Els films essencials | Reportatge

“La habitación” de Lenny Abrahamson

El renascut

Joan Millaret Valls>>Atrapats en l’espai d’un cubicle, l’habitació del títol, una mare jove (Brie Larson) i el seu fill, Jack (Jacob Tremblay), procuren fer vida normal tot i la precarietat i les limitacions forçades de la seva inèdita situació. La mare cuida, juga, estima i ensenya al seu fill en aquest minúscul món tancat. El nen ha crescut sempre en captivitat i no coneix el món exterior, per ell una cosa inexistent, irreal, incomprensible. Tan sols té accés al que existeix fora murs a través d’un aparell de televisió, el qual emet imatges que el nen associa a un món imaginari, fals, com els dibuixos animats, ja que no concep existència de vida més enllà de les quatre parets.

Tot el món real està reduït al contorn de les quatre parets. L’única finestra real al món que tenen és una claraboia en el sostre, una altre pantalla opaca com la televisió ja que res hi succeeix. Cada ics temps xisclen fort, com a part d’un joc organitzat per la mare. La mare ha dedicat tots els seus esforços a crear una bombolla protectora pel nen feta de normalitat, una rutina quotidiana, un orde intern, que no faci sentir al nen la seva condició real de presoner, i aliè a conceptes com la llibertat o la vida més enllà de la seva reclusió.

L’espectador comprèn mica a mica que no es tracta d’un film fantàstic o de ciència ficció sinó que pren consciència de trobar-se enmig d’una pel·lícula d’horror.

En aquest espai clos, una cel·la, la mare rep visites d’un home que els porta provisions per seguir vivint i que els facilita l’electricitat, l’aigua corrent o la calefacció. Aquest visitant és anomenat oncle, per crear una certa atmosfera de familiaritat, un simulacre d’entorn domèstic pel nen. Aquest home dorm amb la mare, i per entrar i sortir a l’habitació activa un codi secret.Però després que Jack compleix cinc anys, la mare proposa un pla de fugida, difícilment entenedor pel fill.

L’espectador comprèn mica a mica que no es tracta d’un film fantàstic o de ciència ficció sinó que poc a poc pren consciència de trobar-se enmig d’una pel·lícula d’horror. Mica a mica copsem el malson que realment es viu allà dins, fruit també del coneixement avui dia de situacions semblants igualment terribles patides en soterranis, amagatalls i falses habitacions de la nostra civilitzada Europa a través dels noticiaris.

L’alliberament podria ser el final de l’esclavatge, el clímax que atorgarà la satisfacció als reus i satisfarà a l’alleugerit espectador. Però aleshores arrenca el complex despertar a la vida, amb l’afegitó de les contradiccions del brusc i sobtat pas del, malgrat tot, confortable dins i ara passar a la intempèrie de fora. Penetrar en el món exterior no estarà exempt d’entrebancs. Així comença un altre film, potser encara més interessant que l’anterior, de sentiments creuats, de perplexitat. I és que la reintroducció en l’hàbitat familiar és problemàtic, ja que la unitat familiar s’ha dissolt després d’anys de patiments i desesperació per una filla adolescent desapareguda.

El rebuig i l’amor semblen dos reaccions humanes davant l’acceptació una filla segrestada i violada ara convertida en mare d’un fill engendrat en un habitacle i amb un pare biològic que no és altre cosa que un monstre. I com un petit salvatge, un nen provinent d’un món únic, sembla que aterri en un planeta grandiós i ple d’extraterrestres. El descobriment d’un nou món impensable comportarà que ha d’aprendre amb dificultats a viure d’una altre manera i adaptar-s’hi, relacionar-se amb nova gent que abans no existia, crear vincles amb familiars que desconeixia. Aquí comença el repte majúscul del renaixement.