Saber | Tribuna

L’escriptura essencial

Dibuix de portada de 'Les bicicletes no es mengen' // viuloci.cat

Albert Calls >> L’editorial valenciana El Toll ve desenvolupant en els darrers temps una important tasca d’edició d’autors en llengua catalana –alguns d’ells, per cert, del Maresme– en el marc d’un singular projecte dins l’àmbit –sí, existeix, malgrat els que ho neguen– dels Països Catalans.

Es tracta d’una feina cultural que posa sobre la mirada del lector autors que probablement, d’una altra manera, passarien de forma invisible, que serveix per descobrir el ric potencial d’escriptors en la llengua compartida, molt més enllà de les editorials de sempre, marcades principalment per temes econòmics i incapaces de sortir del marc establert.

En aquest sentit, El Toll es visibilitza com un projecte independent, que pas a pas va fent camí i ens sorprèn, a més a més, amb títols de notable qualitat.

Aquest és el cas de Les bicicletes no es mengen, un recull d’articles d’Alexandra Grebennikova. L’autora, nascuda a Ekaterinburg (Rússia) el 1974, es va llicenciar en Creació Literària i Traducció a Moscou i treballa a Andorra des de 1997, on ha col•laborat amb nombroses publicacions i programes de ràdio i televisió.

En el recull de Les bicicletes no es mengen el lector trobarà una mostra destacada dels seus articles, publicats entre els anys 2009 i 2012, acompanyats, a més a més, del saber fer gràfic de Jordi Casamajor Esteban, il•lustrador i artista andorrà, que vesteix amb bon ofici la part gràfica d’aquest treball.

Dit això per donar unes coordenades elementals, toca apuntar que no estem davant d’un recull d’articles habitual, perquè aguanta plenament i sense problemes sortir del marc en el qual han estat escrits, també les inclemències del temps i mostren, alhora, com és possible fer periodisme amb una certa i clara voluntat literària.

Grebennikova desplega, al llarg dels diversos apartats del volum, cròniques, retrats, reflexions i percepcions i ho fa amb la voluntat de regalar al lector textos de singular bellesa, construccions literàries que ens acosten la seva visualització del món –des del seu racó en l’espai i el temps–, però amb la clara voluntat de qui està explicant històries que vol que recordem, que perdurin amb nosaltres.

Així es constata des de la primera ratlla a l’última, tot i la declaració d’intencions manifestada al text inicial adreçat al lector:

“M’agrada pensar que les paraules que recordaràs de les meves petites històries les hem inventat junts, entre tu i jo, la meva ment amb la teva, els meus pensaments barrejats amb els teus. Si tornes a explicar-les, seran històries nostres, les que tenim en comú, l’escriptora i el lector, dues imaginacins unides”.

Un plantejament que es compleix als apartats del llibre fins al colofó final que és ‘Talismà. Àmbits que coincideixen amb apartats temàtics de fets, gent, i coses que fascinen a l’autora, noves tecnologies i desventures de la vida moderna (d’aquí el títol del llibre), l’escriptura, Andorra, retrats o temes personals, entre d’altres.

‘Les bicicletes no es mengen’ és més que un llibre una capsa de música deliciosa de la qual en surten molts sons sensitius i cap d’estrident, malgrat no es defugi la denúncia quan es considera necessària, plantar cara amb el que no s’està d’acord o no agrada.

La seva autora ens regala textos que amaguen una flama viva que ens convida a llegir i rellegir, a saltar endavant i endarrera sense pressa i a paladejar aquesta literatura de la vivència, del moment, de l’anhel, i sobretot de la connexió amb la vida i les persones a través d’un link personal i intransferible.

A més, deixo de banda l’enriquiment que suposa l’autora, d’origen rus, per a una cultura, la catalana, necessitada d’aquestes glopades d’aire fresc. I constato que sí, es pot injectar poesia als articles i sortir-se’n ben parat.

Només un petit tast final per acabar:
“Hi creieu, en la vida secreta del cor? Aquells que escrivim o dibuixem a mode de vida, gairebé no en tenim. Portem els nostres cors a les nostres mànigues, com diuen els anglesos: tot un brodat detallat de cavitats i de venes. Ja gràcies si no traïm els cors dels altres. Els nostres cors són transparents, o com a mínim, translúcids, amb un grau d’opacitat semblant al de l’òpal o l’ambre. Només necessitem un raig de llum, solar o elèctrica, perquè tots els seus defectes acabin descoberts. Sí, a dins, tenim bombolles d’aire, mosques o formigues dissecades, o altres objectes forans i propensos a provocar la curiositat de l’amable públic, som encara més interessants que els altres trossos de roca o resina fossilitzada més uniforme. Les inclusions que ens són pròpies, ja siguin orquídies, gotes d’aigua o papallones, ja siguin cucs, tèrmits o escorpins, ens confereixen bellesa.” (…)