Els films essencials

La Revolució Francesa al cinema

Imatge d'una escena de 'La Marsellesa' // moviesovermatter.wordpress.com

Josep Oriol Jorba >>

Nota preliminar

“La Marsellesa” i “L’anglesa i el duc”. Es tracta de dos films històrics sobre la Revolució francesa realitzats per dos directors diferents però de la mateixa nacionalitat. Tot hi no projectant moments i episodis idèntics, ja cada un relata uns moments concrets en el seu respectiu film, ambdós presenten la Revolució sota un prisma ideològic diferent, el que comporta, per tant i de manera indefectible, una visió del fet històric divergent. Aprofitant aquest doble visió dels fets un cop acabades les ressenyes, procediré a fer un breu anàlisi o valoració contractada de les dues filmografies.

Cada una de les ressenyes tindrà els seu corresponent esquema propi de l’anàlisi d’un film, a saber: la fitxa filmogràfica o tecnicoartística, la sinopsi argumental, una referència al autor o director, un breu apunt contextual de la realització del film, unes dades històriques referides a l’època que el film evoca, una valoració crítica i la corresponent bibliografia.

Aprofito aquesta nota per indicar que els films històrics s’han de veure més enllà del pur entreteniment ja que, parafrasejant a Robert A. Rosenstone, incorporen un seguit d’elements que enriqueixen la història escrita, esdevenint una nova manera de fer història; tant és així, segons l’autor citat, que els historiadors han d’acceptar el cinema històric com un nou tipus de història i que, com a tal, té les seves pròpies limitacions.

Peter Burke, per la seva banda, parla del realitzador com un nou historiador i Marc Ferro afegeix que cada film té un valor com a document.

1) La Marsellesa

Fitxa tècnico-artística

Títol original: ‘La Marseillaise’. V.O. en francès amb subtítols en castellà.

Producció: Société de production et d’explotation du film La Marseillaise/Syndicat CGT-Souscription populaire.

Any de la producció i nacionalitat: 1937-1938. França.

Director: Jean Renoir.

Guió: Jean Renoir i Carl Koch, amb la col·laboració de N.Martel i Jean-Paul Dreyfus.

Diàlegs: Jean Renoir.

Fotografia: Jean-Serge Bourgoin, Alain Douarinou i Jean-Marie Maillols.

Música: Joseph Kosma.

Decorats: Léon Barsacq, Georges Wakhevitch i Jean Perier.

Muntatge: Margarite Renoir.

Intèrprets: Edmond Ardisson (Jean-Joseph Bomier), Louis Jouvert (Roederer), Pierre Renoir (Lluis XVI), Lise Delamare (Maria Antonieta), Marie-Pierre Sordet (El Delfín), William Aguet (La Rochefoucauld), Germain Léfébure (Elisabet), Jean Aquistapace (alcalde), Aimé Clariond (Saint-Laurent), Nadia Sibirskaïa (Louison).

Duració: 130 minuts.

Cel·luloide: Blanc i negre.

Sinopsi argumental

El relat comença explicant els fets del 14 de juliol de 1789, quan un duc demana audiència al rei Lluís XVI per comunicar-li la presa de la Bastilla com una revolució (el rei ho entén com una revolta).

En plena revolució i dins el si del Club dels Jacobins, una dona llança l’idea de formar un batalló revolucionari de marsellesos per a dirigir-se cap a París per imposar la voluntat popular. Un cop arriben triomfalment a la capital, el poble parisenc juntament amb els marsellesos al davant inicien (any 1792) l’assalt al palau de les Tulleries on es troba la família reial sota la protecció de la Guàrdia Suïssa.

Degut a la signatura per part de Lluís XVI del Manifest de Brunswick (general en cap sota les ordres de l’emperador d’Àustria), l’Assemblea Nacional decreta la detenció dels monarques francesos per considerar-los traïdors de França. La Guàrdia Nacional després d’una tímida resistència, es passa en bloc a la formació popular. Un cop la resistència reial cau en mans de la revolució popular comencen les execucions de la milícia suïssa i de determinats aristòcrates i nobles.

Al llarg del film sonen els cants de guerra que poc després es convertiria en l’himne de la Nació de França, ‘La Marseillaise’. La pel·lícula acaba amb l’inici de la batalla de Valmy l’nay 1792.

L’autor

Jean Renoir (París 1894- Beverly Hills, California 1979). Fill del pintor impressionista P. Auguste Renoir, Jean Renoir es pot considerar juntament amb Orson Wells el pare del cinema modern. Va tenir com a pare espiritual al cineasta Eric Von Stroheim. Tanmateix va rebre l’influencia del cinema americà vivint l’etapa estadounidenca. Va saber reflectir, de manera subtil, la realitat humana amb humor, barrejat de cert dramatisme o amargura. Dóna una visió dels fets amb una finalitat preclara i una visió comunicativa que fa que l’espectador reflexioni sobre la seva pròpia vida. Les seves pel·lícules van ser, durant molt temps, incompreses i menyspreades. Va influir sobre el cinema de F. Truffaut. A la Marsellesa és el director, el guionista i l’autor dels diàlegs del seu film. Referent als diàlegs el propi J. Renoir va dir del seu film que es tractava de l’única pel·lícula en la que es va imbuir en una veritable recerca i investigació de la documentació referida als fets històrics de la qual va extreure les tres quartes parts dels diàlegs.

Context de la realització

El film produït en un context històric està marcat per la segona Guerra Mundial. La III República francesa estava en crisi financera i política. Es va preparar com a resposta de la demanda del sindicalisme francès. Cal recordar que l’any 1936 les urnes van donar el triomf al Front popular, una coalició d’esquerres que va des dels radicals socialistes als comunistes, tenint com a cap de govern el líder socialista Léon Blum. Es pot dir que es tracte d’un film de subscripció popular, gran part dels accionistes van ser gent del poble. Així Renoir va fer una pel·lícula a l’estil documental. I sense mostrar als personatges històrics del bàndol revolucionari va presentar la revolució com el poble. L’argumentació li ve marcada per les circumstàncies, sense necessitat de massa inspiració, ja que l’amenaça del nazisme i les reaccions de la gent eren fets evidents i quotidians. De la mateixa manera que a la Revolució, la monarquia representava l’ordre, Hitler, per la seva banda, era sinònim de l’ordre establert. Aquest paral·lelisme també es feia extensiu a l’enemic interior (aristòcrates al segle XVIII, feixisme i nazisme al segle XX) i exterior (monarquies absolutistes al divuit, Alemanya hitleriana al vint).

Cronologia i context històric

La Revolució Francesa s’emmarca en la dècada que va del 1789 al 1799, encara que els fets precedents s’inicien l’any 1787 amb la primera Assemblea de notables i l’enduriment de la lluita entra la Monarquia i els Parlaments. L’any 1789 va estar plegat de revoltes. La Revolució fa estralls a París i s’estén per tota França. Comença una etapa política de Monarquia Constitucional amb els Estats Generals (1789-1792). Amb l’assalt a les Tulleries s’inicia l’etapa de la Convenció amb el règim polític de la República (1792-1795). La següent etapa va ser la del Directori (31 d’octubre del 1795- 9 de novembre del 1799). El 18 de Brumari Napoleó Bonaparte dóna un cop d’Estat contra el Directori i els Consells.

En relació al cant de guerra o ‘La Marseillaise’, va ser un himne composat per Claude Joseph Rouget de Lisle l’any 1792, capità d’enginyers de la guarnició d’Estrasburg. Va ser un encàrrec fet pel baró de Dietrich, alcalde d’Estrasburg. C. J. Rouget de Lisle el va composar donant-li el títol de ‘Chant de guerre pour l’armée du Rhin’. Mesos més tard es va anomenar a Marsella com ‘Chant de guerre aux armées frontières’. Però fou a París on aquest cant es va batejar amb el nom de ‘La Marseillaise’.

Valoració crítica

Amb aquesta pel·lícula J. Renoir va voler contribuir a la causa del Front Popular. Encara que no era comunista, el director francès era d’esquerres. El seu film però, ‘La Marsellesa’, tot i guardant un fort paral·lelisme ideològic amb la situació política del moment, és a dir, d’esperit nacional i de reivindicació popular i d’esquerres, en un principi no va tenir l’acceptació esperada per part de la crítica, ja que com a document històric no complia en aquell moment la missió d’entreteniment amb finalitat catàrtica esperada per les majories; així doncs, es convertí en un film de minories.

Amb tot, la interpretació que fa Renoir de la Revolució Francesa s’acosta al pensament revolucionari i nacionalista de una col·lectivitat madura que ha assolit els seu propòsit i veu el futur amb il·lusió i esperança. Renoir presenta el film no com un pamflet sinó com una obra d’art, amb sentit d’humor i lirisme sense fer cap referència a l’etapa del Terror. ja que el document fílmic es centre en els esdeveniments ocorreguts entre el 1789 i el 1792.

Es tracta, en definitiva, d’una obra de gran valor estètic i ètic realitzada amb una narració dinàmica i un muntatge analític i sintètic que fa de la pel·lícula una obra que connecta amb l’espectador sense cansar-lo, malgrat tractar-se d’un llargmetratge de 130 minuts de duració.

2) L’anglesa i el duc

Fitxa tècnico-artística

Títol original: ‘L’Anglaise et le Duc’. V.O. en francès amb subtítols en castella.

Producció: Pathé Image production – CER.

Any de la producció: 2001 (estrenada el 14 de setembre).

Nacionalitat: França.

Director: Éric Rohmer.

Guió: Éric Rohmer.

Fotografia: Diane Baratier.

Música: Jean-Claude Valero.

Decorats: Antoine Fontaine.

Muntatge: Mary Stephen.

Intèrprets: Lucy Russell (Grace Elliot), Jean-Claude Dreyfus (Príncep Felip, Duc d’Orleans), François Marthouret (Dumourier), Alain Libolt (Duc de Biron), Laurent Le Doyen (Miromesnil), Daniel Tarrade (Justin), Michel Demierre (Chabot).

Cel·luloide: Color en 35 mm i 3.504m de metratge.

Duració: 2 hores i 8 minuts.

Sinopsi argumental

La pel·lícula, basada en la autobiografia de Grace Elliot, bella dama anglesa que fou amant del rei Jordi IV d’Anglaterra i del príncep Felip, Duc d’Orleans i cosí de Lluís XVI, narra les circumstàncies ben diverses que van envoltar-la en el context de l’esclat de la Revolució Francesa. Grace Elliot, mitjançant el seu diari, va retratar el devenir històric de la ciutat París convulsionada per l’escenari d’horror i mort que paradoxalment es justificava sota les consignes i lema de la Revolució, en nom de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

Malgrat les vicissituds suportades, acusada, perseguida, empresonada i a punt de passar per la guillotina, fou finalment alliberada, retornant al seu país d’origen.

L’autor

Éric Rohmer, pseudònim de Maurice Henri Joseph Schérer (Nancy 1920 – París 2010), va ser crític i director de cinema a més de periodista, novel·lista, guionista i professor de francès. Va representar una figura important dins de l’anomenada ‘Nouvelle vague’ francesa de postguerra així com editor de la prestigiosa revista ‘Cahiers du cinema’. La seva obra cinematogràfica està dividida conceptualment en tres grans blocs: Contes Morals (1962-1978), Comèdies i Proverbis (1980-1986) i Els Contes de les Quatre Estacions (1989-1998). Les darreres pel·lícules –‘L’Anglaise et le duc’, ‘Triple Agent’ i ‘Les Amours d’Astrée et Céladon’– van ser molt dispars però sempre agafant els trets particulars de l’autor. Al llarg de quatre dècades, Rohmer ha anat filmant amb regularitat i dins la línea d’aquests esquemes. El cine de E. Rohmer es caracteritza per la seva senzillesa i per la seva agudesa intel·lectual. Hi ha un clima de profunda coincidència entre els ambients en els que es desenvolupa la trama, l’acció i els personatges que defineixen el sentit moral de cada una de les històries, moltes d’elles constituïdes sobre relacions triangulars. Els diàlegs són intensos i continus. Fa un tipus de cinema catalogat com de prosa.

Context de la realització

El film va se estrenat el 14 de setembre del 2001, tres dies després dels atemptats en sèrie als EEUU que van crear un estat generalitzat de psicosis vers tot lo que pogués denotar terror. Es va presentar al Festival de Cannes on va ser repudiada per no ser “políticament correcta”. És pura especulació pensar que la conjuntura global va tenir algun tipus d’incidència en la resolució de la Junta de Cannes. El més probable és deduir que el film va resultar incòmode al presentar la coincidència argumental del film amb la vessant historiogràfica revisionista. Afortunadament, però, uns mesos després es va presentar a la Mostra de Venècia, on Rohmer va rebre el “Lleó d’Or”, en reconeixement a la seva carrera cineasta.

Acusada de revisionista i conservadora, la pel·lícula de Rohmer se situa més propera a les tesis de F. Furet que no pas a la interpretació historiogràfica marxista de Soboul o Lefebvre. Cal recordar que el revisionisme negava els orígens socials de la Revolució, entenent-la com una Revolució política.

Així doncs hem d’introduir el factor conjuntural historiogràfic del Bicentenari com un element clau. alhora d’entendre el context i les circumstàncies adverses en les que es va trobar Rohmer. El Bicentenari, per la majoria va acabar l’any 1989, però si considerem la dècada del procés de la revolució, ens anem a espetegar a l’any 1999, és a dir, dos anys abans de l’estrena del film.

Cronologia i context històric

Corren els anys convulsos posteriors a la presa de la Bastilla i l’abolició dels privilegis del clergat i de la noblesa. S’havia posat fi a la societat de les ordres. El Tercer Estat havia proclamat l’Assemblea Nacional i s’havien elegit uns mesos abans els diputats pels Estats Generals. La família reial, a qui Grace Elliot respectava i estimava, va fugir i va ser detinguda a Varennes el juny del 1791. El dia 1 d’octubre del mateix any s’inicia l’Assemblea Legislativa. L’any següent es caracteritza per les agitacions i les revoltes per la subsistència (aquest fet no queda reflectit en el film), així com per altre banda per les conspiracions contrarevolucionàries. A més, a l’any 1792 s’assalta el palau de les Tulleries a resultes del complot monàrquic amb el Manifest de Brunswick i es convoca la Convenció. El 21 de setembre s’aboleix la Monarquia. El 21 de gener del 1793 s’executa al rei Lluís XVI. França entra en guerra amb Anglaterra i Holanda. S’institucionalitza el règim del Terror. El govern de França es declara revolucionari fins a l’aconseguiment de la pau.

Valoració crítica

La pel·lícula d’Éric Rohmer planteja la contradicció ideològica i moral existent al llarg del període de la revolució entre, per una banda, la raó, paradigma de la Il·lustració, i els valors revolucionaris identificats com Llibertat, Igualtat i Fraternitat, i per l’altra banda les accions perpetrades pel Comitè de salut Pública i el règim del Terror.

La Revolució Francesa va enunciar al món tres pilars fonamentals sobre els que es tenia que construir la nova societat posterior a l’Àntic Règim, però realment només en va du a terme dos, ja que la Fraternitat va ser sacrificada pel sentiment de venjança cap als ciutadans de les ordres que fins llavors havien ostentat privilegis. Éric Rohmer revisa el mític i infalible procés revolucionari denunciant el tracte comés a les seves víctimes aristocràtiques. Amb la posada en escena de les memòries de la Grace Elliot, la dama escocesa que va viure a París els anys sagnants del govern jacobí encapçalat per Robespierre, Éric Rohmer mostra el totalitarisme imposat fins al punt d’aplicar la política del Terror com a eines al seu servei per dissuadir i executar els seus plans polítics en nom del ideals revolucionaris.

3) Valoració contrastada

Com molt bé diu Siegfried Kracauer: “Els films d’una nació reflecteixen la seva mentalitat de forma més directe que qualsevol altre mitja”. Els dos films objecte de les presents ressenyes reflecteixen la mentalitat i la ideologia, entesa com a fonament intel·lectual sobre la que reposen les mentalitats de la nació francesa de diferents etapes contemporànies, però fent referència al mateix fet històric. Tant el film de J. Renoir, ‘La Marsellesa’, de l’any 1937, com el film de E. Rohmer, ‘L’anglesa i el Duc’, de l’any 2001 narren els fets històrics ocorreguts en els primers anys de desenvolupament de la Revolució Francesa; el primer, però, mostra amb lirisme i des de la mentalitat del seu director, la cara gloriosa i triomfadora de la revolució social d’una nació enfront del tirà i l’enemic exterior, mentre que el segon mostra, de manera dramàtica, les confrontacions entre estaments i ordres per aconseguir el poder polític.

Cada film participa, com esmenta Pierre Sorlin, de la ideologia, de la cimentació intel·lectual de l’època i més concretament del pensament de l’autor. Els films que hem visualitzat per a la seva anàlisi són expressions ideològiques en format de cel·luloide del moment històric i de la ideologia i posicionament del seu autor i creador. Parafrasejant a Sorlin, els realitzadors dels dos films viuen en el mateix país, França, igual que molts dels seus espectadors i comparteixen amb ells els problemes i esperances que conformen les seves realitats. Els films esdevenen miralls que exhibeixen el sentir de molts i les realitats de la societat que els produeix i que després els visualitza amb l’esperit i la mentalitat del moment.

Cadascun dels dos directors des de la seva vessant ideològica i en funció del seu corresponent context de realització presenten la Revolució Francesa des d’una òptica que coincideix amb dues tendències historiogràfiques d’autors francesos contemporanis, es tracte de la concomitància existent entre el film de Renoir i el posicionament marxista de Albert Marius Soboul (1914-1982), per una banda, i el film de Rohmer i la visió teoritzant lliberal de François Furet (1927-1997). Soboul és conegut, entre altres obres, per ‘Les sans culottes parisiens’ (1967) i per ostentar la càtedra d’Història de la Revolució Francesa a la Sorbone. Per altre costat Furet és un historiador liberal que va escriure, entre altres obres, ‘La Révolution française’ (1965).

Ambdues obres son quasi coetànies però analitzen el període revolucionari des de posicionaments ben diferents. Per Soboul la Revolució Francesa va ser eminentment social; per a Furet els interessos dels nobles i burgesos no eren oposats, i per a tant nega la lluita de classes pròpia dels marxistes fent un plantejament revisionista.

En definitiva, els dos films sense ser polítics, sinó de gènere històric i de les mentalitats dels seus respectius autors –É. Rohmer ho deixa ben clar en una entrevista que li fa E Riambau-–, presenten la història dels fets de la R.F. amb signes d’alegria i il·lusió, pel que fa a Renoir a ‘La Marsellesa’, i amb tons de tristesa, dramatisme i escepticisme pel que fa a Rohmer a ‘L’Anglesa i el Duc’.