Cares conegudes | Ser

Entrevista a Josep Morell, director del documental ‘Vestida de negre’

“Una història on els esdeveniments podrien ser molt diferents del que són, sempre et deixa tocat”

Mònica Bernabé, Josep Morell i Fernando Martín.

Helena Jorba Rehues>> Josep Morell és director del documental sobre l’Afganistan Vestida de negre. En el seu nou treball retrata la feina de Mònica Bernabé, que ha viscut durant vuit anys al país i s’ha convertit en una de les periodistes estrangeres que més temps ha passat a l’Afganistan. A través de Bernabé, els espectadors han pogut conèixer la realitat del país de primera mà. El documental, dirigit per Josep Morell i realitzat per Jordi Vilar, es va convertir en el segon més vist de TV3 de la temporada.

Josep Morell durant el rodatge a l’Afganistan.

D’on surt la idea de fer un reportatge que expliqui la tasca periodística de la Mònica Bernabé a l’Afganistan?

Tot va començar quan vaig conèixer la Mònica ara fa dos anys durant la gravació d’una temporada de l’”Afers Exteriors” al Pakistan i l’Afganistan. En aquella gravació era una de les protagonistes d’un dels reportatges. Després de conèixer-nos, vam quedar que quan ella vingués a Barcelona, m’avisaria per fer un cafè. Al cap d’un temps, el Col·legi de Periodistes va fer un acte en solidaritat als periodistes segrestats a Síria i la Mònica hi era. Mentre anava cap a la trobada amb ella, em va venir una idea al cap: i si li proposo fer un ‘Sense Ficció’?

Com ho va fer per documentar-se sobre la vida i la manera de treballar de la Mònica Bernabé?

Després de proposar-li de fer un ‘Sense ficció’, vam encetar dos mesos de converses a través d’Skype. Parlàvem cada 10 dies durant dues o tres hores i m’explicava la seva vida i així jo me la podia anar imaginant. Quan em plantejo una gravació, m’agrada tenir la màxima informació possible de la persona perquè la meva ment, no sé si és que la tinc pervertida o educada, però em funciona construint o deconstruint la vida de la gent a través d’històries.

Com van preparar el rodatge?

Abans de marxar, vam preparar-ho tot per no cridar l’atenció i poder passar desapercebuts. Vaig contactar amb el càmera i fotògraf Fernando Martín que anys enrere no havia pogut entrar a l’Afganistan i tenia ganes d’anar-hi. Juntament vam fer el rodatge durant 18 dies. Abans de marxar, també vaig anar a veure el fotoperiodista Gervasio Sánchez perquè m’expliqués com m’havia de moure per la zona, sobretot per Kandahar, que és la zona on es concentren els talibans.

La vida a l’Afganistan s’ha complicat bastant els últims dos anys; la gent no surt i pràcticament no es fa vida al carrer.

Què suposa anar a rodar a l’Afganistan?

La vida a l’Afganistan s’ha complicat bastant els últims dos anys, la gent no surt i pràcticament no es fa vida al carrer. Durant els 18 dies que vam estar allà, vam sortir només una nit. Vam anar a un restaurant que només hi havia una parella i nosaltres tres. Era un restaurant que ja hi havíem anat el 2013 amb l’equip de l’”Afers Exteriors”. En aquest restaurant, el gener de 2014, hi van matar 21 persones, 17 de les quals eren estrangeres. De fet, la primera vegada que vaig a anar a l’Afganistan em vaig allotjar en un hotel. Aquesta última vegada, per qüestions de seguretat, vam estar en un apartament a sobre d’on vivia la Mònica, cosa que era perfecte perquè podíem gravar com treballava la Mònica molt fàcilment.

Com es movien sobre el terreny?

Vam contractar una persona que feia un any que estava a l’Afganistan i coneixia la zona, la Maria Figueros, una cooperant i periodista que treballava a l’ONG de la Mònica, l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan. Ella ens va gestionar els permisos.

I entre la població local?

Per poder gravar durant els dies que vam estar allà, vam optar per la solució de seguretat de perfil baix, que vol dir passar per desapercebut. De fet, vam fer el que durant tots aquests anys ha fet la Mònica, ella es vestia de negre i així es podia barrejar entre els afganesos. Nosaltres ens vam comprar dos Shalwar kameez, que és el vestit tradicional de la zona i el que vesteix la població, i vam deixar d’afaitar-nos.

Fernando Martín gravant en un hospital.

Podien relacionar-se amb la població?

No, però tampoc buscàvem això, sinó plasmar la feina de la Mònica; el que ella feia o deixava de fer ens ajudava a entendre-ho.

Tenien sensació de por?

No, però saps que tot es pot complicar en un moment o altre. Hi ha una seqüència al principi del documental que anem a veure un partit de futbol de la lliga afganesa. En aquell moment, comencen a haver-hi hòsties a l’entrada perquè hi ha gent que es vol colar. Jo entro repartint a tort i a dret. Tot i això, he tingut més por en altres moments que no han sigut a l’Afganistan. On potser la cosa no està tan relaxada és a Kandahar, que és la capital del territori dels talibans. Per això, abans de viatjar a l’Afganistan, vaig trobar-me el fotoperiodista Gervasio Sánchez que hi ha estat moltes vegades. Li vaig preguntar com ho havia de fer per moure’m per aquesta zona. Em va dir: “Molt fàcil, de l’hotel al cotxe i del cotxe al lloc on vagis”. Em va advertir que no parlés al carrer ni amb ningú perquè els talibans ho controlen tot i saben qui és qui. També em va aconsellar que no tragués la càmera fins que no estigués al destí. Així ho vam fer.

Com és gravar sabent que pot passar qualsevol cosa?

Sempre pot passar alguna cosa, sí, però hi ha unes quantes regles que no pots trencar. No pots fer desplaçaments per carretera, per exemple. Els tres desplaçaments que vam fer van ser en avió encara que, per la distància, els podíem haver fet en cotxe perfectament. Però llavors, t’arrisques a què et trobin o et segrestin. O potser algú ha posat alguna mina a la carretera. Tot i així, he passat més por en altres llocs com a Jerusalem en determinats moments de la Intifada. Val a dir, però, que mentre graves, la feina t’absorbeix, estàs concentrat i vas fent.

L’Afganistan és el pitjor país del món si ets dona.

Si haguessin sigut només dones, com s’hauria desenvolupat el rodatge?

Hagués estat estrany veure tres dones juntes. No veus dones soles pel carrer, a Kabul potser sí, però a Kandahar no n’hi ha. Tot i això, la Mònica, l’any 2001 va fer una ruta amb una amiga afganesa a l’Afganistan dels talibans. L’Afganistan és el pitjor país del món si ets dona.

Mònica Bernabé durant una entrevista del documental.

Com el deixa emocionalment un projecte com aquest?

Tots els projectes que fas et deixen d’alguna manera emocionalment. Quan torno sempre penso que sóc un afortunat; jo he marxat i ells s’han quedat. Però aquesta és la feina del periodista, anar, olorar i explicar. Recordo una part del documental en què anem a un hospital. Hi acaben d’arribar dos ferits que els hi ha explotat una mina. Com que les ferides són al tronc superior, a la cara, als braços…, tot fa pensar que són ells qui estaven col·locant les mines. Al costat mateix d’aquests dos ferits, hi ha un noi molt jove, de 12 anys. Fa 48 hores que acaba de tenir un accident de moto i justament quan estàvem gravant aquests dos ferits de mina, es va morir. El van intentar reanimar, però no va ser possible i el van embolicar en un paper de color groc, d’aquests que es fan servir per als accidents. El van deixar com si fos un caramel. Nosaltres estàvem gravant, la Mònica es va emocionar i vam deixar de gravar. Vam haver de sortir a fora. El que vull dir amb això és que una història on veus que els esdeveniments podrien ser molt diferents del que són, sempre et deixa tocat.

Hi ha d’haver una certa implicació personal per part dels que fem aquesta feina.

Fins a quin punt el periodista s’ha d’implicar personalment en el rodatge?

Crec, i a mesura que passen els anys cada vegada ho tinc més clar, que hi ha d’haver una certa implicació personal per part dels que fem aquesta feina. És impossible anar, gravar i marxar. És impossible que la història et rellisqui, que et deixi indiferent. Quan per exemple vam anar a la unitat de desnutrició, a l’Afganistan, un de cada dos nens pateix malnutrició on s’ha invertit el mateix que es va invertir a Europa després de la Segona Guerra Mundial, això em va acabar tocant. Si després, però, ets capaç d’explicar-ho i de transmetre aquestes sensacions i emocions, ja has aconseguit bona part de l’objectiu.