició i la passió que va experimentar Luchino Visconti per la novel·la de Giuseppe Tomasi va ser de tal dimensió que la fidelitat del film amb el llibre no és tant sols argumental, sinó fonamentalment sentimental. Com esmenta Arnau Olivar: “Novel·la i pel·lícula son una mateixa visió de dos prínceps, un Lampedusa i un Visconti; els dos conscients del que es debatia, una visió narrativa del ‘Risorgimento’, a Sicília; els dos estan d’acord: allò representà un frau per al poble sicilià i un entroncament de l’antiga classe dirigent (l’aristocràcia) en la nova riquesa (la burgesia)… el personatge del príncep de Salina és respectat i tanmateix estimat”.

Fitxa tècnico-artística

Títol original: ‘Il Gattopardo’.

Producció: Titanus S.N./ Pathé Cinéma, S.G.C.

Productor: Goffredo Lombardo.

Any de la producció i nacionalitat: Itàlia-França. 1962-1963.

Director: Luchino Visconti.

Guió: Luchino Visconti, Suso Cecchi d’Amico, Pasquale Festa Campanile, entre altres.

Argument: Basat en la novel·la homònima de giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Decorats: Giorgio Pes i Laudomia Herculani.

Musica: Nino Rota.

Intèrprets: Burt Lancaster (Don Fabricio, príncep de Salina), Alain Delon (Tancredi Dalconeri), Claudia Cardinale (Angelica Sedara), Paolo Stoppà (Don Calogero sedara), Rina Morelli (Maria Srella, princesa de Salina), Romolo Valli (Pare Pirrone), Serge Regiani (Don Ciccui Tumeo), Ottavia Picolo (Caterina), Lucia Morlachi (Concetta), Pierre Clementi (Francesco Paolo).

Duració: 205 minuts.

Cel·luloide: Color.

Sinopsi argumental

La invasió de Sicília per Garibaldi comporta una situació crítica a nivell polític i social per a Don Fabrizio, príncep de Salina. L’any 1860, l’esmentat líder revolucionari accelera la unió nacional italiana, amb la qual cosa el petits Estats es van incorporant al regne d’Itàlia, conformat al voltant de Víctor Manuel de Saboia, rei del Piamonte. En conseqüència el Príncep de Salina i la seva família es trasllada a Donnafugata.

Angèlica, filla d’un nou ric anomenat don Calogero, capta l’atenció i fascina al jove Tancredi, nebot del Príncep. Aquest veu amb bons ulls la possible unió entre els dos recents enamorats, ja que representarà la fusió entre l’aristocràcia i l’alta burgesia; però aquest fet li va comportar emetre el seu vot favorable a la unificació italiana en un plebiscit presidit per don Calogero. Fins i tot, el Príncep renuncia a un escó al Senat que li ofereix el rei Víctor Manuel.

En un ball que ofereix el Príncep al palau de Ponteleone en honor a Angèlica, don Fabrizio comprova amb nostàlgia la ineluctable caiguda de la seva classe social, ja que sap perfectament que el destí era irreversible; amb tot però pensa que “és necessari que tot canviï, perquè tot segueixi igual”. De manera que decideix afavorir la revolució donant suport al seu nebot Tancredi que, en un primer moment, es va incorporar a les forces garibaldines i després al nou Exèrcit italià. Malgrat tot don Fabrizio es troba imbuït sota el destí del fi del seu món aristocràtic.

L’autor

Luchino Visconti, comte de Lonate Pozzolo (Milà 2 de novembre de 1906 – Roma 17 de març de 1976). Fou director de teatre, escenògraf, escriptor i director i guionista de cinema.

La seva filmografia: 14 llargs-metratges, entre els que destaquen ‘Ossessione’, ‘La terra trema’, ‘Bellíssima’, ‘Sens’, ‘Lo Straniero’, ‘Morte a Venezia’, ‘L’innocent’, entre altres. 2 curt-metratges, ‘Il Lavoro’, ‘La Strega bruciata viva’. També va fer la realització d’un un documental: ‘Giorni di Gloria’. Va rebre molts premis i nominacions. Pel film que ens ocupa ‘El Gatopardo’ va ser guardonat amb la Palma d’Or al Festival de Cannes l’any 1963. L’any 1935 es va traslladar a París on va col·laborar amb Jean Renoir en un projecte neorealista com assistent de direcció de ‘Une partie de Campagne’ (1936).

Amb el film ‘Ossessione’ (1942) va plantejar una nova visió del cine, introduint actors no professionals i amb temàtiques relacionades amb la concepció de la realitat i els problemes socials. El neorealisme no va ser una escola amb principis i personalitats artístiques totalment concordants, ni amb directors i guionistes, amb la qual cosa es manté l’existència d’una línia més idealista, representada per Roberto Rossellini; i una altra més propera al marxisme, representada per L.Visconti.

Vers ‘Il Gattopardo’ de Giussepe Tomasi, Visconti va declarar: “ Me apasioné por las polémicas de la crítica sobre el contenido de la novela, hasta el punto que deseé poder intervenir para decir aquello que pensaba. Quizá esta es la razón que me llevo a aceptar la realización del film”.

Context de la realització

El context del moment de la realització de ‘El Gatopardo’ a Europa s’estava desenvolupant la denominada “revolución de las nuevas olas “ –com indica el professor J.Mª Caparrós– en la que hi participava el Nou Cinema Italià, encapçalat pel realitzador marxista Michelangelo Antonioni, al temps que s’anava deixant a banda l’estil neorealista.

Itàlia havia estat governada des de la fi del feixisme fins l’any 1953 per una coalició centrista de democristians, liberals, republicans i socialdemòcrates, que havia exclòs del govern a comunistes i socialistes. Després van pujar al poder governs de transició. A partir del 1962 es creen les condicions que van coadjuvar a què l’esquerra tingués presència i participació en l’aparell de l’Estat. Amb les eleccions del 1963 els comunistes i els socialistes van poder participar en el govern d’Aldo Moro i Visconti va declarar: “Votaré la candidatura comunista, como siempre he votado… Diré que voto comunista porque soy antifascista”. (cita extreta del llibre ‘100 películas sobre historia contemporánea’, del professor Caparrós).

Però malgrat la anomenada “apertura a sinistra”, Visconti no es va sentir satisfet amb el tarannà polític. A resultes de ‘Il Gattopardo’, alguns crítics van dir que aquest film va actualitzar els fets del ‘Risorgimento’ en el present històric. Recordem l’exclamació del protagonista del film: “En este país de componendas… todo queda com está”.

Després de la mort de Palmiro Togliatti, el 1964, un dels fundadors del PCI i successor de Antoni Gramsci en la secretaria general, les relacions de Visconti amb el Partit Comunista Italià es van anar esvaint. A més des del PCI es va criticar la tasca cinematogràfica de Visconti acusant-lo de haver abandonat l’esperit combatiu de ‘Senso’, i de replegar-se en l’escepticisme encarnat en la persona del protagonista, el príncep Salina.

Així dons va ser en aquest context que va saltar a la pantalla l’obra mestra sobre la Unificació italiana, ‘Il Gattopardo’, el famós fresc de Lampedusa –en paraules del professor Caparrós– sobre la revolució de Sicília, que va servir a Luchino Visconti per a mostrar la caiguda de l’aristocràcia de tipus feudal per la força de l’empenta de la nova classe social, la burgesia.

Cronologia i context històric del film

A resultes de les invasions napoleòniques, els règims polítics que van aparèixer pel impuls revolucionari van preparar la ruptura amb l’Antic Règim i el seu marc tradicional, les seves fronteres, institucions i sobiranies.

La dislocació de l’antic ordre per les onades revolucionàries de la primera meitat del segle XIX van crear les condicions d’ambient pre-unitari. Les revolucions de 1830 i 1848, tot i essent de caràcter més localista, van coadjuvar a què els exiliats genovesos, romans, napolitans o llombards modifiquessin els seus postulats jacobins o liberals per centrar el tema nacional com a eix del discurs polític.

Des de l’exili es va forjà un sentiment d’unitat que va influir en Mazzini (filòsof i polític, 1805 -1872) i “La Jove Itàlia” (moviment patriòtic italià creat el 1831 per Mazzini; es va dissoldre l’any 1848), que sumant a la voluntat expansiva de la Casa dels Saboya, l’esperit revolucionari de Garibaldi (Niza, 1807 – Caprera, 1882) i la traça dinàstica del comte de Cavour (Turín, 1810-1860, ministre del regne del Piamonte), entre d’altres, van posar en el ‘Risorgimento’ l’ideal a assolir. Tot plegat va abocar a la creació de l’Estat Italià entre el 1860 i el 1870.

Dit això i amb l’objectiu de definir, a grans trets, la unificació d’Itàlia, cal indicar en primer lloc que a principis del segle XIX la península itàlica estava composada per diversos Estats (Lombardia –sota domini austríac–, els Estats Pontificis, el Piamonte, el Regne de les Dues Sicílies, entre altres). Després de diferents intents d’unificació entre els anys 1830 i 1848, la subtil política de Cavour va fer possible que l’emperador Napoleó III s’interessés en el projecte que consistiria en expulsar als austríacs del nord i crear una confederació italiana; la derrota dels austríacs es va produir però per la confederació no per la pressió de Roma. Amb tot Napoleó va cedir Lombardia al Piamonte. Amb la incorparació dels Ducats del Nord al Piamonte s’acabava la primera fase de la unificació italiana.

La segona fase, època en la que se circumscriu el context històric del film objecte de la present ressenya, va ser la que va aconseguir la unificació del Sud, quan Garibaldi, no conformant-se amb el tractat entre Cavour i Napoleó III, es va dirigir a Sicília amb l’expedició “els Mil” o “camises roges”, conquerint-la i negant-se a lliurar-la al Piamonte. L’any 1860 les tropes piemonteses van arribar a les fronteres de Nàpols; Garibaldi va donar els territoris conquerits al rei Víctor Manuel (recordar que el regne de les Dues Sicílies estava governat pel rei Francesc II, fill de Ferran II de la dinastia dels Borbons). Mitjançant plebiscits, primer Nàpols i Sicília i després els Estats Pontificis, es van annexionar al Piamonte i al que seria el futur rei d’Itàlia, Víctor Manuel II (de la Casa Saboya).

La unificació es va complerta quan Roma va ser designada com a capital del nou Estat Italià l’any 1871.

Valoració crítica

Jean-Claude Carrière va dir: “Nuestra visión del pasado siempre la forma nuestro presente. Una película histórica es siempre actual”. Amb aquesta declaració es posa en la línea historiogràfica del presentisme de Benedetto Croce al considerar que tota història és d’alguna manera història contemporània. Els fets del passat son analitzats amb els ulls d’un present que imprimeix una visió determinada i irreversible a l’òptica de l’autor fent que el subjectivisme d’aquest es manifesti amb un posicionament determinat en funció de la seva ideologia.

La plasmació del ‘Risorgimento’ i la reconstrucció del temps històric de la segona fase de la unificació italiana de la segona meitat del segle XIX sota l’òptica crítica i escèptica de Visconti, ve a mostrar una realitat contemporània de noves aliances i noves polítiques que al cap i a la fi no esdevindran més que meres martingales i conxorxes polítiques, que al capdavall faran que tot hagi canviat però en definitiva tot quedi igual, tal i com expressa l’autor mitjançant la veu del protagonista del film.

Per tant, tenim un film fidel a la història que analitza de manera prodigiosa les mentalitats d’una societat en fase de canvi i que transmet una determinada consciència política que capta els batibulls d’una època, la dels 60 del segle XIX que emmiralla la dels 60 del segle XX.

Fins i tot, Viconti instrumenta i distingeix un seguit d’elements que l’obsessionaven com a membre d’una classe contradictòria amb la seva ideologia personal; a saber, el món aristocràtic dels rics, dels exrics aristòcrates, un món a part que sobrepassa el devenir de la història com si es tractes d’una classe de persones que estan per sobre del bé i del mal. Un altre element és la necessitat de oblidar la ruïna que s’acostava com un devenir inexorable. El tercer element guarda relació amb la història com a procés que augmenta la descomposició, l’accelera i l’explica. Finalment, un quart element és la idea de què quelcom arriba massa tard i que el passat ofega un present que porta l’olor mitjançant la brisa marina, fent que s’esvaeixi i tot resti com sempre en un espai interior i tancat, referint-se a la Sicília de llarga tradició feudal i agrària, en definitiva tancada en sí mateixa i en cap moment oberta a l’exterior, al mar.

‘Il Gattopardo’ expressa –diu J.Mª Latorre– amb diàfana nitidesa les tensions històriques de l’època mitjançant l’itinerari físic i moral del protagonista, don Fabrizio, príncep de Salina. Tanmateix l’obra literària de Giussepe Tomasi i l’obra cinematogràfica Visconti presenten al protagonista sota un prisma que reflecteix autocrítica, nostàlgia i tot un seguit de valors que queden palesos al llarg del film en la persona del príncep de Salina; a saber, la noblesa de caràcter i la lucidesa fonamentada en la raó i el coneixement il·lustrat. Es pot arribar a dir, sense temor a equivocació, que l’obra, novel·la i pel·lícula, plasmen de manera autobiogràfica a través de la figura modèlica del príncep de Salina la manera de pensar i veure el món, tant el de l’època del ‘Resorgimento’ pel que fa a Giussepe Tomasi de Lampedusa, com el de l’entrada al govern per part de comunistes i socialistes pel que fa a Luchino Visconti. El protagonista és un aristòcrata intel·ligent i astut que s’adapta als nous temps (vota amb un sí a la unificació) encara que amb nostàlgia, però que els analitza amb esperit crític i escèptic; per la seva banda Visconti, també de procedència noble, vota amb convenciment al partit comunista, però al cap i a la fi ho veu tot amb escepticisme, expressant tanmateix en el film una punyent nostàlgia.

En la conducta de don Fabrizio no s’hi troba cap mena de procedir de niciesa ni irresponsable, ni fins i tot en el moment que el film mostra l’acte d’infidelitat conjugal del príncep de Salina; aquest ho defèn i ho justifica davant el representat de l’Església amb una pletòrica argumentació; en tot moment domina la situació amb solidesa i autoritat, una autoritat que, a part de ser ferma es mostra compassiva i tolerant. Giussepe T. De Lampedusa i L.Visconti presenten al Príncep com un personatge conscient del moment que li toca viure, la descomposició de la seva classe social per la necessitat política d’una transformació que empeny i garantitza una nova classe social, la burgesia. Al final dels seus dies, però, el príncep de Salina posa la seva mirada escèptica sobre persones i esdeveniments.

Per acabar dir que Visconti alterna a la perfecció i amb un equilibri brillantíssim, la crítica social i la visió política amb l’espectacle cinematogràfic, això ho aconsegueix mitjançant la tècnica de filmació a base de grans plans generals a manera de retrat/fresc i plans sencers o de conjunt, l’argumentació i l’excel·lent guió, amb moments oportuns de silenci i finalment, gràcies a l’impecable posada en escena de Burt Lancaster en el paper de don Fabrizio, príncep de Salina.