Ser | Reportatge

Ken Loach defensa el seu dret a aixecar la veu

69 Festival de Cannes

Joan Millaret Valls >> El britànic Ken Loach torna a trepitjar la catifa vermella de Cannes ara amb “I, Daniel Blake”, de la mà del seu inseparable guionista Paul Laverty, després de fer-ho l’any 2014 amb “Jimmy’s Hall”. L’assidu Ken Loach competeix ara amb aquest nou film de denúncia social a través del commovedor retrat humà d’un fuster en la seixantena, Daniel Blake (Dave Johns), que per culpa dels seus problemes de cor ha de deixar la feina per sol·licitar una prestació però l’estat li denega per poc marge.

Aquí comença un perible laberíntic de sol·licituds i peticions de revisions de cas que topa amb el mur d’una maquinària estatal inoperant i ineficient que l’obliga a apuntar-se a les llistes de demandants de feina tot i que no pot treballar. Això li comporta nous maldecaps com seguir cursos, redactar un CV i buscar activament feina sinó del contrari pot ser sancionat.

En una d’aquestes visites al castell kafkià de l’administració parasitària coneixerà una desplaçada del sistema com ell, una mare jove soltera, Katie (Hayley Squires), amb dues criatures, i que ha estat expulsada de Londres. Daniel li oferirà desinteressadament la seva ajuda i plegats intentaran sobreviure en la selva d’un estat del benestar en fallida.

Cal posar de manifest la poca traça, de la qual fa gala sovint el britànic Loach, en els seus films de caire social en què la trama està absolutament supeditada al discurs. De nou, Loach és responsable d’una realització funcional i plana, impersonal. I en diverses ocasions es mostra fins i tot gens polit, amb moments maldestres, quasi intolerables, on el realitzador perd la compostura per forçar descaradament la llagrimeta i toca la fibra sensible d’un espectador compungit pel drama que contempla.

Loach fa possible que la denúncia de la pobresa i la misèria creixent, la incompetència de l’estat o la seva deixadesa premeditada, o la defensa de la dignitat ultratjada de les persones vulnerables i expulsades al marge de la societat també trobi el seu espai en la fira de les vanitats cannesianes.

Però un cop s’han posat de relleu les mancances i febleses de Loach també cal lloar les seves virtuts, especialment la seva tossuderia rubricada un film rere un altre apostant per un cinema de conscienciació i que desvetlli la reflexió. I és que l’espectador també reclama la necessitat de què algú parli clar sobre els mals del nostre temps i, si convé, que aixequi la veu. Loach fa possible que la denúncia de la pobresa i la misèria creixent, la incompetència de l’estat o la seva deixadesa premeditada, o la defensa de la dignitat ultratjada de les persones vulnerables i expulsades al marge de la societat també trobi el seu espai en la fira de les vanitats cannesianes.