Saber | Entrevista
Entrevista a Cristian Segura, autor del llibre ‘La sombra del ombú’
“El rebuig de la societat al suïcidi és un fracàs col·lectiu”
El periodista i escriptor Cristian Segura, a la dreta de la imatge. Foto: Pere Tordera.
Albert Calls >> El 8 de juny de 2012, durant la graduació de la seva germana en un prestigiós col·legi de Barcelona, Cristian Segura es troba amb una escena tràgica, la mort de Manuel, un jove de 30 anys que s’ha suïcidat, penjant-se d’un arbre, un ombú. Aquest impactant fet provoca en l’autor l’inici d’una investigació per esbrinar qui era la persona que va suïcidar-se i per quins motius. Amb aquest punt d’arrencada, el periodista i escriptor Cristian Segura ens planteja el llibre ‘La sombra del ombú’, publicat per Lectio Ediciones. Reportatge d’investigació, crònica d’uns colpidors fets que apel·len a les nostres emocions més íntimes, aquest és un treball que es troba a les fronteres de molts gèneres narratius i que captura el lector fins a la darrera ratlla, alhora que el colpeix amb la força de la realitat. Estem davant una de les propostes editorials més sòlides de l’any, una anàlisi profunda del suïcidi i com la societat intenta dissimular-lo. Moltes preguntes a les quals Segura busca les respostes.
‘La sombra del ombú. Relato de un suicidio’ ens parla del suïcidi, sobretot de les nostres debilitats i zones obscures. S’entén, però, que ha escrit el llibre com un cert procés d’autoalliberament?
Aquest llibre, per molt personal que pugui semblar, no és un exercici “d’autoalliberament”. És un exercici essencialment periodístic malgrat el protagonisme de la primera persona. “L’autoalliberament”, l’exposició d’alguns dels meus traumes socials i familiars, la vaig exercir amb la meva primera novel·la, El cau del conill. Però entenc la pregunta pel fet que el motor de la recerca del llibre és el xoc que suposa presenciar el suïcidi d’en Manuel, o perquè explico –breument– la meva experiència amb la depressió.
Si busquéssim un gènere literari que definís aquest treball ens costaria, es troba enmig de moltes fronteres, entre el reportatge i la crònica, l’assaig i la denúncia… És un llibre escrit per un periodista, però amb molta voluntat d’escriure un relat narratiu…
Jo diria que és periodisme, un periodisme narratiu que beu de diferents fonts: dels reportatges de Tom Wolfe –l’origen d’allò que es va batejar com a Nou Periodisme–, del reportatge Los suicidas del fin del mundo, de Leila Guerriero –per mi, la millor cronista que hi ha actualment a Llatinoamèrica– i també del llibre L’adversari d’Emmanuel Carrère. Wolfe és, per mi, l’apoteosi de la lectura amena combinada amb el rigor més estricte de dades; de Guerriero assumeixo un intent de domini del llenguatge i la recreació de l’escenari –ni de bon tros tinc el seu nivell–. L’adversari de Carrère m’inspira per a la meva relació amb el protagonista, en Manuel. Vull insistir que, a diferència de Carrère, La sombra del ombú no juga amb la ficció; ni tan sols em permeto imaginar escenes, sentiments o diàlegs, que ara és un recurs malauradament habitual en treballs de no ficció.
Com en algun dels seus anterior treballs hi ha una crítica a una classe social concreta i la seva actitud hipòcrita.
De nou, entenc la pregunta però amb ‘La sombra del ombú’ no era la meva intenció fer cap crítica social. Jo miro d’exposar, el més asèpticament que puc, la reacció social davant del suïcidi. Evidentment apunto allà on jo (subjecte) trobo que hi ha interès, i segurament això indica que vull criticar una classe social i la seva hipocresia; és a dir, l’elecció del Sant Ignasi com a punt de referència del llibre (les diferents visites que hi faig, el retrat de les seves antigues promocions, la descripció de les famílies de casa bona, etc.) posa l’objectiu en aquesta classe social, però no vull ser jo qui la critiqui o lloï, vull que sigui el lector. Per mi també és molt important destacar que no vull fer cap judici de valors, perquè tinc claríssim que, segons en quines circumstàncies, no sé com reaccionaria jo mateix davant les preguntes d’un fill sobre un suïcida o si fos director d’una escola en una situació tan tensa com tenir un cadàver penjant al jardí davant de 200 persones.
Quant de temps va invertit en la investigació del treball?
Si fa no fa, tres anys, sobretot perquè esperava poder entrevistar els pares o la germana del Manuel, objectiu que no vaig aconseguir.
Les pressions que narra en el llibre de l’entorn de Manuel les entén? L’aparició del treball ha provocat algun canvi, en aquest sentit?
Durant els tres anys de recerca parlo amb una desena de persones que eren amigues d’en Manuel. Alguns d’ells em fan saber que és un assumpte delicat, que la família està disgustada amb la meva recerca. És humà i del tot comprensible si en algun moment la família o l’entorn de Manuel m’ha exposat el seu malestar; escric d’un trauma terrible, perdre un fill, i encara pitjor, de la inevitable sensació de culpabilitat que tenen. Una sensació errònia però inevitable quan parlem del suïcidi. El llibre, però, crec que tracta amb molt de tacte i respecte la seva mort i l’esdeveniment públic que va ser. No s’ha produït cap canvi, no he tingut cap contacte nou amb la família o l’entorn d’amics del Manuel.
Per què aquest rebuig de la societat al suïcidi, en general, en la nostra societat?
Bàsicament diria que el rebuig al suïcidi s’explica perquè és un fracàs col·lectiu. Que una persona decideixi morir perquè no suporta la vida s’interpreta subconscientment com un fracàs d’una espècie social. Durant la història i la prehistòria de la humanitat, fins i tot avui, hi ha suïcidis que tenen una lògica dins del grup –sacrificis religiosos, vells que moren per renovar la força de la tribu, dolor físic insuportable, morir en una acció de combat–, però el suïcidi modern a Occident per voluntat individualista és diferent; tothom té experiències al respecte però a la majoria no li agrada tractar-ho perquè és un fracàs del col·lectiu i et mostra cruament els interrogants sobre el sentit de tot plegat.
Cristian Segura (Barcelona, 1978) és periodista i escriptor. Treballa per al diari El País. L’any 2011 va publicar la novel·la ‘El cau del conill’, Premi Josep Pla, un retat de la burgesia de Barcelona. El 2013 va narrar amb una segona obra les peripècies d’un especulador immobiliari a ‘Ciment armat’. És coautor del llibre ‘Viaje al Ussuri. Tras los pasos de Dersu Uzala’.
Amb el seu llibre aconsegueix també una narració que pràcticament és d’investigació. El lector desitja arribar a aquells darrers capítols que no explicarem, però que alhora tanquen, sobretot, el seu propi cercle personal. El lector s’entrellaça amb vostè, com a narrador, perquè no li amaga res. A banda de canviar noms, hi ha material que ha descartat o que no ha pogut treure?
No he canviat cap nom, el que he fet és prescindir dels cognoms de l’entorn de Manuel per evitar que, si algú cerca a Google, no vinculi la mort d’aquest noi amb el llibre. Els noms dels acadèmics i personatges públics entrevistats sí que apareixen amb nom i cognom. Aquesta voluntat de narrativa ‘detectivesca’ era important per aconseguir que el llibre fos interessant i no depriment malgrat que el tema és molt dur. Hi ha dades sobre Manuel i sobre altres personatges del llibre que conec però no les vaig afegir perquè no eren claus per entendre la reacció davant del suïcidi i sobretot perquè podien ser ‘fer safareig’.
Entenc també el seu llibre com una crida a què ens mirem que tots estem més a prop del suïcidi del que ens pensem. Què pot fer la societat per evitar-ho? I si em permet, es pot evitar?
Efectivament, tothom està molt a prop del suïcidi, no només del risc de pensar que et pots treure la vida –recordo la frase de la psiquiatre Rosa Sender: “Tothom amb dos dits de front ha pensat alguna vegada en el suïcidi”– sinó de ser víctima del suïcidi d’algú proper. El suïcidi s’evita amb informació, tractant el tema d’una manera mèdica, global, per formar la ciutadania que si una persona està deprimida, viu sola o té conductes d’aïllament, canvis anímics greus, cal estar pendent d’aquesta persona i avisar els serveis mèdics. El suïcidi sempre existirà però el número de morts es pot reduir moltíssim, no en tinc cap dubte.
El suïcidi en una societat opulenta, si la comparem amb d’altres que estan molt pitjor, és èticament reprovable? Permeti’m la frivolitat: és un mal d’una societat rica, en molts casos?
Efectivament, com he comentat abans, el suïcidi és un mal del món desenvolupat. Émil Durkheim ja va detectar al segle XIX més suïcidis entre els més rics de França que entre els més pobres: qui té més, té més fites a conservar i per tant, a sentir més por al fracàs. Quan no tens totes les necessites de vida solucionades, quan has de lluitar per exemple per aconseguir menjar, és més improbable que tinguis dubtes existencials que et condueixin al suïcidi. Altra cosa és una persona que, per exemple, sigui esquizofrènica. Un esquizofrènic, aquí o a Somàlia, és un enemic per a si mateix i pot matar-se.
Al llibre, en l’escena de la tomba d’en Manuel ens transmet tot el que vol dir-nos en ‘La sombra del ombú’ en uns pocs paràgrafs. Més enllà de la situació emocional, li ha calgut molta reescriptura per tancar aquest llibre?
Em fa il·lusió que heu vist la importància de l’escena davant la tomba de Manuel. És talment com heu exposat la pregunta. El llibre ha necessitat un nivell d’edició i reescriptura enorme, com cap altre dels tres llibres que havia escrit. Crec que tinc tres versions diferents del Ombú! Són tants folis que fa un any que els reutilitzo per prendre notes per a la meva feina –entrevistes, dades– i encara me’n queden la meitat!
Entrades similars
Entrevista a David Grau, autor de la novel·la ‘El defensor de les bruixes’ →
