Saber | Tribuna

El progrés

Josep Aracil>>Es podria definir el progrés com una realització evolutiva positiva del que potencialment és possible i viable en cada moment històric. Fa que el que pugui ser sigui, tenint sempre en compte l’autorealització personal que serveix per preguntar: per què dels 7.000 milions de persones que composen la humanitat no n’hi ha cap d’igual i són, per tant, totes elles diferents? Una possible resposta seria la d’imaginar la humanitat com un grandiós trencaclosques que cal completar. Aquesta finalitat seria el gran objectiu que hauria d’assolir el progrés en una humanitat que ha perdut la brúixola de navegar i va a la deriva, afrontant l’enorme perill de quedar embarrancada en qualsevol impensat escull, que li pot esdevenir fatal per al seu positiu desenvolupament.

Els actuals sistemes educatius no persegueixen el creixement personal sinó crear ma d’obra barata que serveixi per reproduir les actuals relacions de producció, basades en l’explotació de l’home pel home.

Quan l’any 1948 l’ONU va aprovar la declaració dels Drets Humans es va preguntar la seva opinió a Teilhard de Chardin que va fixar tres condicions, totes elles fent referència a què cada persona pugui ser ella mateixa. La primera al·ludia al fet de no tenir cap persona el dret a quedar inactiva, atès que del seu perfeccionament depèn els dels altres. La segona, a l’obligació de la societat a crear els mitjans més favorables per aconseguir-ho. Finalment, la tercera, consistia en què en cap cas es pot obligar a una persona a què no sigui ella mateixa.

Avui dia ens trobem davant d’una societat conservadora i desencisada que no creu en res, que sota les influències negatives del consumisme i l’individualisme, la pressió dels mitjans de comunicació i de la classe política, venuts als interessos del gran capital especulador i financer, ha renunciat a esforçar-se per completar el gran puzle humà que requereix que cada persona sigui ella mateixa, atenent a les seves grans potencialitats de perfeccionament. Per altra banda, els actuals sistemes educatius no persegueixen el creixement personal sinó crear ma d’obra barata, més o menys formada, que serveixi per reproduir les actuals relacions de producció, basades en l’explotació de l’home pel home.

Cal tenir present el que va manifestar Churchill en afirmar que la democràcia era el sistema menys dolent de tots els possibles, la qual cosa no exclou plantejar la necessitat de repensar el seu funcionament.

Hi ha moltes formes de domesticar a una població. La dictadura franquista ho fa fer amb la por, amb la utilització de principis arcaics i primitius basats en la violència. Avui dia es fa d’una forma més sofisticada, mitjançant l’avorriment i el fàstic produïts per un excés d’informació, completament contradictòria i mancada de credibilitat. En la dictadura la gent no pensava, fer-ho era massa perillós, es podia acabar essent empresonat. En la democràcia la gent tampoc pensa, és massa complicat, es podria patir una depressió. Pensar per pensar no té massa sentit, cal fer-ho per realitzar de forma efectiva qualsevol tipus d’activitat, mitjançant el coneixement adquirit pel fet de pensar.

L’excés d’informació actua com una eficaç droga que ennuvola el cervell. La reacció visceral de voler posar a la presó a tots els politics corruptes, per compensar l’actual precarietat i pobresa, serveix, si més no, per fer neteja de l’anomenada casta, però cal fer quelcom més, per superar l’actual crisi econòmica i social, difícilment assumible tenint en compte la seva complexitat que fa necessària l’aplicació de mesures innovadores i creatives, únicament possibles amb la utilització del pensament.

Aquesta domesticació produïda per l’actual democràcia en cap cas s’ha d’interpretar com una enyorança de la dictadura. Cal tenir present el que va manifestar Churchill en afirmar que la democràcia era el sistema menys dolent de tots els possibles, la qual cosa no exclou plantejar la necessitat, cada vegada més necessària i imprescindible, de repensar el seu funcionament.

Josep Aracil és President d’Eurosenior.