Cares conegudes | Saber

Francesc Torralba: “Quan manquen els valors bàsics, la democràcia es converteix en demagògia”

Helena Jorba >> Francesc Torralba (Barcelona, 1967) és catedràtic de filosofia de la Universitat Ramon Llull. Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona i teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Actualment ensenya Història de la Filosofia contemporània i Antropologia filosòfica i alterna la seva activitat docent amb l’ofici d’escriure. El seu pensament s’orienta cap a l’antropologia filosòfica i l’ètica. Ha publicat més de setanta obres que analitzen les qüestions centrals de l’existència humana com el sofriment, el silenci, la mort, Déu, el sentit i la llibertat. Ens trobem amb ell per parlar sobre l’ètica en la nostra societat.

Per què és important l’ètica?

L’ètica és decisiva en les societats humanes. Quan l’ètica desapareix de les institucions públiques o privades, quan els professionals actuen sense ètica, moguts exclusivament per l’interès personal, partidista o econòmic, es produeix una greu crisi de confiança. Aquesta crisi penetra avui tots els sectors de la societat, travessa totes les institucions tot i que de manera desigual. Associem l’ètica a honestedat, a la responsabilitat, a la transparència, a l’equitat, al rendiment de comptes, a la justícia i a la llibertat. Quan aquest conjunt de valors s’esfuma del món institucional, només hi ha lloc per la por, la desconfiança, la sospita i el desencantament.

Cal que l’ètica estigui present en la formació integral de les persones i cal que els professors desenvolupem una ètica adequada als temps que vivim.

Considera que l’ètica és una assignatura pendent?

L’ètica s’expressa en el mode d’actuar, de treballar, de relacionar-se amb els altres i de prendre decisions. Es mostra a través dels estils de vida de les persones, de manera indirecta. No portem escrits al front els valors que regeixen la nostra vida, però els traspuem a través de la praxi, de l’acció i la interacció amb els altres. La realitat és que no hi donem prou rellevància, per exemple, l’ètica ocupa un lloc testimonial en els processos formatius formals i massa sovint es presenta intoxicada ideològicament. Això desacredita aquest saber i també els mestres i professors que l’imparteixen. Cal que l’ètica estigui present en la formació integral de les persones i cal que els professors desenvolupem una ètica adequada als temps que vivim.

En les seves publicacions, defensa que l’ètica s’ha d’introduir en la formació dels infants, de quina manera s’ha de treballar?

Els infants són més receptius que els adults, perquè són més permeables, no estan copats de prejudicis i confien en les seves mestres. No es tracta de què aprenguin què és la justícia, la paciència o la constància; sinó que el que hauríem de garantir és que fossin justos, pacients i constants. L’ètica, tal com jo la concebo, no és una comunicació objectiva, sinó una comunicació d’existència. És una configuració del caràcter, de l’ésser de les persones que, després, es traduirà en el seu mode de viure. És decisiva la imitació i el testimoniatge en la formació ètica; és bàsica l’existència de referents propers que siguin exemplars per als infants de tal manera que ells puguin aprendre, per osmosi, els valors que regeixen la seva vida.

L’ètica, per tant, comença a l’escola?

No solament a l’escola. La primera comunitat de referència, la cèl·lula fonamental de la nostra societat, és la família, en totes les seves diverses formes i expressions. Allí es produeix una transmissió, de valors o de contravalors, d’estils de vida nobles o mesquins. No sempre coincideixen els valors que es volen transmetre a l’escola amb els que es transmeten en la família. De vegades, hi ha una nítida contradicció que produeix una esquizofrènia existencial en el nen, perquè no sap què ha de fer, no sap què és el més correcte. Ens cal garantir uns valors compartits, enfortits per les dues instàncies bàsiques en la transmissió de valors: família i escola, però, no podem oblidar, a la vegada, la influència decisiva d’altres instàncies com els mitjans de comunicació i la publicitat.

Un cop s’elabora una guia ètica, ja sigui per una empresa, un banc o un hospital, quin és el següent pas perquè es faci efectiva?

Una Guia de Bones Pràctiques, per si sola, no garanteix res. Tampoc un Codi d’Ètica professional és suficient per garantir bones maneres de fer entre els membres d’aquell col·lectiu professional. Cal anar més enllà. En els darrers anys, s’han multiplicat exponencialment aquest tipus de textos, elaborats per tota mena de corporacions, associacions, organitzacions públiques i privades. Jo mateix he ajudat a realitzar-ne molts. El que cal és un canvi d’actituds, una transformació interior de les persones que es reflectirà en la seva pràctica professional. Per assolir aquesta fita, cal anar molt més enllà del Codi o de la Guia. Cal crear una cultura d’organització i irradiar els valors que hi ha en l’ideari en tot el magma institucional, cal obrir espais per reflexionar sobre la distància que hi ha entre la realitat i l’ideal i a més a més, cal auditar com es compleixen les Guies de Bones Pràctiques periòdicament, perquè no es converteixin en paper mullat. L’auditoria ètica, per exemple, està emergint amb força als EUA.

L’actual crisi democràtica té a veure amb una manca d’ètica?

Han entrat en crisi els fonaments prepolítics de les societats obertes. Aquell conjunt de valors bàsics que fan possible el joc democràtic, el diàleg sobre les diverses opcions ideològiques ha fet fallida. Ens hem quedat sense pilars i tot flota en l’espai com un núvol efímer. Cal vindicar aquells valors bàsics, anteriors a tota opció política, que fa possible el joc democràtic. El respecte a la dignitat de les persones, a la seva integritat física i moral, a la llibertat d’expressió, l’equitat entre homes i dones, la responsabilitat, l’honestedat, la transparència i la justícia són els pilars de la democràcia. Quan manquen aquests principis, la democràcia es converteix en demagògia, en un joc d’interessos, en una recerca enfollida del poder a qualsevol preu, en un espectacle de masses que desperta les baixes passions, però que no té res a veure amb el noble fi de cercar el bé comú a través del legítim diàleg ideològic.

Davant de la indignació ciutadana, vostè ha dit que per canviar el sistema, no n’hi ha prou amb la indignació, sinó que cal un compromís personal. Com s’arriba a aquest compromís?

Els ciutadans estem farts de la corrupció, de la vella manera de fer política, de l’espectacle mediàtic, del encreuament de declaracions incendiàries, del cinisme i de la hipocresia. Exigim transparència, responsabilitat, honestedat, correcció en les formes i respecte bàsic a la dignitat dels adversaris ideològics. La indignació, però, per si sola no dóna fruits si no va acompanyada del compromís actiu, de la implicació personal, del canvi interior dels ciutadans, de ciutadans que són capaços de veure’s a si mateixos amb ulls crítics i de participar activament en la construcció d’un futur millor. Hi ha molta queixa a la cuina, a la sobretaula de casa i a les tertúlies radiofòniques, però manquen ciutadans disposats a entregar el seu talent, la seva força i energia per canviar les coses.

Volem una nova manera de fer política, però també una nova manera de fer periodisme, de fer justícia, de fer escola, de fer empresa, de fer sindicats, de fer el país.

Què li diria a una persona que, tot i que s’adona de la importància de l’ètica no hi creu perquè té una feina precària, on les injustícies són una realitat diària i on a més, els polítics que el representen estan esquitxats per casos de corrupció?

Li diria que té el poder de canviar la situació, però no aïlladament, no solitàriament, sinó en comunió amb altres persones, participant activament i denunciant aquelles estructures i lògiques perverses que condueixen a milers de persones a una vida precària i trista, a una situació de pobresa i al desencís. Hi ha corrupció estructural i no solament afecta el conjunt de la vida política, sinó que està present també en altres esferes menys atractives mediàticament. Volem una nova manera de fer política, però també una nova manera de fer periodisme, de fer justícia, de fer escola, de fer empresa, de fer sindicats, de fer el país. Li diria que la formació és decisiva i també l’esperit emprenedor, que no sucumbeixi al ressentiment, ni al rancor, però que sigui participatiu i es vinculi activament amb aquelles organitzacions que aspiren a un altre model de societat.

Com podem treballar emocions com la por, l’angoixa, la tristesa… sovint amagades però reals del dia a dia de les persones?

Hi ha molta por a les organitzacions i molt sofriment amagat. La crisi és devastadora i no solament pel teixit empresarial, per a la petita i mitjana empresa; no solament pel nombre d’aturats de llarga durada que tenim, no solament pel futur precari que tenen els nostres joves, sinó per l’efecte que té en el caràcter de la gent, en la vida emocional i mental dels ciutadans. Creix el sentiment de perplexitat, d’indignació, de rancor, d’odi i d’ira cap aquells sectors que han propiciat aquesta crisi. És bo alliberar les emocions tòxiques sempre i quan no causin mal a ningú. És higiènic i purificador. Ara bé, cal saber emprar aquesta energia per construir, per edificar nous futurs. La història ens mostra que hi ha hagut episodis tant o més durs que el que estem patint i, com a humanitat, ens n’hem sortit. Cal empenta, confiança, esperança i sobretot, recuperar la il·lusió.