Fer | Entrevista

Entrevista a Emília Illamola, autora de la novel·la ‘Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent’

“Hi ha moltes històries sorprenents que sobresurten i passen a formar part del gran imaginari col·lectiu"

Albert Calls >> Emília Illamola (Argentona, 1953) ha desenvolupat la seva vida professional com a llibretera (va ser cofundadora de la llibreria Robafaves de Mataró). En els darrers anys, però, ve impulsant una intensa trajectòria com a escriptora, autora de llibres de prosa poètica com ‘Fraccions’, les novel·les ‘Jocs de lluna’, ‘Una certa onada’ i ‘Más allá del cielo azul’ i els  relats i monòlegs ‘Encara hi ha papallones al jardí’. Amb la novel·la ‘Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent’, publicada per Voliana Edicions, recupera una història real, molt propera, amb un retrobament inesperat molt anys després, una sorprenent represa de la relació de parella en una edat tardana,  que Illamola ha novel·litzat. Parlem amb l’autora del que ha suposat l’experiència de fer aquest llibre.

De quina manera neix el projecte de fer el llibre ‘Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent’?

Neix quan en Joaquín Forcada, a qui no coneixia, es posa en contacte amb mi per oferir-me la possibilitat d’escriure aquesta història que li rondava pel cap des de feia uns quants anys. No sé com va passar però de seguida em va picar la curiositat i un cop païda la proposta m’hi vaig posar, tot i que en aquell primer moment, no sabia fins a on arribaria, ni si al final la podria dur a terme.

Aquest treball és una ficció, però contribueix a preservar la memòria dels protagonistes, Jaume Almirall i Joana Barrós.

Sí, aquesta és la idea: extreure la seva història del cercle més íntim d’amics i familiars. I actualitzant-la sense que perdi valor, donar-la a conèixer més àmpliament. Ja que crida l’atenció la gran quantitat de punts de gir que conté el seu itinerari personal. Tot i que alhora, en Jaume Almirall i la Joana Barrós formen part d’aquest gruix de gent comú que lluita per capgirar les situacions adverses, perseguint els somnis.

Quines històries hi descobriran els lectors?

En principi ‘Cabrils, Sao Paulo, Barcelona. Un amor pendent’, és una història d’amor, en el sentit literal. Que partint del punt culminant, en un present teòric de l’any 2000-2003, es va descabdellant cap enrere fins arribar a l’any 1947, quan es van conèixer en una sortida de la UEC (Unió excursionista de Catalunya). Trobem dos joves que festegen en plena postguerra i que els somnis d’un futur millor els duen a pensar en emigrar. Però les coses no van com havien planejat i durant gairebé cinquanta anys, la lluita individual per la supervivència, s’imposa.

I quins escenaris geogràfics i moments històrics hi tenen més pes?

La novel·la comença en el Cabrils actual. Durant el relat però, ens endinsem fins el Cabrils d’abans de la guerra, quan en Jaume Almirall i el seu germà passaven els estius a casa dels oncles, a can Neda.

És evident el pes de la ciutat on van néixer, la Barcelona dels anys vint i la de quan bullia d’activitat durant la Segona República. Però mirant de deixar enrere la duresa de la postguerra, els seus camins se separen.

Així doncs, a través de la Joana Barrós seguim, a grans trets, els canvis i l’evolució de la societat catalana. I paral·lelament, també seguim el periple d’en Jaume, que primer arriba al Buenos Aires de Perón i Evita, després se’n va a Montevideo fins que a l’any 1955 s’estableix a Sao Paulo. Eren anys bons perquè en aquell moment hi havia molta demanda de mà d’obra especialitzada.

Com va treballar amb els protagonistes per construir aquest relat?

Amb molt de compte, tot i que des del primer moment es van involucrar en el projecte amb molta il·lusió. Els vaig visitar diverses vegades i em van ensenyar fotos i van compartir amb mi informació i records.

Però abans d’encarar el projecte hi vaig haver de donar moltes voltes perquè m’havia de cenyir als fets, tot i que tenia clar des del començament que estava escrivint una novel·la. I que els fets reals amb els que l’estava sustentant, es transformarien en una història literària.

Què destacaria especialment de les vides de Jaume Almirall i Joana Barrós?

La seva fortalesa de caràcter, sens dubte. Que en ella és molt ferm i en ell és afable i obert. Per això es va saber adaptar en un entorn canviant, doncs des de l’any 1951 fins a l’any 2000, va viure de primera mà els grans canvis polítics que hi va haver a la zona.

I d’ella, afegiria la constància i la gran capacitat de treball que la van dur a obrir-se camí professionalment en uns anys en què les dones eren invisibles. I la gran enteresa amb la que ha enfrontat la seva vida.

I del retrobament que suposa la seva trajectòria vital?

Crec que aquest inesperat i quasi increïble retrobament ocorregut l’any 2000, quan en Jaume torna a Barcelona, és tan potent, que trasbalsa i transforma la vida de la Joana i de retruc, la d’ell. És com un fermall, que els uneix definitivament. Sí, com un regal que es mereixen, tot i les dificultats pròpies d’aquest final feliç.

Les vides de les persones, com demostra en aquest cas, són material literari de primera magnitud. La realitat supera la ficció?

Diria que sí, perquè hi ha moltes històries sorprenents, que sobresurten i aleshores passen a formar part d’aquest gran imaginari col·lectiu que es nodreix del que ha passat, del que se sap i es diu. És per això que moltes han quedat, també, escrites i novel·lades. Perquè, com ens inspirem?, d’on traiem les referències, sinó del que coneixem i tenim a l’abast?

I aquesta és una d’elles, perquè a mida que m’hi anava endinsant cada cop se’m feia més clar que ni tan sols hi havia intenció, però que d’alguna manera inconscient, el seu sentir estava connectat.

Bé, i en quan a si la realitat supera la ficció com diu, en general em sembla que no, però en aquest cas m’inclino a pensar que sí.