Viure | Secció Bertolt Brecht

Isabel Rodríguez Vila: “Vivim d’esquena al procés de morir i la mort”

Isabel Rodríguez Vila (Barcelona, 1949) és fotògrafa i infermera. Viu a Cabrils des de fa 34 anys i ja fa més de dues dècades que és cooperant al Txad, un país de l’Àfrica subsahariana. El 2003 va fundar, juntament amb el seu marit, metge cirurgià, l’associació Misión y Desarrollo para Goundi (www.misionydesarrolloparagoundi.com) amb l’objectiu de millorar les condicions de vida d’aquesta població del Txad. Per tal de recaptar fons per l’entitat, Isabel Rodríguez organitza concerts i escriu llibres els beneficis dels quals es destinen a la remodelació o construcció d’infraestructures sanitàries. La seva publicació més recent, Cuando nos vamos ¿A dónde vamos? (Círculo Rojo Editorial) va aparèixer el passat mes de gener i ja porta dues edicions. En aquest assaig, Isabel Rodríguez escriu sobre la mort des d’una perspectiva personal i professional a partir de la seves pròpies vivències. En parlem el mes de novembre, en el qual recordem especialment per Tot Sants als nostres éssers estimats que ens van deixar.

Els seus dos primers llibres, ‘Goundi unas vacaciones diferentes’ i ‘Descubriendo el corazón de la tierra’, parlaven de la seva experiència solidària. ‘Cuando nos vamos ¿A dónde vamos?’, en canvi, explica la seva relació amb la mort al llarg dels anys. Per què ha triat aquest tema?

Perquè amb els anys he viscut diferents situacions de com portar el procés “del morir” que m’han ensenyat a no ignorar la mort i a assumir la meva mortalitat amb plena consciència i, sobretot, a no enganyar-me donant-li l’esquena. El fet d’assumir la meva pròpia impermanència em fa viure amb més intensitat cada dia de la meva vida. Tot això m’ha fet descobrir que sóc alguna cosa més que carn i ossos i que tinc un potencial espiritual per desenvolupar i l’he volgut compartir amb els lectors.

Per escriure aquesta obra s’ha hagut de documentar molt. Hi ha trobat discrepàncies entre el que ha llegit i les seves pròpies experiències?

Documentar sempre és necessari i enriquidor, mai s’acaba d’aprendre. Hi ha moltíssima bibliografia sobre el tema, la qual cosa demostra el gran interès de l’home en conèixer més sobre el que, amb tota certesa, és el més segur que tenim a la vida després de néixer. Tots els escrits sobre la mort i el després, tenen un denominador comú que és el nom que se li dóna a: l’esperit, l’ànima, l’energia, l’alenada, l’ésser, la consciència… Sigui quin sigui el nom que li donem, és i serà el mateix, ja que entre tots formem un “Tot”… universal, diví, etern, i ho serà per sempre. Les discrepàncies són només en la manera de denominar aquest “Tot”, però tan sols és en la denominació ja que, en essència, és el mateix en totes les religions, filosofies i pensaments.

La manera en què la nostra societat occidental tracta la mort és diferent de com ho fan al Txad?

Sí, res a veure. Allà conviuen amb la mort, la tenen sempre present i integrada completament durant tot el seu cicle vital. Senten molt respecte cap als seus antecessors. A la regió de Goundi és corrent tenir els difunts de la família enterrats dins del recinte de les seves cases. Aquí, a la nostra societat impera l’eterna joventut i la qualitat de vida… no es vol saber res de tot el que implica dolor, patiment, manca de confort o pèrdua d’estatus. Normalment es viu d’esquena al procés de morir i la mort. No se’ns ha educat en això i tenim por.

Creu que la mort és una assignatura pendent per a la majoria de persones? Que haurien de conèixer-la millor?

Ens fa por el desconegut i el sofriment que comporta. Per a mi l’assignatura pendent és que no estigui inclosa com a ensenyament a les escoles bressol, escoles i universitats. Principalment a la primària, és fàcil parlar als nens sobre la mort, amb l’exemple del cuc, la crisàlide i la papallona.

És pot assumir la mort sense tenir fe o creences?

És clar que sí, tot depèn de l’educació i evolució personal de cada un. Entenc que l’ànima o esperit no entén de religions i és atemporal… En el llibre he escrit una frase que respon bastant a aquesta pregunta: “Les ànimes dialoguen en l’Esperit, on no existeix el temps ni el dolor”.

Què destacaria de tot el que ha viscut com a acompanyant de persones en el tram final de la seva vida?

La gran diferència entre els que assumeixen que moriran i ho accepten, acompanyats, envoltats d’amor, sense tenir cap assumpte per concloure i es lliuren a ella amb serenitat. ¡És una bona mort! El contrari del qual no l’assumeix ni l’accepta, ja sigui per manca d’informació, per la pròpia negació, per les seves pors, per preferir ignorar… És un procés que genera dolor, incertesa, molta tristesa i impotència al protagonista i a la seva família.

On es pot adquirir el llibre i com ajudaran els beneficis obtinguts en la seva venda?

Aquí al Maresme a l’Hospital de Mataró, a les botigues de Vilassar de Mar Detalls i Llibreria Index i a l’Estanc de Cabrils. A Badalona a la llibrería Saltamartí. A Barcelona a les llibreries Claret, Paulinas i +Bernat, i a l’Hospital de Barcelona. En e-Book a internet teclejant el seu títol Cuando nos vamos ¿A dónde vamos?, a Editorial Círculo Rojo, i a Paypal. També mitjançant la nostra web: www.misionydesarrolloparagoundi.com, o el nostre correu electrònic: info@misionydesarrolloparagoundi.com. Els beneficis obtinguts ja estan ajudant en la gairebé conclosa construcció de nou Centre de Salut en N,Dilate (Cantó de Dobo / districte sanitari de l’Hospital de Goundi al Txad). L’estructura ja està acabada, ara falta la pintura, generador de corrent, utillatge sanitari, instrumental, nevera de medicaments, lliteres, bàscules, armaris, prestatgeries, bancs… etc.