Els films essencials | Ser

Hotel Rwanda (Terry George)

Josep Oriol Jorba>>

Fitxa tècnica:

  • Director: Terry George
  • Nacionalitat: Gran Bretanya,Canadà, Sud-àfrica, Itàlia
  • Any: 2005
  • Guió: Keir Pearson, Terry George

Sinopsi:

A Kigali, capital de Rwanda, l’any 1994, va succeir una brutal i sagnant guerra civil. Radicals de l’ètnia Hutu van massacrar a la població minoritària, d’una altre suposada “raça” (raça artificial potenciada pels colonitzadors belgues) els Tutsis, passant per sobre de la voluntat del Hutus moderats què defugien de tals accions. En uns cent dies de revolta i insurrecció van morir prop d’un milió de persones. Amb la intenció d’aturar, dins l’humanament possible, les atrocitats succeïdes, Paul Rusesabagina, director d’un hotel de luxe d’una multinacional hotelera belga, el MilleCollines Hotel, acull dins l’establiment a un nombrós grup de refugiats. El film narra el coratge d’aquest hutu que, a banda de defensar la seva família (la seva esposa es tutsi) i als seus veïns, salva la vida a més de mil persones.

Notes de la producció:

La producció del film s’emmarca dins del gènere catalogat de drama. Es basa en el conflicte ètnic entre els Hutus i els Tutsis, concretament en la guerra civil entre ambdues faccions, com són en realitat, amb l’objectiu de mostrar-nos un dels capítols més sagnants de la historia recent. El temes de referència que es desprenen del film són diversos: els conflictes ètnics de rerefons polític i econòmic, les conseqüències del colonialisme europeu, el comportament humà en situacions de crisi extrema, el paper dels reporters de guerra i els mitjans de comunicació, el paper dels organismes internacionals, el poder dels lobbys.

El director indaga a partir de fets reals l’abast del conflicte  i construeix una història verídica plasmada, però, de manera refinada i una mica edulcorada. “La intenció era recrear una història fàcil de digerir pels espectadors” va declarar l’actor protagonista, Don Cheadle.

La pel·lícula funciona com a film-memòria ja que sacseja la consciència humana, en especial dels occidentals acostumats a oblidar Àfrica, i dóna relleu a la vida, el coratge i la capacitat de resistència d’un home (Paul Rusesabagina) que lluita amb tots els mitjans al seu abast per tal d’aturar la violència i salvar el màxim nombre possible de vides humanes.

CONFLICTE QUE POT AJUDAR A ENTENDRE: LA GUERRA DE RWANDA DE 1990-1994

Per entendre millor el conflicte a l’Àfrica dels Grans Llacs, en concret a Rwanda, cal indicar uns breus apunts històrics. Abans dels segle VI d.C. la zona geogràfica de l’actual Rwanda era habitada pels Twas –pigmeus caçadors-, a partir d’aquest segle hi va entrar un altre grup ètnic: els Hutus. Fou a partir del segle VIII i IX que entraren al territori uns nous veïns, un contingent de ramaders Tutsis, que s’instal·laren pacíficament entre els Hutus. Els conflictes van començar en el s.XVI quan els principats tutsis van iniciar companyes militars contra els hutus aniquilant als seus prínceps. Cap al s. XIX el domini era dels reis tutsis d’estructura socio-econòmica jerarquitzada.

El belgues i aliats van entrar al territori, que havia estat l’Africa Oriental Alemanya, per Nyaza el maig del 1916, i el 17 de juny del mateix any Rwanda va quedar ocupada. El tractat de Versalles es va signar el 30 de juny de 1919 i va suposar, entre altres, la renuncia alemanya i l’establiment formal d’un pre-mandat belga. El mandat fou confirmat oficialment per Nacions Unides el 22 de juliol de 1922 i  acceptat pel parlament belga  el 20 d’octubre de 1924. El 13 de desembre de 1946 fou ja l’ONU l’organisme internacional que va ratificar el mandat.

La colonització, sota l’aixopluc del mandat,dels belgues, va tenir un doble efecte sobre el sistema imperant a la regió. Per una banda Bèlgica va reforçar la posició de domini dels tutsis –grup poblacional minoritari-  tant a nivell polític com econòmic i, d’altre banda, els belgues, sostinguts pels missioners, es van esforçar per humanitzar els sistema limitant la injustícia i l’explotació excessiva.

L’1 de juliol de l’any 1962  es proclama la República i es forma un govern provisional amb la qual cosa es posava fi a la monarquia tutsi. El primer president de la Rwanda independent va ser en Grégoire Kayibanda. Els primers anys del seu govern va estar marcat per l’esperança. Però els tutsis que es van exiliar no van parar de llançar atacs contra el país. L’any 1972 es van perpetrar 350.000 assassinats de hutus a Burundi que van produir reaccions anti-tutsis a l’interior de Rwanda, conduint tot plegat al cop d’Estat del general Habyarimana, el juliol de 1973.

El 1988 el Banc Mundial presentava Rwanda com a model de desenvolupament i l’informe d’Amnistia Internacional de 1990 donava com a satisfactori el respecte als drets humans. Malgrat això, però, alguns sectors en el poder s’anaven corrompent mentre el país començava una davallada econòmica degut, entre d’altres factors, a la caiguda del preu del cafè, primer producte d’exportació.

Passant al conflicte pròpiament dit, és a dir, a l’ aniquilació de hutus per part de la guerrilla tutsi dins d’un marc de guerra civil, Rwanda va ser atacada l’1 d’octubre de 1990 per part dels tutsis del FPR (Front Patriòtic Ruandès) que eren a l’exili amb el suport d’Uganda, que alhora rebia el suport de Gran Bretanya i els EEUU. La justificació de l’atac era que Habyarimana no permetia el retorn dels refugiats tutsis a causa de la pertinença d’una altre ètnia. Però si considerem que la majoria d’operadors econòmics de Rwanda eren tutsis no es pot dir que el general tanqués totes les portes als refugiats tutsis. Per altre costat, França, Bèlgica i el Zaire van enviar tropes per ajudar all govern ruandès. El FPR va cometre altres accions i matances com l’extermini de la població de Muvumba o les matances a Ruhengeri el 22 de gener de 1991. D’altra banda, també hi van haver matances de tutsis en algunes regions com les perpetrades contra un subgrup tutsi del nord del país el gener del 1991 i contra els tutsis de Bugesera, al sud, el març del 1992. Els successius atacs de FPR van provocar massives fugides de població cap al centre del país.

L’agost de 1993 es van signar els Acords d’Arusha que preveien una participació en el poder entre els diferents partits polítics que s’havien creat, i que el FPR s’enduia una representació superior a la que li corresponia en funció de la realitat poblacional del país.

El clima de tensió va arribar a ser extrem després dels assassinats dels presidents de Rwanda i Burundi, Habyarimana i Ndadaye respectivament, talment ambdós hutus, el 6 d’abril de 1994; tots els analistes coincideixen a dir que aquest magnicidi va ser l’espurna que va encendre el foc a Rwanda. Vers l’autoria de l’atemptat tot apunta que fou obra d’un macabre pla del FPR.

El 9 d’abril es va formar un govern interí presidit per Jean Kambanda, sense la presencia de cap tutsi ni cap hutu de l’oposició proper al FPR. El 12 d’abril l’exèrcit ruandès va proposar una treva al FPR per tal d’aturar les matances però aquest s’hi va negar. El 30 d’abril l’ONU va oferir enviar tropes internacionals amb el mateix objectiu i el FPR s’hi tornà a negar.

A principis de 1994 hi havia a Rwanda un milió de desplaçats interns a conseqüència, com s’ha dit abans, de les matances que portaven a terme les guerrilles del FPR; a més s’hi trobaven centenars de milers de refugiats hutus burundesos al sud que fugien de les matances de l’exèrcit tutsi de Burundi. Així, després del magnicidi el país entra en una terrible i desoladora espiral de violència extrema que portà a les matances generalitzades dels mesos d’abril a juny de 1994. Les milícies hutus van assassinar massivament als tutsis del país i, alhora, també als propis hutus propers al FPR. La brutalitat va coincidir amb les matances de hutus que perpetrava massivament el FPR, on també hi morien tutsis. Bona part dels joves del partir MRND, els interahamwe –hutu- es van destacar en aquestes matances massives.

Una ferma i contundent intervenció de l’ONU hagués pogut aturar les matances però, en lloc d’això, l’organisme internacional va ordenar la retirada dels cascos blaus; només van quedar unes patrulles insignificants per anar evacuant del país a la població blanca a resultes del ultimàtum de tres dies a tots els estrangers que va llançar el FPR, perquè se n’anessin del país.

S’ha sabut i s’ha provat gràcies a testimonis belgues que van sobreviure miraculosament, que els veritables autors de les matances indiscriminades perpetrades suposadament per la milícia interahamwes (hutus), foren mercenaris sense uniforme a les ordres de l’exèrcit tutsi.

Durant el conflicte en qüestió, és a dir, entre els mesos d’abril i juny,es va decretar un embargament internacional d’armes contra el règim ruandès, però el FPR continuava rebent-ne a través d’ Uganda.

El mes de juliol de 1994, el FPR pren el poder i tres milions de persones travessen les fronteres per a refugiar-se, sobretot al Zaire i Tanzània. Amb aquesta maniobra els tutsis aconseguiren desplaçar a l’exèrcit hutu i la milícia interahamwes.

Es va estimar que entre abril i juliol de 1994 s’havien assassinat uns 800.000  tutsis i hutus de l’oposició, però gairebé no es va informar sobre la població hutu assassinada pel FPR durant aquests mesos i des de 1990.

Amb el FPR al poder a l’interior del país va començar una purga sistemàtica per part de militars del Front Popular amb matances selectives.

RAONS QUE PODEN JUSTIFICAR L’ELECCIÓ DE LA PEL·LÍCULA PER A COMENTAR EL CONFLICTE RUANDÈS

Molt sovint el cinema ens apropa en format de ficció a fets reals, i en el cas de “Hotel Rwanda” s’ens presenta la reconstrucció d’una història personal veritable amb un transfons sociopolític immers en un conflicte de violència extrema també real. Per aquest motiu vaig pensar que el film, que ja havia vist feia temps, i que necessàriament he tornat a visualitzar, era la font imprescindible i ineluctable per referir-me al conflicte dels Grans Llacs i concretament a la guerra civil ruandesa.

Les paraules del propi Rusesabagina confirmen la veracitat dels fets, encara que presentats de manera molt refinada. Ell diu: “Tot el que es veu a la pel·lícula ho vam viure” i afegeix: “no es podia, però, fer un film que mostrés tot el que realment va passar a Rwanda. Allò va ser tant extremadament cruel que ningú aniria a veure-la. Però, encara que la producció és molt clement amb la realitat, ha de servir per a què el món tregui les seves conclusions d’allò més terrible que va succeir”.

La pel·lícula precisament es centra en la matança que va tenir lloc a partir del 6 d’abril de 1994, quan el president ruandès, Habyarimana –hutu-, juntament amb el president de Burundi, fou assassinat quan tornava amb avió des de Arusha, després de haver signat la pau amb la guerrilla rebel tutsi. Aquest fet fou la senyal del inici d’un genocidi brutal iniciat per les milícies hutus, els interhamwes, i continuat, dins d’una guerra civil, pel Front Patriòtic Ruandès –tutsi- i l’exèrcit de Rwanda –hutu-.

En definitiva es tractava del film més idoni per poder abordar el tema en qüestió.

MOMENTS DE LA PEL·LÍCULA MÉS IMPORTANTS REFERENTS AL TEMA HISTÒRIC EN QÜESTIÓ

Kigali, abril-juliol del 1994.

El film comença amb un missatge radiofònic. S’escolta la veu d’un home amb to amenaçant, des de la RTLM, l’emissora de ràdio del poder Hutu. Entre altres coses diu: “…per què odio al tutsis? Respon: perquè van col·laborar amb els colonitzadors belgues. Ens van robar la nostra terra hutu,…Son cuques, son assassins. Rwanda és la terra dels hutus, som la majoria… Acabarem amb aquesta plaga. Exterminarem als rebels del FPR”.

A l’Hotel Mille Hollines s’està celebrant l’acord de pau que a Tanzània va signar el president de Rwanda amb el FPR. Es veu una gran pancarta que diu: “Peace, love and brotherhood” (Pau, Amor i Germandat).

Un periodista estranger s’informa de la situació dialogant amb un periodista local i amb el director de l’hotel, el Sr. P.Rusesabagina; entre les qüestions que treu en clar és el fet que foren els belgues els que van crear la distinció entre hutus i tutsis, com si de dues races es tractés –“els tutsis son més alts i més elegants,…”-, com a persona intel·ligent el periodista se n’adona que tal distinció és una fal·làcia, un muntatge aliè a la realitat.

En les sales de premsa dels informadors estrangers es capta un missatge, a través d’un monitor de TV, que diu que l’ONU acusa al exèrcit ruandès d’estar entrenant i armant en secret a la milícia hutu, els interhamwes. El cap de l’exèrcit, el general Bizimungu, ho nega rotundament.

Comencen les matances de tutsis per part de les milícies hutus. Es veuen per TV. Es dona a conèixer la noticia del doble assassinat presidencial. Comença el caos i la barbàrie extrema per totes bandes.

El coronel Olivier, de les forces belgues enviades per l’ONU, que feia unes hores va fer un brindis amb Paul i els altres personalitats al Hotel Mille Collines  per la pau a Rwanda i per extensió a Àfrica, ara parla, a soles a la barra del bar, amb Paul –el director- per a comunicar-li que ha rebut una ordre de fer sortir del país, és a dir, d’evacuar, a tota la població blanca, fins hi tot als soldats belgues; només, però, se’n quedaran 300 militars per a tot el país; al hotel només n’hi pot deixar quatre.

Una frase d’un gran contingut crític, que no es pot eludir, és la que expressa, amb tristesa i decepció, el coronell Olivier a Paul, el director del hotel: “ Per a Occident i  les potències en les que tu confies no valeu res, sou una merda. Us consideren escombraria, sou insignificants…”  

En conseqüència, i malgrat ser un home esperançador i confiat en el sistema del món occidental, Paul Rosesabagina, queda immers en una profunda decepció i, alhora, angoixa pel futur de la seva família i del seu poble.

L’Hotel de luxe que regenta Paul Rosesabagina i que  pertany a una multinacional belga, s’utilitza per a refugiar a tutsis i hutus col·laboracionistes a part de la pròpia família de Paul (recordar que la seva dona era tutsi) i als seus veïns més propers.  Fent ús dels contactes que tenia Paul amb l’alta direcció de la multinacional, aprofita per fer unes trucades. Aquestes van tenir uns certs fruits, ja que el president de la companyia belga es va posar en contacte amb el president del govern francès a fi que frenés, dins del possible, donant ordres als militars de l’exèrcit ruandès, hutu, les imminents amenaces que els queien a sobre als refugiats tutsis de l’hotel. Les ordres van arribar just a temps i, tant l’exèrcit hutu com les milícies interhamwe, van abandonar l’objectiu d’atac a l’hotel.

Odi generalitzat, crueltat manifesta, violació indiscriminada, pillatge desmesurat, suborns als militars per frenar la violència, caos i desolació per tot el país, massacres a tots els indrets, cases i edificis incendiats, enfrontaments militars, milicians i guerrillers.

Els rebels Tutsis, les guerrilles del FPR s’enfronten al exèrcit ruandès hutu; les guerrilles tutsis maten als milicians hutus indiscriminadament; l’exèrcit hutu és derrotat.

Els refugiats a l’hotel Mille Collines, escoltats pels pocs soldats belgues de l’ONU, poden finalment arribar al camps de refugi i salvar la vida. La família Rusesabagina pot sortir del país sana i salva.

BIBLIOGRAFIA

 

Entrades similars


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to Top ↑

Powered by


Back to Top ↑