Fer | Tribuna

La vida és un repte

Josep Aracil>>Ens trobem davant d’una societat desballestada que genera més problemes que solucions en menysprear el valor de l’esforç, que es pretén substituir per la superficialitat, el passotisme, el consumisme i l’individualisme de què “a mi, ningú m’ha de dir el que haig de fer”.

Ens trobem en una societat en què la gent ni pensa, ni fa res per superar-se

La pràctica del pensar es menystinguda, és massa feixuga, requereix una gran voluntat per ser exercitada. També passa el mateix amb les accions transformadores i constructives. Ens trobem en una societat en què la gent ni pensa, ni fa res per superar-se, limitant-se a deixar-se portar per la llei del mínim esforç, més pròpia de la vida simple i senzilla dels animals de menjar, dormir i reproduir-se.

Aquesta renuncia a la condició humana d’assumir responsabilitats realitzant accions comunitàries que requereixen pensar i, a la vegada, esperonen l’acció acaba tenint un preu elevat que cal pagar amb la compra d’antidepressius, la medicació de més venda a les farmàcies. Cal admetre que viure no és fàcil, suposa acceptar amb dignitat el repte que planteja la vida amb la seva càrrega d’adversitat, i que sobreviure es trobar sentit als possibles sofriments però també a les alegries. En definitiva, què és viure? Viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que ens planteja i acomplir les tasques que la vida ens assigna contínuament, utilitzant el valor de l’esforç, sense el qual tota la resta és mentida.

Viure significa assumir la responsabilitat de trobar resposta als problemes que ens planteja i acomplir les tasques que ens assigna utilitzant el valor de l’esforç

La vida no deixa de ser un repte que s’acaba amb la mort i en els moments actuals, caracteritzats per una crisi econòmica i social que ningú entén, ni sap com s’ha produït i menys encara quan s’acabarà, viure suposa, si més no per a les persones capaces de pensar i a la vegada actuar, gaudir del privilegi històric de liderar una revolució pacífica. Si bé és veritat allò que diuen que no hi ha més cec que el que no vol veure, cada vegada està més clara la constatació del fet de trobar-nos davant d’una civilització pre-humana que s’esgota i del naixement d’una nova que aspira a ser integralment humana.

En un dels molts bons programes Singulars de TV3 d’en Jaume Barberà, el prestigiós economista Jonathan Tepper explica d’una manera entenedora la forma utilitzada pels bancs per crear diners virtuals, que no existeixen, només estan en els núvols, però que paradoxalment és molt semblant al miracle diví de la multiplicació dels pans i dels peixos. No deixa de ser estrany que ningú sigui capaç de veure que s’està generant una bombolla dinerària que quan exploti farà que tot se’n vagi en orris. Som tan cecs que som incapaços de veure que el sistema capitalista tardà s’ha convertit en incontrolable, insostenible i perillosament inestable?

Si no som capaços de pensar ens convertirem en cecs virtuals que no volem veure el que realment està succeint

Es comenta que en el cas de l’explosió de la bombolla dinerària els supermercats només podrien subministrar menjar durant tres dies, passats els quals la situació esdevindria caòtica i catastròfica. Per veure això només cal pensar, i aquesta renuncia al pensament és l’assignatura pendent. Si no som capaços de pensar ens convertirem en cecs virtuals que no volem veure el que realment està succeint.

Si per viure cal assumir reptes, potser ha arribat el moment que qualsevol persona pensant que cregui en la dignitat humana no li quedi més remei que apostar per una revolució pacifica, tenint en compte que avui dia ja existeixen els ingredients necessaris per fer-la possible. Podeu veure el llibre “Aigua de vida”.