Fer | Tribuna

‘La niña que hacía hablar a las muñecas’, de Pep Bras

Sílvia Tarragó>>La primera impressió que vaig tenir en començar a llegir aquesta novel·la va ser la d’endinsar-me en un d’aquests universos èpics i màgics que tan bé saben construir els autors hispanoamericans. La riquesa del llenguatge, tan espessa com l’entorn selvàtic que es descriu, ens ofereix una infinitat de noms vegetals per definir amb detall cada escena. Però, a més, Pep Bras sap conjugar la tensió de l’argument amb una constant referència als mites, aconseguint despertar en el lector la seva essència més primitiva.

Pep Bras sap conjugar la tensió de l’argument amb una constant referència als mites

Així, amb un estil inspirat i evocador, l’autor ens endinsa al cor d’una illa on la civilització amb prou feines s’albira entre les humils barraques de bambú i la naturalesa gairebé inexplorada. En aquest lloc, que bé podria ser el paradís, la maledicció irromp en forma de naufragi deixant en el seu verger una hecatombe. Tot d’una, l’edèn es torna infern i, tot i amb això, encara hi ha espai per al miracle. És llavors quan apareix l’heroi i es comencen a definir els primers protagonistes. La història, a més, segueix sent tan suggestiva com el llenguatge i tan exuberant com l’espessor.

Un dels aspectes més rellevants de la narració és veure com l’autor, a més d’aquests artificis literaris, fa gala d’una versatilitat que impressiona: quan ens hem acostumat al compassat i sensual ritme que la recreació de l’illa atorga al relat, l’argument fa un gir i ens situa a la Ciutat de la Llum. És el París de la Generació perduda, el de les avantguardes, el de l’Art-Decó, però també és la capital que s’obre davant d’una joveníssima heroïna. Llavors, l’estil de l’escriptura es torna més cosmopolita i la seva cadència s’adapta al vertiginós ritme de la metròpoli.

El relat exemplifica la duplicitat jugant amb la invenció i amb la realitat

La niña que hacia hablar a las muñecas es vertebra en dos escenaris radicalment diferents, el de la selva i el de la ciutat, dos contextos dels quals es val l’autor per evidenciar la constant dualitat que ens envolta. L’heroi és també dolent, la màgia es torna il·lusió, l’amor es transforma en odi… Aquest dimorfisme es constata clarament en el que simbolitzen la nena i el seu ninot: el que es viu enfront de l’inanimat. Però, per sobre de tot, el propi relat exemplifica aquesta duplicitat jugant amb la invenció i amb la realitat. Un joc que ha donat com a fruit una obra meravellosa, plena de matisos i de lectures, i quallada d’anècdotes sobre l’època.

Dir que La niña que hacia hablar a las muñecas és una novel·la històrica és encotillar-la en un gènere que la defineix a mitges perquè, tot i que va néixer amb voluntat de biografia (o, si més no, això sembla) té essència de faula i lirisme d’epopeia. Un relat extraordinari que és un homenatge al poder evocador i imaginatiu de la memòria.