Saber | Reportatge

“La mort de Louis XIV” d’Albert Serra

Bell retaule de la mort

Joan Millaret Valls >> “La mort de Louis XIV” d’Albert Serra, encàrrec nascut del Centre George Pompidou sobre l’agonia del monarca francès mort l’any 1715, representa un canvi de rumb estètic important en la trajectòria de Serra.

Ara mostra una tendència a capbussar-se en rodatges enterament desenvolupats en estudi i enmig de decorats que semblen arraconar els rodatges purament en exteriors dels films “Honor de cavalleria” (2006), “El cant dels ocells” (2008) i, en bona part, “Història de la meva mort” (2013).

En la present ocasió, Serra també compta amb el llegendari actor francès Jean-Pierre Léaud, secundat per altres actors professionals provinents del teatre, bàsicament, trencant d’alguna manera l’axioma del cineasta català de treballar sempre amb actors no professionals. Així, Jean-Pierre Léaud en el seu paper de caracterització de Louis XIV, entrega el seu cos al film de Serra per fer-nos oblidar l’aura del monarca francès, el rei absolut, i fer emergir la figura d’un home vell qualsevol que gemega, remuga i agonitza fins a l’expiració final.

Serra ha fet, com no podia ser d’altra manera, una pel·lícula desdramatitzada, que defuig conscientment la construcció dramàtica dels personatges i les situacions, sense pics d’acció, tan sols una successió d’anècdotes com a fugisser fil narratiu. El que pretén és oferir en brut i en tota la seva nuesa possible els darrers dies d’un home gran malalt que pateix mentre el cos s’apaga i es consumeix.

La desdramatitzada crònica de la defunció anunciada del rei conté moments propicis a la ironia o a la rialla, cromosoma distintiu de Serra, en sintonia amb la deconstrucció del drama o la tragèdia. Destaca un moment incorporat amb la irrupció d’un metge marsellès, un xarlatà o farsant, personatge relatat en les cròniques de la cort de l’època, proveït d’un elixir amb extractes d’animals i plantes, que empra un francès acatalanat mentre invoca a Arnau de Vilanova.

Tot i inspirar-se en cròniques de l’època detallades i exhaustives de Saint-Simon i el Marquès de Dangeau, Serra no pretén forçar el biopic ni fer una pel·lícula històrica a l’ús. Més aviat reflecteix l’evolució clínica del pacient, la cronologia d’una malaltia que el postrarà en el catre reial fins el seu darrer alè, morint suposadament per complicacions diabètiques i la gangrena de les cames. Un procés de degradació física que es viu envoltat dels seus criats, ajudants de càmera i consellers, però sobretot de l’equip mèdic habitual, el qual es veurà incapaç de guarir el rei.

Serra basteix una situació única i prolongada, aconseguint encomanar la monotonia, la rutina, el lent i feixuc discórrer del temps en el darrer mes de vida del monarca en la que serà la seva cambra mortuòria. La reclusió és absoluta, llevat d’una escena inaugural a l’aire lliure senzillament exquisida, sobrenatural per la seva irrealitat, preàmbul de l’enclaustrament letal. Una situació tancada, claustrofòbica, d’atmosfera saturada, asfixiant, enganxifosa, gràcies sobretot a la presència matèrica de cortinatges, entapissats, vestuari, cobrellits i perruques.

La immobilitat del sobirà, de quietud marmòria, s’estén al conjunt, creant autèntics quadres i, sobretot, natures mortes, transcendint els anomenats “tableaux vivants”, quadres escènics en moviment. La mateixa rigidesa i estatisme es propaga als personatges, convertits en escultures, maniquins, figurants d’un atapeït mobiliari en el retaule de la mort de Louis XIV. En aquest decorat únic, el fora de camp desapareix, llevat d’algun escàs moment com el so d’una banda de músics que prové de l’exterior i que complau al rei, o puntuals visites per assumptes reials.

Aquesta pel·lícula de cambra d’Albert Serra resulta senzillament enlluernadora, fascinant i hipnòtica, dotada d’una bellesa plàstica incontestable, però defugint premeditadament un enfocament preciosista, artificiós o estetitzant, trucs costosos dels venedors de fum.