Viure | Reportatge

L’agulla inexpugnable

El Cavall Bernat // Flickr.es

Pol Cervera >> Ara farà un any i escaig, el dissabte 10 de desembre de 2011, la comunitat d’escaladors catalans va lamentar un nou accident amb víctima mortal al massís de Montserrat. El cos de Philippe A., un escalador francès de 39 anys, va ser trobat als peus del Cavall Bernat a les nou del vespre, cinc hores després que els seus familiars en denunciessin la desaparició. Sis dotacions de bombers i un helicòpter van iniciar una batuda exhaustiva en conèixer que l’escalador francès no havia assistit a l’aeroport per agafar el seu vol de retorn a França i que els seus parents havien informat que tenia la intenció d’escalar el Cavall Bernat. Així doncs, després de cinc hores d’investigació i recerca, els Bombers de la Generalitat, amb l’ajuda dels Mossos d’Esquadra i dels guardes dels refugis de la zona, van trobar el cos, ja sense vida, de Philippe A. en l’inici de la via Punsola-Reniu, el traçat d’accés al cim del Cavall Bernat per la cara nord. Una forta caiguda de gairebé 50 metres d’alçada hauria provocat la mort instantània d’aquest escalador de 39 anys. El Cavall Bernat s’havia cobrat la seva segona víctima mortal, després que Àngel Barbarà, un escalador barceloní de tan sols 20 anys, perdés la vida el 24 de maig de 1935 en el descens de l’agulla inexpugnable.

L agulla inexpugnable (II)

El Cavall Bernat és el monòlit més gran i més conegut del massís de Montserrat i una de les obres més meravelloses de la natura. El Cavall Bernat s’aixeca desafiant per sobre de les altres roques, inexpugnable, imperant en la cara nord del sector oriental de la serralada per sobre del poble de Monistrol. Des del cim fins a la base, es desplomen 245 vertiginoses metres de paret de conglomerat i fins i tot s’eleva 60 metres per sobre de la cresta. El Cavall Bernat, tanmateix com tot Montserrat, és el resultat d’una important acumulació de sediments de grans dimensions que s’anaren dipositant a les voreres d’un mar que, fa uns seixanta milions d’anys, ocupava la depressió central catalana. Els rius procedents de l’hipotètic massís catalano-balear, situat paral·lelament a la costa catalana, conduïen fins allà grans fragments de roques que van anar formant una càrrega sòlida. El formidable pes dels propis sediments els va anar compactant, de manera que el conglomerat va adquirir una gran duresa. Finalment, l’enfonsament del vell massís catalano-balear pel moviment tectònic va generar un cataclisme i el massís de Montserrat va elevar-se per sobre de tota la Catalunya central.

D’aquest miracle de la natura, van sorgir dominants parets inacabables de roca única, centenars d’agulles esquerpes que van ser batejades en funció de la seva forma, entre les quals va destacar un cim, un monòlit aïllat i diferent, el Cavall Bernat. Els primers ermitans de la muntanya de Montserrat, per influència dels grecs, que s’establiren a les costes catalanes i que posaren noms fàl·lics a alguns indrets, batejaren l’agulla més alta i esvelta del massís amb el nom de “Carall Bornat”. “Carall”, en referència al membre sexual masculí, que era venerat en aquells temps, i “Bornat”, que aleshores significava aïllat, isolat, tenint en compte que la pedra s’alçava imponent i sense companyia per sobre de la resta. Cap a l’any 1600, el nom d’aquesta agulla va patir el canvi definitiu. El mot “carall” resultava indecorós per a la població religiosa de la comarca, de manera que a partir de les iniciatives dels frares del monestir, el nom de “carall” va evolucionar en “cavall”. Per altra banda, l’adjectiu “bornat” també va ser substituït, per influència de l’abat Muntades, que l’anomenava “Roca d’en Bernat” a causa d’una llegenda de l‘Edat Mitjana. Així doncs, ajuntant ambdues paraules, “Cavall” i “Bernat”, va sorgir un nom que, sense prejudicis i de cara el poble, era més prudent i que persistiria fins el dia d’avui.

“Permeteu-nos gaudir del goig íntim, però l’èxit de la victòria final i completa pertoca a l’excursionisme català en general i a totes les temptatives”

Josep Costa, membre de la primera cordada.

El Cavall Bernat, però, no tan sols és especial per la seva etimologia, sinó també per la reputació d’inexpugnable que l’envoltava fins a inicis del segle XX. Mentre que la majoria de monòlits de la serralada de Montserrat ja havien estat coronats per la comunitat catalana d’escaladors, el Cavall Bernat lluïa verge, inexplorat, inabastable al poder dels homes aranya. Centenars van ser els valents que van desafiar l’agulla inexpugnable, però la climatologia, la incapacitat del material de l’època o les mateixes parets vertiginoses de la muntanya es mostraven, en cada intent, com un obstacle insuperable per als escaladors. Així va néixer la llegenda de l’agulla inexpugnable, el repte d’escalar un símbol. El divendres 20 de setembre de 1924 va tenir lloc l’intent més exitós dels que fins aleshores s’havien produït. Un grup d’escaladors terrassencs van arribar a clavar una estaca de ferro a la reunió del flanqueig, al peu de la canal de la roca. Malgrat que finalment van haver d’abandonar a causa de la pluja, aquella consecució esdevindria fonamental perquè onze anys més tard es pogués coronar el Cavall Bernat.

L agulla inexpugnable (III)

En un mes replet d’intents d’ascensió, que reflectien la rivalitat desbocada per coronar per primer cop l’agulla més alta de Montserrat, la data assenyalada va ser el 27 d’octubre de 1935; els escollits per a la proesa, Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix, tots ells integrants de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Els joves escaladors barcelonins van iniciar l’ascensió gairebé a mig matí, a causa del fred i del vent. Des del segon turonet, el primer repte va ser superar el difícil flanqueig fins al peu de la canal, on van poder assegurar les cordes gràcies a l’estaca que havien clavat els escaladors egarencs temps enrere. Josep Costa, integrant capdavanter, va desafiar el tram més complicat de l’ascensió amb molta valentia i va escalar sense descans fins a la meitat de la canal, on es va aturar per refer-se del fred a les mans i per esperar el segon company, Carles Balaguer. Amb l’ajuda d’una esqueneta, és a dir, amb un company situat dempeus a espatlles de l’altre, Costa va escalar fins a vèncer la canal i va situar una claveta al replanet del díedre per assegurar l’ascensió de Balaguer i Boix. Amb els tres escaladors ja

sobre la berruga, van cridar un quart company, el qual mai ha estat identificat, que els ajudava des dels peus del la muntanya, però que finalment desisteix de fer l’ascensió per manca de comunicació i pel fort vent que bufava aquell dia. Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix van completar junts el tram final de l’escalada i, quatre hores i mitja més tard d’iniciar l’ascens, es convertien en les primeres persones a trepitjar el cim del Cavall Bernat.

“Si Costa, Balguer i Boix haguessin estat d’un club reconegut, com d’altres que van intentar fer el Cavall i no van poder, segurament ningú n’hagués dubtat”

Joan Nubiola, fundador del Grup Cavall Bernat.

La gesta dels tres aventurers ben aviat va tenir ressò en diversos diaris barcelonins i, en el mes de desembre, el Centre Excursionista de Catalunya va publicar la ressenya completa de La primera ascensió al Cavall Bernat, en què van signar i col·laborar de forma activa els tres protagonistes. Tot i així, i per sorpresa de tots, el Butlletí del Santuari de Montserrat va promulgar dies més tard la negativa dels monjos del monestir a donar fe a la proesa en cas que no existissin proves més concretes de l’ascensió. Costa, Boix i Balaguer duien una càmera fotogràfica el dia de l’escalada al Cavall Bernat, però l’aparell els va jugar una mala passada i no van poder immortalitzar el moment màgic de la coronació. Així doncs, els tres protagonistes van haver de moure cel i terra per cercar una prova concloent de la seva gesta i van contactar per escrit amb uns escaladors de Terrassa, que presenciaren en directe l’esdeveniment aquell dia, perquè els fessin arribar una de les fotografies de l’ascensió. La imatge va existir i va arribar a les seves mans, però la distància no permetia apreciar la identitat dels escaladors i per això molta gent no va donar-hi crèdit. A més a més, la ideologia d’alguns membres de l’entitat a la qual pertanyien els escaladors, d’esquerres i de clara vocació popular, no va contribuir a donar credibilitat a la seva consecució.

Josep Costa, cansat de la incredulitat i dels comentaris que negaven la gesta de la primera cordada, va anunciar públicament que ell sol escalaria el Cavall Bernat i va convidar tothom, en particular a la premsa, a presenciar l’esdeveniment perquè en poguessin donar fe. La setmana abans del dia assenyalat per a la projectada ascensió en solitari, Costa va demanar ajuda a Isidre Collell, un bon amic seu, perquè l’ajudés a escalar d’amagat l’agulla montserratina i d’aquesta manera assegurar-se que tot aniria bé el dia de l’escalada amb públic. Seguint els passos de l’anterior ascensió, a Josep Costa no li va resultar gens complicat trepitjar per segona vegada la cobejada testa del gegant montserratí, aquest cop, acompanyat d’Isidre Collell, el quart escalador en assolir-ne el cim.

“Sense espectadors, d’incògnit, vaig tenir el goig de col·laborar a fer l’anunciada ascensió per tal d’assegurar-ne l’èxit”

Isidre Collell, company de Josep Costa.

Així doncs, Costa va aplegar el 15 de març de 1936 gran part del món excursionista, curiosos de l’espectacle i els serveis informatius als peus del Cavall Bernat per demostrar a tothom la veridicitat de la gesta anterior amb els companys Balaguer i Boix. Fins i tot Ràdio Barcelona va retransmetre en directe l’esdeveniment i va narrar tots els moviments de l’escalador, des dels peus de l’agulla fins que va arribar, en tan sols una hora, al cim més preuat. Des d’aquell moment va ser vençuda la gesta incògnita de l’ascensió al Cavall Bernat, sense lloc pels dubtes, sense lloc pels matisos.

El Cavall Bernat, a més a més, gaudeix d’un club propi, el Grup Cavall Bernat, que des del 27 de juliol de 1978 aplega aquells escaladors que han aconseguit assolir el cim de l’agulla. Joan Nubiola, Josep Maria Torres i Josep Barberà van ser els promotors d’aquesta entitat excursionista, que té com a principal objectiu actuar com a nexe d’unió entre la comunitat d’escaladors per conèixer i preservar la veritable filosofia d’aquest esport. A partir d’aquest projecte col·lectiu, Josep Barberà va decidir crear el temple particular del Cavall Bernat, un museu ubicat a Sant Cugat del Vallès que està dedicat exclusivament a l’escalada d’aquesta pedra emblemàtica. Fotografies inèdites, documents reveladors i peces úniques de material de l’època guarneixen les parets d’aquest museu. Un mosaic de detalls que Josep Barberà va decidir aplegar en un sol document, en un llibre anomenat Història d’una pedra: El Cavall Bernat de Montserrat, perquè ningú oblidés mai que tres valents desferen el 27 d’octubre de 1935 el mite de l’agulla inexpugnable. Des d’aleshores fins el dia d’avui, el Cavall Bernat ha estat el referent de l’escalada a Catalunya. Un autèntic símbol de la muntanya de Montserrat sobre el qual s’han escrit nombroses anècdotes i llegendes. D’ençà que Costa, Boix i Balaguer van coronar el cim per primera vegada, diversos escaladors catalans han anat inventant noves vies d’accés al cim. La professionalització de l’esport i la millora del material d’escalada han permès als escaladors desafiar la cara nord de la muntanya i cercar nous traçats per fer més plaent l’aventura.